Un parell mesos després de publicats els dos volums de "Monistrol de Montserrat. Un miler d'anys d'història" l'abril de 2023, va arribar a les nostres mans el que probablement és el darrer exemplar d'una experiència primerenca de premsa local feta per un grup de treballadors de Montserrat entre els anys 1952 i 1955: "Horitzons".  El plorat i enyorat Llorenç Soldevila que ens deixà el 10 de desembre de 2022, escrivia en el text "La història d'aquest llibre d'història" que: "Possiblement, no hi és tota la història de Monistrol, però sí tota aquella que hem pogur documentar". Ara que reemprenc aquest Blog sense altra ànim que anar penjant conses que em venen de gust, us ofereixo aquesta entrada i les reproduccions del que probablement va ser el darrer número d'aquesta original publicació que fou l'embrió de la reconeguda revista Serra d'Or que edita Publicacions de l'Abadia de Montserrat. La pimera Serra d'Or d'entre el febrer de 1955 i el setembre de 1959 va ser el portaveu de l'entitat "Chor Montserratí".

Horitzons. “Portaveu obrer montserratí”

Publicació mecanografiada, no impresa i amb il·lustracions fetes a mà; amidava 21,5 x 27,8 centímetres. Només n’hem localitzat el número 29, de divuit pàgines, corresponent a l’1 de febrer de 1955, probablement el darrer. Horitzons era la publicació mural confeccionada per un grup de treballadors de Montserrat de què es parla com avantsala de l’aparició de la revista Serra d’Or. Podem fer aquesta afirmació perquè en el segon número de Serra d’Or corresponent al mes de març, en una columna d’efemèrides escrita en castellà, es diu: «DIA 1. Apareció ya el n.° 29 de «HORITZONS». El Periódico Mural de los dependientes, en su número correspondiente al mes de febrero publica los siguientes trabajos: «La Bonaventura» de Feliciano Boada; «D'un mes a l’altre» de Ramon Riera; «Espurnes Sardanistes» poesía, de Manuel Bardina; Capítulo tercero de la narración marinera «Soltando Amarras» de Juan Espinach; «Esclat» poesía, de Modesto Soler; «Les nostres entrevistes» Sr. Ramón Vall, de «El Cantaire preguntaire»; Gacetilla de arte abstracto, «Fantasía Nuclear» ilustración de Eugenio Cervelló y comentario de Juan Espinach; Fascículo 15 del Serial «El Crimen de la calle Moncada n.° 13» por Juan Espinach; «Col·loqui amb la Samaritana» cuadro de «La Passió», original de Ramón Torruella; «De la Biblioteca» comentario acerca del contenido de algunos libros por Ramón Riera». I també: «DIA 25. Se despide de nosotros el que hasta hoy, fue cronista deportivo del Periódico Mural «HORITZONS», Octavio Salvador».

Si es va mantenir la periodicitat mensual, hauríem de situar el primer número en el mes de setembre de 1952. La revista era de confecció tan manual que fins i tot ho era el pasquí anunciador de la commemoració del vuitè aniversari del Cor Montserratí que ocupava les pàgines 4 i 5. El nucli dur de la fundació de Serra d’Or ja apareix a Horitzons: Manuel Bardina, Ramon Riera i Joan Espinach.

TINC SETZE COGNOMS CATALANS. I QUÈ?

Aquest és el meu camí: Redó, Martí, Samper, Piqué, Tort, Manresa, Miserachs, Obiols, Manyé, Lluquet,Rebull, Pallarès, Tarrida, Fontanals, Bernades, Vergés. I què? Em dóna més matrícula de catalanitat que no pas si tingués setze cognoms castellans, o barrejats amb cognoms bascos, gallecs, francesos, italians, de l’Atles marroquí, suecs, anglesos, alemanys...? No! Perquè la catalanitat, senyors que ens volen dividir entre catalans d’origen i catalans amb altres orígens, és un sentiment; encara més, la majoria de franquistes del meu poble tenien cognoms catalans, ja veuen si en van, de mal informats, o si en tenen, de mala fe. Però no contents amb això, volen contraposar ciutadans treballadors a ciutadans rendistes; els primers són els catalans amb altres orígens i els segons els que com jo tenen una filera de cognoms inequívocament catalans. Què passa? Que només són treballadors els que han vingut de Las Hurdes, de Campo de Criptana, de Mojácar, del Rubio,de Badajoz...? 

La meva àvia materna, filla d’Horta de Sant Joan (comarca de la Terra Alta) als quatre anys ja collia olives amb els freds de novembre i desembre; va emigrar en un periple d’anys que la va dur des de l’Hospitalet de l’Infant on als catorze anys servia en una casa fins a Monistrol de Montserrat passant per Barcelona. A Monistrol, amb dues filles petites i l’home desterrat per republicà, feia el jornal de la fàbrica i anava a l’hort i al secà, i dos dies per setmana a recollir llenya al bosc de can Tobella. Els avis treballaven la terra i a la fàbrica i el meu avi patern va aprendre l’esperanto en els nuclis anarquistes de començament del segle XX a Barcelona convençut d’això de la fraternitat universal. I tinc setze cognoms catalans però a casa hem treballat tota la vida, jo des dels catorze anys i en faré cinquanta-set.  Els de casa, abans que arribés el tren dit «El Sevillano» des del sud d’Espanya curull d’exiliats econòmics o de represaliats pel franquisme, ja hi eren a la classe obrera de Catalunya. Així que, als catalans «de pura cepa» també ens hi ha de comptar. Però per al discurs unionista de dretes i d’esquerres només hi va haver una èpica; com sempre, ens volen amagar la nostra història.

EL PODER ÉS UN ENS INCORPORI QUE TENDEIX A OCUPAR TOTS ELS FORATS

El Poder té la tendència natural a ocupar tots els forats, totes les esquerdes i tots els porus per on es pugui escapar cap engruna del seu control. Fa uns mesos que el govern del PP, obeint a indicacions del Poder, vol fer una llei que llevi als metges de la sanitat pública la potestat de donar baixes i altes als treballadors per passarla als metges d’empresa eufemísticament dits ara mútues. El vell axioma liberal de com menys estat millor, dut al seu maximalisme fins a trair els mateixos postulats del liberalisme primigeni, ens ensenya la cara més dura del Poder: d’entrada, tothom és culpable. D’entrada, tot treballador que està de baixa és un gandul en potència, un individu a qui s’ha de perseguir perquè només cerca la ruïna de l’amo i, per això, no pot ser que un metge que s’escapa al seu control pugui dir si el treballador que està de baixa per malaltia o per accident pot o no pot anar a treballar. Tinc una amiga que fa uns anys la van operar d’un ronyó, feia quatre dies de la intervenció, encara era a l’hospital, i el que hi va estar a causa d’unes complicacions amb una sutura, que ja rebia una comunicació de la mútua empresarial perquè s’hi presentés. Després van venir les excuses del cap de personal, però la meva amiga ja va haver de passar per la collonada del paperet de la mútua privada de l’amo. Coneixent aquest país, si s’aprova la llei del PP auspiciada pel Poder, això de les baixes i de les altes serà un sarau darrera d’un altre que en molts casos acabarà per judicialitzar encara més la vida de la societat i deixarà en el paper galdós de prescriptors de receptes i poca cosa més els professionals de la salut pública. Segur que hi ha més d’un carallot a jornal que s’aprofita del sistema, però per això ja hi ha les inspeccions públiques. O ves que darrere la nova llei no hi hagi la intenció d’acabar de repartir-se el pastís del pressupost de Sanitat. I és que el Poder ho vol tot, tot i tot.