L'ANTICATALANISME, PART DEL PATRIMONI ESPANYOL

A tots els que estan convençuts que l’independentisme és el culpable del ressorgiment de  l’anticatalanisme i que aquest és d’ús exclusiu de la dreta i l’extrema dreta espanyoles, de les elits, i que la resta no combrega amb el nacionalisme espanyol.

Explica Paco Candel en el capítol “Cataluña acaba aquí” del llibre “Els altres catalans” (Barcelona, 1964) que al barri de la Torrassa de Barcelona l’any 1928 hi havia un percentatge de gent arribada d’altres parts d’Espanya molt important, que rondava el 75%, i que una part gran provenia de Múrcia. Escriu Candel que la FAI exercia molta influència entre els treballadors que vivien al barri i que estava enfrontada amb els sindicalistes propers a ERC del barri de Sants. Candel il·lustra la situació amb una referència, una pancarta apareguda a la Torrassa en què es va escriure un lema que, diu ell, va fer fortuna tot i no ser afortunat: “Cataluña termina aquí, aquí empieza Murcia”.

A. Bladé i Desumvila explica en el llibre “El viatge a Mèxic” (Pàgs. 43-45. Barcelona, 1993) en què relata el camí de l’exili des de França que en ple Atlàntic, a bord del vaixell Nyassa, va morir una nena d’un any, Núria Mora i Soler. Bladé explica que un mariner-fuster va fer una caixeta per posar el cos sense vida de la menuda, primer per a vetllar-lo i després per llançar el fèretre al mar tal i com manaven les lleis nàutiques. Bladé diu que “al capçal del petit taüt van posar una bandera catalana i, als peus, la portuguesa” ja que el vaixell estava matriculat a Portugal. I continua: “I ara ve un fet que un no sap com explicar si tracta de ser objectiu i no caure en l’apassionament al qual donà lloc d’una manera tan lamentable, que encara en sento la vergonya a la cara. El cas és que la bandereta barrada provocà una reacció soi-dissant patriòtica en funció de la qual diversos element van decretar que allò no podia ser i que juntament amb aquella ensenya hi havia d’haver una altra, que ells anomenaven nacional i volien dir, en realitat, la republicana. Potser el pitjor de tot, i allò que va convertir el vaixell en una mena de manicomi de discussions, d’insults i fins d’intents d’agressió, fou el caràcter imperatiu, o d’imposició, en contrast amb el que hauria hagut de ser simplement una proposta -formulada en primer lloc al pare de la nena morta- de solidaritat en el dolor... El cert és que tot el que s’havia guanyat en "conllevança" ... es va perdre lamentablement per manca de tacte i excés d’urc, dos mals crònics i, potser, inguaribles”.

Jaume Navarro i Torras és un manresà de la lleva del biberó que va ser mobilitzat, amb 18 anys acabats de fer, el 24 d’abril del 1938 per anar al front d’Aragó tot i que quan va entrar en combat realment ja era el front de Catalunya. En el relat manuscrit que fa d’aquell any de guerra, Navarro explica tres episodis en què es posa de manifest que l’anticatalanitat no era només patrimoni dels feixistes. “En la misma tarde ingresé a la 72, correspondiéndome el lugar, en los restos del primer batallón Rojo de Choque. La compañía mía, estaba compuesta exclusivamente de voluntarios andaluces. Había más viejos que de jóvenes de la Compañía. No me sentía muy seguro entre medio aquella gente que en verdad, sea dicho, profesaban un odio terrible a los catalanes...” En aquestes memòries, Jaume Navarro explica el pànic que van viure mentre estaven formats al pati de la caserna Karl Marx de Barcelona per un fort soroll que van creure que era l’inici d’un bombardeig i que només va ser un incident domèstic i com l’oficial que els passava llista els va insultar i els va esbroncar afegint: “todos los catalanes son una mierda”. Més endavant, en el moment de la inscripció en el llistat oficial de l’exèrcit republicà, a les Drassanes de Barcelona, explica el menyspreu rebut per part d’un dels soldats: “un miserable enchufado, del cual supe después que era del partido comunista, igual como los demás enchufados me trato como a un perro” i explica la conversa: “-A qué partido perteneces? –A ninguno. –Así que... eres fascista? –I que es fascista? –No te hagas el idiota. No estás sindicado? –Sí, soy de la UGT. –Va... UGT, todos igual. Sabes manejar alguna arma? –Nunca he tenido ninguna. –Que catalanes...

I ELS MALS USOS S’HAN CARREGAT LA CONFIANÇA EN EL SISTEMA

En les darreres he sentit dues lamentacions per la desaparició del sistema de caixes catalanes. Una, d’un alt directiu d’un banc fundat a Catalunya, que ha afirmat que en temps de crisi es troba a faltar la labor de les obres socials de les caixes; quan fou mort, el combregaren. Una altra, la del manresà Josep Alabern, director gerent d’Aigües de Manresa, en una entrevista publicada dijous a Regió7, en què afirmava que, gràcies al fet que Caixa de Manresa «ho aguantava tot», es va poder fer la reserva d’aigua de l’Agulla. L’afirmació d’Alabern s’acosta molt a un reconeixement cap a la labor de l’entitat manresana d’estalvi, que, sense deixar de ser una corporació del sistema d’economia capitalista occidental, expressava una sensibilitat més gran cap al seu territori matriu. L’afirmació de l’alt executiu bancari, vist com han anat les coses, sona malament, i ho deixem aquí.

Aquestes darreres hores, hem vist com el Banc Central Europeu deixa de cobrar per prestar diners al sistema bancari europeu, a veure si l’economia s’anima. Aquesta crida a l’animació s’adreça als bancs perquè flueixi el crèdit, s’animin les inversions productives, la gent compri i la roda vagi lleugera; hem vist que amb els diners injectats fins ara només s’han pogut tapar els forats dels mateixos bancs, i encara justet, en alguns casos. Però difícilment s’animarà l’economia si el consumidor no té diner de butxaca per gastar; i difícilment hi haurà diner sobrant amb uns índexs d’atur insultants i amb sous baixos i/o miserables, dos ítems que caracteritzen aquest territori nostrat. El sistema ha aconseguit escampar la desconfiança; s’ha carregat aquells elements menys especulatius, més socials, i ha propiciat els mals usos. El sistema hauria de saber que, sense una gran base de gent confiada, tampoc no anirà gaire lluny

EN L’HORA DE LA VERITAT VEUREM QUI ÉS QUI I QUI FA QUÈ

Les dretes i les esquerres espanyoles sempre s’han posat d’acord, s’hi posen i s’hi posaran, en la defensa de la pàtria espanyola; com ha de ser. Les dretes i les esquerres catalanes n’han fet, en fan i sembla que en faran, de la defensa de la pàtria catalana, camp de discòrdia; com no hauria de ser. Encara més, fins i tot en les files de l’esquerra catalana no han mancat divisions en nom del puritanisme patri. El tu menys, ha funcionat manta vegades, tantes com ha dinamitat la formació de propostes potents. Ningú no ha dit que el pas de nació autonòmica a nació independent hagi de resultar fàcil; una altra cosa és que molts milers i milers de catalans s’ho prenguin amb aire festiu, però la processó va per dins. Sabem molt bé qui tenim davant: un tren potent, fet de diferents vagons, cadascun amb el seu color i uns ocupants amb interessos vitals diferents però ben asseguts, ara comandats per una locomotora amb la marca PP i un altre dia amb una altra amb la marca PSOE. Continuant amb el símil ferroviari, la locomotora que consumeix un combustible inacabable que es diu nacionalisme espanyol té al davant un trenet de fira, amb vagonets de coloraines, amb uns ocupants en permanent gatzara i amb una locomotora poc dimensionada que ara para, ara engega perquè el combustible anomenat nacionalisme català és menys consistent. En cas de topada, queda clar qui sortirà més masegat. Però és que la topada és inevitable perquè la via és única. N’hi ha alguns que s’ho miren des del paisatge i afirmen que la topada es pot evitar si un dels trens s’atura; però compte, perquè ningú no ens assegura que el gran tren ho faci i no ens passi per sobre enduent-s’ho tot. De fet, aquest pensament també s’ha convertit en combustible per no aturar-nos, ergo la sort està llançada.