HI HA SOLITUDS URBANES QUE NO VÉNEN PAS D’ARA A MANRESA

Manresa fa molts anys, molts, que té una plaça Major que no arrenca, vull dir que no és referència ni de moviment ni de vida ciutadana, llevat de les quatre dates assenyalades i del traginar que genera el fet que una de les seves cares estigui ocupada per l'edifici històric del seu ajuntament (modernament també és dependències municipals un segon edifici de la plaça, d’arquitectura avorrida, situat sobre el carrer del Balç); en aquest sentit experimenta uns perceptibles batecs durant les hores d’oficina. Que la plaça Major és un espai més aviat temperat d’ànim ja se n’adonava el poeta J.V. Foix, la mare del qual era manresana, quan de jove i de visita familiar sojornava algunes temporades a la ciutat. Aquesta vivència primigènia li devia causar una certa impressió atès que l’any 1986, Foix va néixer el 1893,encara ho recordava en una entrevista que li féu el també manresà Jordi Rodó i Rodà i que Regió7 publicava el 23 de novembre, Foix va morir el 1987. En la resposta, el poeta explica que, atès que el seu oncle era procurador, l’acompanyava sovint a l’ajuntament, del qual diu que era molt tranquil i «a la plaça aquella, només quan hi havia cosa, hi havia mercat ... era deserta. Només passaves ... Era una mica poblet en el sentit de moviment ciutadà». A vegades cal referenciar-nos en els records d’altres per adonar-nos que el present que vivim no és pas nou, sinó que, talment com una roda d’espiral, és un etern retorn. I quan això succeeix ens adonem també que hem cronificat situacions, que no és altra cosa que allargar, un anar passant. I mentre no canvien les conjuntures, amb l’anar passant es passa, però quan afloren els canvis, el passar és passat i la vida omple altres espais.

I ELS MALS USOS S’HAN CARREGAT LA CONFIANÇA EN EL SISTEMA

En les darreres he sentit dues lamentacions per la desaparició del sistema de caixes catalanes. Una, d’un alt directiu d’un banc fundat a Catalunya, que ha afirmat que en temps de crisi es troba a faltar la labor de les obres socials de les caixes; quan fou mort, el combregaren. Una altra, la del manresà Josep Alabern, director gerent d’Aigües de Manresa, en una entrevista publicada dijous a Regió7, en què afirmava que, gràcies al fet que Caixa de Manresa «ho aguantava tot», es va poder fer la reserva d’aigua de l’Agulla. L’afirmació d’Alabern s’acosta molt a un reconeixement cap a la labor de l’entitat manresana d’estalvi, que, sense deixar de ser una corporació del sistema d’economia capitalista occidental, expressava una sensibilitat més gran cap al seu territori matriu. L’afirmació de l’alt executiu bancari, vist com han anat les coses, sona malament, i ho deixem aquí.

Aquestes darreres hores, hem vist com el Banc Central Europeu deixa de cobrar per prestar diners al sistema bancari europeu, a veure si l’economia s’anima. Aquesta crida a l’animació s’adreça als bancs perquè flueixi el crèdit, s’animin les inversions productives, la gent compri i la roda vagi lleugera; hem vist que amb els diners injectats fins ara només s’han pogut tapar els forats dels mateixos bancs, i encara justet, en alguns casos. Però difícilment s’animarà l’economia si el consumidor no té diner de butxaca per gastar; i difícilment hi haurà diner sobrant amb uns índexs d’atur insultants i amb sous baixos i/o miserables, dos ítems que caracteritzen aquest territori nostrat. El sistema ha aconseguit escampar la desconfiança; s’ha carregat aquells elements menys especulatius, més socials, i ha propiciat els mals usos. El sistema hauria de saber que, sense una gran base de gent confiada, tampoc no anirà gaire lluny