UNES ELECCIONS IMPOSADES QUE HAN CONSTATAT ALGUNES COSES

Ja està, ja hem votat, ara sí, amb les normes imposades pel tripartit del 155. Urnes amb poc glamur, de formes vulgars, què hi farem, però autoritzades. Ja hem votat, sense haver-nos de llevar d’hora, d’hora; sense l’ai al cor o a la ronyonada; vostès ja m’entenen; i així, aquestes eleccions han deixat constància d’algunes coses. Vegem-ho: l’anticatalanisme ha alimentat un ou de serp anomenat Ciutadans que com ja vaig advertir (i dispensin l’autocita però és que davant de tants experts sorpresos...)  des d’aquestes pàgines el 5 de febrer del 2006 «només era qüestió de temps que l’ou esclatés. La cria diu que no té pàtria i que és ciutadà del món. Compte!» Una altra constatació: això de la ciutadania del món dels pseudoliberals, oi Arrimadas?, o l’internacionalisme d’algunes esquerres, oi Monedero?, és mentida i de seguida que poden treuen la seva bandera; ei, res a dir, però s’atrapa abans un mentider que un coix. Una altra és que unes eleccions organitzades per enterrar l’independentisme, l’han reafirmat, per tant, l’han reviscolat; no és fàcil sota l’atenta mirada d’Europa enterrar la idea nuclear de més de dos milions de ciutadans. I en cara una altra més: el bloc del 155 ha experimentat un transvasament de vots d’uns als altres i d’aquí no han passat; ha quedat clar que molts votants del PSC en realitat a qui votaven era al PSOE dels candidats del «pueblo» i que ara identifiquen Ciutadans com a aquells que preservaran millor el seu imaginari col·lectiu; de fet la mateixa Arrimadas ha demanat el vot etnicista dels andalusos afincats a Catalunya; talment com ho va fer l’Iglesias del Podemos en el “memorable” míting de presentació al pavelló de la Vall d’Hebron, demanant el vot dels Extremenys. I encara una altra constatació i aquesta, per comentaris rebuts, molt dolorosa: gent de Sant Joan de Vilatorrada o de Castellgalí, per exemple, on la llista més votada ha estat Ciutadans, han descobert que tenen molts veïns a qui no ha desagradat les accions de les forces policials l’1-O  perpetrades dins les escoles compartides pels fills de tots.

ENTRE ACTITUDS I LA CARRETERA, ENCARA COM NO EN PASSEN MÉS

Dimarts passat, a dos quarts de deu del matí, variant de Manresa direcció Barcelona, un camió tràiler carregat amb un contenidor dels que es transporten en vaixell avança els cotxes pel carril de la dreta que du a Sant Pau i a Manresa pel Pont Vell; s’incorpora al carril correcte de la marxa, òbviament fent frenar a tothom. Al cap de pocs metres, uns cotxes que s’han d’incorporar a la C-55 provinents de Manresa, obliden el cedeixi el pas i, ras i curt, som-hi, frenada de nou i mirada pel retrovisor lateral dret perquè observo com un altre vehicle intenta colar-se’m per la dret. Tram doble d’abans d’arribar als Comtals, aquests mateixos vehicles avancen a força més dels 80 quilòmetres preceptius fins apurar el carril, amb la qual cosa, més frenades. En el mateix viatge, tram de la C-55 a la recta del polígon de Sant Vicenç de Castellet, dos vehicles avancen per la dreta per incorporar-se al carril de la marxa poc abans de l’accés a l’autopista tallant la circulació dels que ho fan per allà on toca; aquest és un escenari habitual d’aquesta maniobra. La carretera és un desastre, lenta, atapeïda, concurrència d’interessos viaris, presses, sense vorals amb la qual cosa qualsevol incidència es transforma en cues quilomètriques de vehicles aturats. Dos passos per nuclis urbans: Castellgalí i Monistrol de Montserrat, sense regulació semafòrica d’excés de velocitat; amb els senyals limitadors no n’hi ha prou, com l’experiència demostra. Cotxes de la policia de carreteres amagats per enxampar el personal, radars de color butà ara sí ara no; limitacions de velocitat enganxades al radar; ànim recaptatori? Revolts modificats mantes vegades i sense haver resolt el traçat mortífer: el revolt que la gent de Monistrol coneixem com del Mas on ara hi ha els accessos al tren  Cremallera de Montserrat i el revolt sota el castell de Castellbell, que són l’exemple d’una extraordinària i repetida mancança tècnica, i sinó repassin-ne la història. I això és cada dia.