EL PODER ÉS UN ENS INCORPORI QUE TENDEIX A OCUPAR TOTS ELS FORATS

El Poder té la tendència natural a ocupar tots els forats, totes les esquerdes i tots els porus per on es pugui escapar cap engruna del seu control. Fa uns mesos que el govern del PP, obeint a indicacions del Poder, vol fer una llei que llevi als metges de la sanitat pública la potestat de donar baixes i altes als treballadors per passarla als metges d’empresa eufemísticament dits ara mútues. El vell axioma liberal de com menys estat millor, dut al seu maximalisme fins a trair els mateixos postulats del liberalisme primigeni, ens ensenya la cara més dura del Poder: d’entrada, tothom és culpable. D’entrada, tot treballador que està de baixa és un gandul en potència, un individu a qui s’ha de perseguir perquè només cerca la ruïna de l’amo i, per això, no pot ser que un metge que s’escapa al seu control pugui dir si el treballador que està de baixa per malaltia o per accident pot o no pot anar a treballar. Tinc una amiga que fa uns anys la van operar d’un ronyó, feia quatre dies de la intervenció, encara era a l’hospital, i el que hi va estar a causa d’unes complicacions amb una sutura, que ja rebia una comunicació de la mútua empresarial perquè s’hi presentés. Després van venir les excuses del cap de personal, però la meva amiga ja va haver de passar per la collonada del paperet de la mútua privada de l’amo. Coneixent aquest país, si s’aprova la llei del PP auspiciada pel Poder, això de les baixes i de les altes serà un sarau darrera d’un altre que en molts casos acabarà per judicialitzar encara més la vida de la societat i deixarà en el paper galdós de prescriptors de receptes i poca cosa més els professionals de la salut pública. Segur que hi ha més d’un carallot a jornal que s’aprofita del sistema, però per això ja hi ha les inspeccions públiques. O ves que darrere la nova llei no hi hagi la intenció d’acabar de repartir-se el pastís del pressupost de Sanitat. I és que el Poder ho vol tot, tot i tot.

LA LLEI DEL CERCLE INDESTRUCTIBLE QUE CONDEMNA L’IMMIGRANT A UNA DESAPARICIÓ LENTA

 

No es pot tenir accés a la sanitat si no es tenen els papers en regla. No es poden tenir els papers en regla si no es té feina. Per tant, no es pot tenir accés a la sanitat pública si no es treballa legalment. Un cercle infernal, avui, impossible de trencar mentre no es canviï la llei. Aquest és el problema a què s’enfronten els emigrants anomenats «sense papers» siguin o no ciutadans d’un país de la Unió Europea, i aquest és un dels problemes amb què es troben els romanesos que ocupen l’edifici del carrer Barcelona de Manresa propietat de CatalunyaCaixa. Escrivíem la setmana passada en aquest mateix espai que es pot ser immigrant però que no s’ha de ser brut; avui ho redueixo a: no es pot ser immigrant. Aquesta alegria amb què els polítics espanyols ventilen l’exili econòmic de milers de ciutadans fent veure que és el millor que poden fer, té una cara fosquíssima que és la realitat; el mur social contra el qual topen un cop situats en el lloc de destí. I no cal ser un illetrat; conec algun universitari en situació precària també lluny de casa. Els romanesos de l’edifici del carrer Barcelona duen afegit al sarró de la poca qualificació professional unes evidents mancances de comunicació a causa del desconeixement de les llengües oficials a Catalunya. Alguns xampurregen un castellà molt deficient i la totalitat no saben un borrall de català. No saben com explicar-se, ni a qui fer-ho. El cercle indestructible ho esdevé més perquè desconeixen els mecanismes que la societat d’acollida (?) té, encara que precaris, per donar-los una empenta. Potser no tots hi estan disposats, segur que, com a tot arreu, hi ha algun espavilat, però les administracions haurien de ser capaces de destriar el gra de la palla i sobretot de no condemnar ningú a la seva desaparició lenta i dolorosa en nom d’una llei.