AMB TANT SOROLL MOLESTEU MOLT, HO SABÍEU?

Duem un grapat de dies, setmanes i mesos immersos en la dialèctica de pati d'escola de preadolescents: "i tu més, elis, elis". Uns treuen la llengua i uns altres fan pam i pipa. Hi ha qui fa botifarra i qui envia a prendre pel sac amb el dit del mig. Tot molt alliçonador de fins on ha arribat el sectarisme partidista en aquest sorral, petit i esbullat, que és l'independentisme català.
Ara que si Perpinyà, que si Urquinaona, que si Cornellà i Sabadell o Vic i Manresa. Que si els barris industrials de la corona barcelonina, que si el rere país. Com que som tants i forts, ens permetem el luxe d'emprenyar i dividir. L'altre sempre s'equivoca, l'altre ha començat primer. Tampoc ajuda algunes bufonades de mal digerir, ni expressions gens afortunades. Com que som molts, podem deixar víctimes pel camí; és un luxe que ens podem permetre. Reviscola el mot carallot, que defineix aquell a qui sempre ensarronen; compte que pot arribar a ser un sentiment transversal. Ui, he dit el mot! el que atabala alguns guardians de les essències pures, aquells que mai no s'equivoquen, que presumeixen d'haver estat sempre igual, que miren de reüll noves incorporacions o que es pensen que són noves i potser els nous són ells. TRANSVERSAL.
Les xares socials, ferm partidari en sóc, afavoreixen aquest estat lamentable de coses, també. Tots hi caiem una dia o un altre o un dia sí i l'endemà també. I per això mateix, en la situació actual, després d'un octubre del 2017 en què vam tocar el cel amb les mans per caure de cop a terra, i avui no entraré en els perquè, cal més que mai que els actors polítics i els seus corifeus, sobretot aquests darrers, pleguin algunes veles i des del silenci monàstic, facin gruix amb aquells que treballen per enfortir el múscul social sense fer soroll. Si no pots millorar el silenci, calla! diuen que diu en proverbi, i hi afegeixo: treballa sense esperar res a canvi.

EL PODER VA DESPULLAT

Desconec si el prohom socialista del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba quan va afirmar amb solemnitat que Espanya estava disposada a pagar el preu que fos, de cara enfora i de cara endins, per la política d’agressió sense manies als ciutadans de Catalunya i no només contra l’independentisme (de proves les que vulgueu), estava al corrent del grau de desgavell (eufemisme) a què havia arribat això que hom anomena estat, aquesta suma d’institucions i funcionariat necessària per al sotmetiment de la grandíssima majoria a favor de la minoria que ostenta el poder.

L’últim cas, la sentència del Tribunal Suprem sobre qui ha de pagar les despeses hipotecàries i la marxa enrere després de veure com els bancs espanyols de l’Ibex35 perdien d’una sotragada 5.500 milions d’euros i després que algú despengés el telèfon i els digués que la sentència sobre qui havia de pagar podia comportar un derrama extraordinària d’uns 4.000 milions d’euros a un sistema bancari amb poques alegries.  

Com ens l’hem de prendre els ciutadans aquesta revisió d’una sentència de tot un Tribunal Suprem pel mateix Tribunal Suprem d’un dia per l’altre? Que ràpida que és la Justícia depenent de qui és el colpejat! Se m’acut la imatge del rei (o del poder que sigui) despullat. Hi ha una magnífica explicació de com són en realitat els poders quan se’ls posa en evidència, o com és el cas, es posen en evidència ells solets, en la il·lustració de William Thackeray que acompanya el magnífic llibre de Peter Burke “The Fabrication of Louis XIV”, aquell rei francès, le Roi-Soleil, parent llunyà dels monarques espanyols actuals, que va dir allò de: “l’État, c’est moi” l’estat sóc jo! i que va inventar la propaganda moderna amb la col·laboració d’un estol de literats (Racin, La Fontaine o Molière), pintors (Jacint Rigau, Jean Nocret o Charles Lebrun), escultors (Bernini, Guérin o Coysevox) o arquitectes (Le Vau).

Atents als cant de sirena dels propagandistes disfressats de visionaris, d’economistes, de xerraires, de periodistes; atents perquè ens hi va la butxaca, una altra vegada, de tots plegats. El sistema no va, està molt, però que molt endeutat i a fora ho saben.

UNES ELECCIONS IMPOSADES QUE HAN CONSTATAT ALGUNES COSES

Ja està, ja hem votat, ara sí, amb les normes imposades pel tripartit del 155. Urnes amb poc glamur, de formes vulgars, què hi farem, però autoritzades. Ja hem votat, sense haver-nos de llevar d’hora, d’hora; sense l’ai al cor o a la ronyonada; vostès ja m’entenen; i així, aquestes eleccions han deixat constància d’algunes coses. Vegem-ho: l’anticatalanisme ha alimentat un ou de serp anomenat Ciutadans que com ja vaig advertir (i dispensin l’autocita però és que davant de tants experts sorpresos...)  des d’aquestes pàgines el 5 de febrer del 2006 «només era qüestió de temps que l’ou esclatés. La cria diu que no té pàtria i que és ciutadà del món. Compte!» Una altra constatació: això de la ciutadania del món dels pseudoliberals, oi Arrimadas?, o l’internacionalisme d’algunes esquerres, oi Monedero?, és mentida i de seguida que poden treuen la seva bandera; ei, res a dir, però s’atrapa abans un mentider que un coix. Una altra és que unes eleccions organitzades per enterrar l’independentisme, l’han reafirmat, per tant, l’han reviscolat; no és fàcil sota l’atenta mirada d’Europa enterrar la idea nuclear de més de dos milions de ciutadans. I en cara una altra més: el bloc del 155 ha experimentat un transvasament de vots d’uns als altres i d’aquí no han passat; ha quedat clar que molts votants del PSC en realitat a qui votaven era al PSOE dels candidats del «pueblo» i que ara identifiquen Ciutadans com a aquells que preservaran millor el seu imaginari col·lectiu; de fet la mateixa Arrimadas ha demanat el vot etnicista dels andalusos afincats a Catalunya; talment com ho va fer l’Iglesias del Podemos en el “memorable” míting de presentació al pavelló de la Vall d’Hebron, demanant el vot dels Extremenys. I encara una altra constatació i aquesta, per comentaris rebuts, molt dolorosa: gent de Sant Joan de Vilatorrada o de Castellgalí, per exemple, on la llista més votada ha estat Ciutadans, han descobert que tenen molts veïns a qui no ha desagradat les accions de les forces policials l’1-O  perpetrades dins les escoles compartides pels fills de tots.