L’ECONOMIA ESPANYOLA ÉS EL FORAT DEL DONUT, HO DIU EUROPA

Ja és oficial, ja se’n pot parlar, o no, depèn de si ets premsa amiga del règim. L’esquerda entre els rics i els pobres, a Espanya creix una mica més cada dia. Alerta!, ho diu la Unió Europea en el darrer informe econòmic, el mateix que es queixa que no paren de créixer, també, els contractes escombraria i amb ells la incertesa instal·lada en milers de ciutadans. Ja és oficial perquè ho diuen els experts, i ho verbalitzen perquè en algun racó de la maquinària de buròcrates en què s’ha convertit la unió d’estats hi ha una llumeta encesa de color vermell amb el nom d’Espanya. Una llumeta que s’ha encès perquè l’Estat té un deute de més d’un bilió d’euros que ja es presenta com a impagable i que genera uns interessos anuals de més de 30.000 milions. Una llumeta que s’ha encès quan han assumit que l’Estat s’ha polit la reserva de les pensions, més de 60.000milions d’euros que havien de servir de coixí per aturar el cop quan s’esdevingués i que s’ha usat per eixugar un deute imparable perquè l’Estat també tenia prohibit endeutar-se encara més; vaja, que s’han polit els estalvis familiars. Una llumeta que s’ha encès perquè ara ja és oficial, perquè ho diuen els experts, que hi ha més gent que tot i treballar no arriba a cobrir les necessitats bàsiques a causa d’uns sous miserables i uns contractes de treball que convertits en números diuen que hi ha més feina però que no diuen que és una feina de fam; un treball que condemna milers de persones joves al sentiment de precarietat, a la por d’alçar la veu i, finalment, a la conformitat, que és el terreny en què els poderosos es mouen més bé. Els darrers informes econòmics també diuen que la UE, a través dels seus estats, és cada dia una mica més a prop del cingle. Ara ja és oficial.

LA POR DELS RICS ALS POBRES I DELS POBRES ALS MISERABLES

Vivim en un tombant històric, un d’aquells moments de trasbals com els que s’estudien en els llibres, un temps de canvi respecte allò que havíem conegut els darrers setanta anys, però no és per avançar sinó per retrocedir. Vivim un temps que exemplifica aquell etern retorn de què parlava el filòsof i historiador de les religions Mircea Eliade. L’etern retorn és un tornar a començar, una imitació d’un arquetip, d’un fet fundacional elevat a la categoria d’explicació de l’existència humana. Quan, amb tots els interrogants que vulgueu, havíem arribat a creure que Europa era un territori de progrés després de la derrota del feixisme i el final de la dictadura soviètica, assistim com congelats al retorn d’aquells arquetips que mai havien estat superats, però sí silenciats convenientment en espera de temps millors per a ells. Els que hem viscut en aquest període de pau europea, som testimonis de com es viu en una il·lusió, s’hi viu bé; però poques coses hi ha que siguin tan fràgils com la il·lusió; potser la confiança ho és també, de fràgil; l’una i l’altra quan es perden són molt difícils de reconstruir; mai més res no torna a ser igual. L’arquetip d’aquest etern retorn explica que hi ha vencedors i vençuts, palaus i barraques, molt afavorits, afavorits i refugiats. L’arquetip tripartit divideix la societat en tres ordes: els que legislen lleis humanes i lleis divines, els que guerregen i protegeixen els primers i finalment els que treballen i que alimenten els dos anteriors. L’explosió sense vergonya del feixisme a l’Europa grassa és el retorn a una actitud primària que es vesteix de marxes triomfals, que lloa els seus i menysprea l’altre, però que amaga la por, molta por. Por dels rics als pobres i dels pobres als miserables. Un etern retorn, vaja.

I ELS MALS USOS S’HAN CARREGAT LA CONFIANÇA EN EL SISTEMA

En les darreres he sentit dues lamentacions per la desaparició del sistema de caixes catalanes. Una, d’un alt directiu d’un banc fundat a Catalunya, que ha afirmat que en temps de crisi es troba a faltar la labor de les obres socials de les caixes; quan fou mort, el combregaren. Una altra, la del manresà Josep Alabern, director gerent d’Aigües de Manresa, en una entrevista publicada dijous a Regió7, en què afirmava que, gràcies al fet que Caixa de Manresa «ho aguantava tot», es va poder fer la reserva d’aigua de l’Agulla. L’afirmació d’Alabern s’acosta molt a un reconeixement cap a la labor de l’entitat manresana d’estalvi, que, sense deixar de ser una corporació del sistema d’economia capitalista occidental, expressava una sensibilitat més gran cap al seu territori matriu. L’afirmació de l’alt executiu bancari, vist com han anat les coses, sona malament, i ho deixem aquí.

Aquestes darreres hores, hem vist com el Banc Central Europeu deixa de cobrar per prestar diners al sistema bancari europeu, a veure si l’economia s’anima. Aquesta crida a l’animació s’adreça als bancs perquè flueixi el crèdit, s’animin les inversions productives, la gent compri i la roda vagi lleugera; hem vist que amb els diners injectats fins ara només s’han pogut tapar els forats dels mateixos bancs, i encara justet, en alguns casos. Però difícilment s’animarà l’economia si el consumidor no té diner de butxaca per gastar; i difícilment hi haurà diner sobrant amb uns índexs d’atur insultants i amb sous baixos i/o miserables, dos ítems que caracteritzen aquest territori nostrat. El sistema ha aconseguit escampar la desconfiança; s’ha carregat aquells elements menys especulatius, més socials, i ha propiciat els mals usos. El sistema hauria de saber que, sense una gran base de gent confiada, tampoc no anirà gaire lluny