FETS D'OCTUBRE. MANRESA 14-10-2019

Foto: Salvador Redó

Fets d'octubre. Manresa 14-10-2019

Indignació! Avui he vist gent gran plorant d'indignació; impotents. Gent honorable, molt honorable.

Esperança! Avui he vist gent jove agafant el relleu; conscients que hauran de ser també ells els que subjectin el pal de la bandera de la llibertat.

Retrobaments! Avui he retrobat vells lluitadors, veterans de la defensa del país; de la defensa de la seva gent; lluitadors socials que venen d'abans i que són solatge per a les noves generacions. Vells lluitadors de procedències polítiques diverses; alguns fa dies que han apartat els seus èxits polítics per poder tornar a empènyer.

Paisatge humà fet de complicitats intergeneracionals i intersocials; aquest paisatge humà que els repressors obvien però que saben que existeix i que, en un absurd gest d'autoengany, neguen fins a l'avorriment.

Sorgiment! He vist sorgir, des de fa més temps del que ells volen i diuen, líders. Sí, líders. S'han d'anar formant, s'han de consolidar; la gent se'ls ha de fer seus, però hi són. Alguns són noms coneguts i procedents d'esferes que poc o res tenien a veure amb la gestió del que en diem la política, altres provenen del món associatiu social, cultural o esportiu. El moviment té caps i gent que segueix.

Avui a Manresa, he vist això.

INSEGURETAT AL PASSEIG DE PERE III? ALGUNA COSA NO ACABEM DE FER BÉ

Alguna cosa no acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats, protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí, afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder, però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.