I ELS MALS USOS S’HAN CARREGAT LA CONFIANÇA EN EL SISTEMA

En les darreres he sentit dues lamentacions per la desaparició del sistema de caixes catalanes. Una, d’un alt directiu d’un banc fundat a Catalunya, que ha afirmat que en temps de crisi es troba a faltar la labor de les obres socials de les caixes; quan fou mort, el combregaren. Una altra, la del manresà Josep Alabern, director gerent d’Aigües de Manresa, en una entrevista publicada dijous a Regió7, en què afirmava que, gràcies al fet que Caixa de Manresa «ho aguantava tot», es va poder fer la reserva d’aigua de l’Agulla. L’afirmació d’Alabern s’acosta molt a un reconeixement cap a la labor de l’entitat manresana d’estalvi, que, sense deixar de ser una corporació del sistema d’economia capitalista occidental, expressava una sensibilitat més gran cap al seu territori matriu. L’afirmació de l’alt executiu bancari, vist com han anat les coses, sona malament, i ho deixem aquí.

Aquestes darreres hores, hem vist com el Banc Central Europeu deixa de cobrar per prestar diners al sistema bancari europeu, a veure si l’economia s’anima. Aquesta crida a l’animació s’adreça als bancs perquè flueixi el crèdit, s’animin les inversions productives, la gent compri i la roda vagi lleugera; hem vist que amb els diners injectats fins ara només s’han pogut tapar els forats dels mateixos bancs, i encara justet, en alguns casos. Però difícilment s’animarà l’economia si el consumidor no té diner de butxaca per gastar; i difícilment hi haurà diner sobrant amb uns índexs d’atur insultants i amb sous baixos i/o miserables, dos ítems que caracteritzen aquest territori nostrat. El sistema ha aconseguit escampar la desconfiança; s’ha carregat aquells elements menys especulatius, més socials, i ha propiciat els mals usos. El sistema hauria de saber que, sense una gran base de gent confiada, tampoc no anirà gaire lluny

PIRELLI I CAIXA DE MANRESA, DOS PARADISOS PERDUTS

Amb una bufada, Manresa com a ciutat i la Catalunya Central com a geografia extensa van perdre dues marques i dues fonts d’economia cabdals: la fàbrica de pneumàtics Pirelli i Caixa de Manresa. No estic en condicions d’afirmar que des de les instàncies dels governs s’hi podria haver fet alguna cosa més per evitar aquestes desaparicions; probablement els daus de la sort estaven llançats sense possibilitat de tornar enrere; probablement... És cert que dels paradisos perduts no se’n viu, però en recordar-los potser ens expliquen el present i sobretot ens obliguen a treballar pel futur, atès que els vells puntals ja no hi són. I ara ens trobem en aquesta situació. A la ciutat i al territori no li ha sortit de franc la fugida de Pirelli cap a terres més barates i la desaparició de la Caixa de Manresa; notin que utilitzo el «de» que l’última direcció va fer desaparèixer perquè deuria semblar provinciana o poc vendible. Però en el cas de l’entitat d’estalvi, aquest «de» era molt important, i el dia 8 de gener d’enguany se’n commemorarà els 150 anys. Aquest «de» arrapava la caixa a la ciutat i en recordava a tothom els orígens: si, Manresa, aquesta ciutat que l’imaginari català la fa trista, grisa, freda, poc neta i llunyana, va ser capaç de fer néixer, créixer i expandir un instrument econòmic i també social de primer nivell; allà on no arribaven les institucions, moltes vegades hi arribava la caixa. Habitatges, escoles, sanitat, ajudes a entitats, a la cultura en genèric i en concret i el suport al teixit econòmic; que lluny que queden els cicles de concerts a la Plana o les exposicions d’altri o de producció pròpia. No eren uns albats els de la caixa, l’economia no en té res d’albada; a vegades el seu mantell provocava massa ombra, però un excés d’intempèrie pot ser causa de terra eixorca

EL DINERS NO FLUEIXEN I SOBRE LA MENTIDA NO S’AIXECA RES SÒLID

I el crèdit no flueix i l’economia europea s’estanca i compte! França entra en recessió. Els milions d’euros que ha posat a disposició dels bancs el Banc Central Europeu no arriben a la base i els seus responsables ja no saben com compondre-se-les. Ara bé, el discurs del govern espanyol va en direcció contrària. Talment com si es tractés d’una illa de la calma envoltada de tempestes, aquesta setmana els ministres d’Economia i Hisenda afirmaven que tot anava bé, que Espanya creixia més que ningú (com els encanta sentir-se el melic del món), que la gent gastava i que ho sabien perquè ingressaven més per IVA i que hi havia més gent que treballava que no pas el 2013; de la qualitat dels sous que es paguen no en van dir res. Però la realitat és tossuda i ens la posava a la cara la notícia publicada per Regió7 dimecres passat sobre l’empresa municipal manresana Fòrum, que en quatre anys no ha venut ni un dels 260 habitatges que té i en donaven una raó: tot i la disposició de la gent, aquesta no pot accedir al crèdit. A Fòrum li falten diners, no n’entren perquè el sistema bancari continua amb l’aixeta en posició de degoteig. Els diners deixats per tots els europeus de la Unió als bancs de cada país i que descansen en el BCE no compleixen amb allò que les altes instàncies econòmiques comunes han determinat que han de fer. L’economia no s’anima perquè els bancs n’atresoren per tapar els seus forats o fer negoci deixant diners als estats. Mentre Fòrum o el promotor que sigui no col·loquin habitatges perquè no es dóna crèdit, dir que la cosa rutlla és dir una mentida. Els números de les administracions estan per ser desmentits per la realitat. Com aquells que l’any 2006 publicava la Sociedad de Tasación dient que a Manresa la mitjana del preu d’un habitatge nou era de 2.132 euros el metre quadrat mentre que una repassada als preus de les immobiliàries el posava en 4.500. Sobre la mentida no s’aixeca res sòlid.

ES FAN TRAMPES AL SOLITARI, SI NO ENS MENTEIXEN A LA CARA

El diner no arriba, no flueix cap a l’economia productiva, cap a l’empresa, cap a les famílies. Els economistes globalitzats no saben com fer-s’ho. Allò que van aprendre no funciona. Les receptes que s’han fet per a quan les coses van bé, no serveixen per a quan van malament. L’economia té cervell propi, que és la condició humana. L’economia és un ens incorpori que pren cos en les butxaques de cadascú de nosaltres. A França tenen una expressió per a això, en diuen «l’argent de poche», el diner amb què comptem a la butxaca. I aquest diner és el que fa moure l’economia perquè és el sobrant que ens queda un cop pagades manutenció, casa, escoles, sanitat i les despeses fixes, per a les quals dediquem un bon feix del dinerari que se satisfà a grans empreses monopolístiques controlades pel sistema bancari.

Des de dijous els bancs encara estan una mica més contents. Des d’abans d’ahir compren el diner al BCE a un preu més irrisori: el 0,05%. L’explicació del senyor Mario Draghi és que això ha de fer arribar el diner a la base, a la butxaca de la massa perquè aquesta consumeixi i torni a fer moure la producció de béns, les cuines dels restaurants, el palets de totxos que des de fa mesos es podreixen a la intempèrie, les botigues d’electrodomèstics, els lloguers d’apartaments, els hotels, les verduleries i les carnisseries... I, ¿qui no estaria content si comprant a aquest preu pogués vendre com fan els bancs al 6, 7, 8 o 9 per cent?

A més a més, Draghi es fa trampes al solitari perquè els bancs aprofiten el diner que el BCE els deixa a cap preu per a atresorar, tapar forats (els seus són d’allò més grans) o per comprar deutes públics amb la qual cosa s’asseguren unes rendibilitats que no els costa cap sacrifici de  gestionar i un més gran control sobre els governs. I per acabar d’afinar el tema, aquesta setmana irromp el senyor Juan Rosell, cap dels empresaris espanyols, negant que els sous a Espanya hagin baixat. Doncs sí, han baixat i força, i els de nova contractació ja són una invitació a la misèria. Amb 600 euros el mes de sou i lloguers a 350, senyors Draghi i Rosell, ¿quant diner queda a la butxaca per moure l’economia?

EL VESTIT DE LA HISENDA LOCAL MANRESANA ÉS PLE DE FORATS

És un no parar. Ara surt a la llum un altre deute de l’Ajuntament de Manresa, aquesta vegada de 300.000 euros, que és el cost d’unes obres preparatòries per a la construcció del parc tecnològic. Reforma, estacionaments blaus, Ateneu les Bases, piscina municipal, sentències judicials perdudes i el que em deixo. Ostres, ostres! No sóc de plànyer les administracions i encara menys una de gran com l’Ajuntament manresà, un veritable ens de poder, però avui sí que els planyo i em planyo com a ciutadà. Amb tants forats al vestit o amb tants estrips no hi ha manera de lluir. L’economia de la ciutat és a hores d’ara el més semblant a un parrac. No és que no hi hagi vaques magres, és que no hi ha ramat. El cas del parc tecnològic té el seu què. Havia de ser la repera, un exemple d’innovació, un pol d’atracció, però, renoi, amb els retards multicausa i l’adveniment de la crisi del totxo que tot ho ha empudegat, l’aposta estratègica público-privada va arribar tard. I la seva esplendor ha quedat reduïda a un estatge d’empreses petites i eixerides, això sí, un trosset de La Caixa (la gran) i el Centre Tecnològic de Manresa. Ara sabem que per no arribar encara més tard a un tren que ja s’escapava es van contractar unes feines sense la cobertura legal corresponent i, per evitar un altre plet, ara l’Ajuntament en fa el reconeixement de deute i ja ens espavilarem per satisfer-lo. I efectivament l’espavilada municipal només pot tibar de dos items: pressió impositiva i deixar de fer. L’un i l’altre incideixen en la qualitat de vida dels ciutadans de Manresa. Més que mai, avui l’Ajuntament manresà està obligat a cercar totes les complicitats possibles amb les administracions superiors, encara que aquestes tampoc no van gaire galdoses, especialment l’autonòmica, que a la pràctica ha passat de ser un govern a esdevenir un memorial de greuges.

BROTS VERDS QUE DONEN FRUITS ESCARRANSITS

En l’era dels mites caiguts, el de les xifres n’és un altre. D’acord que dos més dos encara fan quatre, però l’equació un pollastre i dues persones no és igual que cadascuna se’n menja la meitat; pot ser que una se’l mengi sencer i que l’altra faci badalls de gana, però estadísticament sí que es podrà vendre la idea del repartiment a parts iguals. Una cosa similar és el que passa amb les darreres xifres amb què ens obsequien els propagandistes dels brots verds. Asseguren que a la Seguretat Social ja hi ha més altes d’inscrits que no pas baixes i això que és un fet objectiu és interpretat com que la societat ja surt del túnel, que ja tornarem a fruir d’una vida on el maldecap principal serà a veure on anem de vacances aquest any. Però del que no ens parlen els intèrprets dels brots verds és de la qualitat dels treballs a què corresponen aquestes altes a la Seguretat Social. Si no ens deixem enlluernar, veurem que darrere aquest discurs interessat políticament el neoliberalisme insisteix en la reducció salarial dels treballadors espanyols com el camí a seguir perquè els brots verds esdevinguin branques, flors i així l’arbre de l’economia doni fruits; encara que siguin escarransits. I comptaran la producció de l’arbre pel nombre de fruits i no per la mida, el punt de maduració i el gust. És sabut que l’economia funciona quan hi ha estalvi i inversió. L’estalvi és l’excedent familiar o empresarial un cop descomptades les despeses i algun vici que és el que fa moure amb empenta el comerç i la producció; ja m’explicaran quin és l’estalvi que possibilita un sou escanyat. I la inversió es pot fer amb recursos propis o si no demanant els diners en unes condicions raonables que és el contrari del que estan disposats a fer els prestataris que es refugien en les comoditats dels deutes sobirans i en els rèdits que obtenen del Banc Central Europeu pels dipòsits que hi deixen en custòdia. L’estat del benestar pot ser història.

LA XINA MANA MOLT A ESPANYA PERQUÈ TÉ MOLTS DINERS PER DEIXAR-LI

És l’economia, imbècil! Aquesta espetegada de Bill Clinton a la cara de George Bush pare per explicar-li el perquè ell guanyaria la contesa electoral ha fet fortuna perquè efectivament són els diners el que realment importa a la gran majoria de la gent, de nosaltres. És l’economia i no pas els drets humans o una pretesa neutralitat internacional o la no ingerència en els tan anomenats afers interns el que ha determinat que el govern del PP vulgui liquidar l’aplicació de la justícia universal per part del sistema judicial espanyol. Si el cas Flors Sirera o el cas del reporter José Couso són foragitats de la persecució judicial o si la justícia espanyola no pot jutjar encara que sigui en absència el dirigent xinès Jiang Zemin acusat de genoci al Tibet és perquè els compromisos internacionals la premen, li recorden que el seu tresor nacional està en mans de l’especulació controlada per les grans potències i que en el cas xinès es concreta en la compra de deute públic dels estats que s’ha revelat com la gran palanca que fa moure les sobiranies. Ara ja no cal declaracions de guerra, només cal donar una ordre a un ordinador perquè els milions per invertir canviïn de cartera. Molt espanyolejar que cantava Manolo Escobar, però al primer toc de xiulet del qui els deixa calés, se l’embeinen i apa. El passar pàgina a la justícia universal per part del govern popular i del seu ministre Ruiz Gallardón que suposem que ja no és vist com l’esperança modernitzadora del conservadorisme espanyol (carai amb els analistes polítics que cada dia s’assemblen més als economistes que expliquen el que ha passat i per què s’han equivocat), és un bon punt de reflexió, un més, sobre el procés globalitzador i que ens fa adonar que l’únic comú denominador serà el diner i els mecanismes per fer-ne; cultura i drets humans hauran d’esperar que desaparegui la condició humana.

HAVER DE FER VIDA A LA BOTIGA PER FER CALAIX. QUIN FUTUR MÉS POC GALDÓS

Fer calaix. Tota la teoria econòmica elaborada al llarg de la història es resumeix en aquesta expressió. Un cop s’ha comptat el capital que conté el calaix, comença el restar de les despeses fixes que comporta obrir la porta cada dia, allò que s’ha de pagar al proveïdor, els sous dels que fan rutllar el negoci i les factures sobrevingudes, que sempre n’hi ha alguna al llarg de l’exercici comptable. Si es fa calaix, el negoci sura i fins i tot pot anar bé. Si no es fa calaix i aquesta situació es perllonga en el temps, el negoci va de mal borràs i caldrà abaixar la persiana, una altra expressió breu que explica tot un món. En aquests temps convulsos, de persianes se n’han abaixat moltes perquè s’han deixat de fer molts calaixos. Ara, com aquell nàufrag que s’arrapa als taulons que suren de la barca desfeta amb l’esperança d’arribar a bon port, molts caps pensants de la cosa econòmica assenyalen com a camí a seguir per a què el comerç tibi de la recuperació això que ja fan els comerciants xinesos, pakistanesos i magribins: obrir sempre; fer vida a la botiga, vaja! Aparadors oberts com a reclam per fer més calaix. S’adrecen així a aquesta massa informe que es diu públic o client, a veure si entrant pels ulls, buiden una mica més la cartera. El problema a resoldre, però, i ha quedat demostrat en aquesta campanya de rebaixes, és que ja no queda gaire diner per desviar cap a despeses que no siguin les essencials. És el que passa quan una determinada concepció del capitalisme liberal es carrega la classe mitjana. L’estat del benestar era un pacte entre els rics i la resta de la població pel qual a aquesta se la proveïa d’unes comoditats, que es pagava ella mateixa via impostos i rendiments del treball, no es pensin!, a partir d’una caixa comuna, i això els permetia disposar de recursos addicionals per gastar sumptuàriament, cosa que fa anar la roda del consum i de la producció que l’abasteix. En el pecat hi ha la penitència.