L’ECONOMIA ESPANYOLA ÉS EL FORAT DEL DONUT, HO DIU EUROPA

Ja és oficial, ja se’n pot parlar, o no, depèn de si ets premsa amiga del règim. L’esquerda entre els rics i els pobres, a Espanya creix una mica més cada dia. Alerta!, ho diu la Unió Europea en el darrer informe econòmic, el mateix que es queixa que no paren de créixer, també, els contractes escombraria i amb ells la incertesa instal·lada en milers de ciutadans. Ja és oficial perquè ho diuen els experts, i ho verbalitzen perquè en algun racó de la maquinària de buròcrates en què s’ha convertit la unió d’estats hi ha una llumeta encesa de color vermell amb el nom d’Espanya. Una llumeta que s’ha encès perquè l’Estat té un deute de més d’un bilió d’euros que ja es presenta com a impagable i que genera uns interessos anuals de més de 30.000 milions. Una llumeta que s’ha encès quan han assumit que l’Estat s’ha polit la reserva de les pensions, més de 60.000milions d’euros que havien de servir de coixí per aturar el cop quan s’esdevingués i que s’ha usat per eixugar un deute imparable perquè l’Estat també tenia prohibit endeutar-se encara més; vaja, que s’han polit els estalvis familiars. Una llumeta que s’ha encès perquè ara ja és oficial, perquè ho diuen els experts, que hi ha més gent que tot i treballar no arriba a cobrir les necessitats bàsiques a causa d’uns sous miserables i uns contractes de treball que convertits en números diuen que hi ha més feina però que no diuen que és una feina de fam; un treball que condemna milers de persones joves al sentiment de precarietat, a la por d’alçar la veu i, finalment, a la conformitat, que és el terreny en què els poderosos es mouen més bé. Els darrers informes econòmics també diuen que la UE, a través dels seus estats, és cada dia una mica més a prop del cingle. Ara ja és oficial.

I ELS MALS USOS S’HAN CARREGAT LA CONFIANÇA EN EL SISTEMA

En les darreres he sentit dues lamentacions per la desaparició del sistema de caixes catalanes. Una, d’un alt directiu d’un banc fundat a Catalunya, que ha afirmat que en temps de crisi es troba a faltar la labor de les obres socials de les caixes; quan fou mort, el combregaren. Una altra, la del manresà Josep Alabern, director gerent d’Aigües de Manresa, en una entrevista publicada dijous a Regió7, en què afirmava que, gràcies al fet que Caixa de Manresa «ho aguantava tot», es va poder fer la reserva d’aigua de l’Agulla. L’afirmació d’Alabern s’acosta molt a un reconeixement cap a la labor de l’entitat manresana d’estalvi, que, sense deixar de ser una corporació del sistema d’economia capitalista occidental, expressava una sensibilitat més gran cap al seu territori matriu. L’afirmació de l’alt executiu bancari, vist com han anat les coses, sona malament, i ho deixem aquí.

Aquestes darreres hores, hem vist com el Banc Central Europeu deixa de cobrar per prestar diners al sistema bancari europeu, a veure si l’economia s’anima. Aquesta crida a l’animació s’adreça als bancs perquè flueixi el crèdit, s’animin les inversions productives, la gent compri i la roda vagi lleugera; hem vist que amb els diners injectats fins ara només s’han pogut tapar els forats dels mateixos bancs, i encara justet, en alguns casos. Però difícilment s’animarà l’economia si el consumidor no té diner de butxaca per gastar; i difícilment hi haurà diner sobrant amb uns índexs d’atur insultants i amb sous baixos i/o miserables, dos ítems que caracteritzen aquest territori nostrat. El sistema ha aconseguit escampar la desconfiança; s’ha carregat aquells elements menys especulatius, més socials, i ha propiciat els mals usos. El sistema hauria de saber que, sense una gran base de gent confiada, tampoc no anirà gaire lluny

ES FAN TRAMPES AL SOLITARI, SI NO ENS MENTEIXEN A LA CARA

El diner no arriba, no flueix cap a l’economia productiva, cap a l’empresa, cap a les famílies. Els economistes globalitzats no saben com fer-s’ho. Allò que van aprendre no funciona. Les receptes que s’han fet per a quan les coses van bé, no serveixen per a quan van malament. L’economia té cervell propi, que és la condició humana. L’economia és un ens incorpori que pren cos en les butxaques de cadascú de nosaltres. A França tenen una expressió per a això, en diuen «l’argent de poche», el diner amb què comptem a la butxaca. I aquest diner és el que fa moure l’economia perquè és el sobrant que ens queda un cop pagades manutenció, casa, escoles, sanitat i les despeses fixes, per a les quals dediquem un bon feix del dinerari que se satisfà a grans empreses monopolístiques controlades pel sistema bancari.

Des de dijous els bancs encara estan una mica més contents. Des d’abans d’ahir compren el diner al BCE a un preu més irrisori: el 0,05%. L’explicació del senyor Mario Draghi és que això ha de fer arribar el diner a la base, a la butxaca de la massa perquè aquesta consumeixi i torni a fer moure la producció de béns, les cuines dels restaurants, el palets de totxos que des de fa mesos es podreixen a la intempèrie, les botigues d’electrodomèstics, els lloguers d’apartaments, els hotels, les verduleries i les carnisseries... I, ¿qui no estaria content si comprant a aquest preu pogués vendre com fan els bancs al 6, 7, 8 o 9 per cent?

A més a més, Draghi es fa trampes al solitari perquè els bancs aprofiten el diner que el BCE els deixa a cap preu per a atresorar, tapar forats (els seus són d’allò més grans) o per comprar deutes públics amb la qual cosa s’asseguren unes rendibilitats que no els costa cap sacrifici de  gestionar i un més gran control sobre els governs. I per acabar d’afinar el tema, aquesta setmana irromp el senyor Juan Rosell, cap dels empresaris espanyols, negant que els sous a Espanya hagin baixat. Doncs sí, han baixat i força, i els de nova contractació ja són una invitació a la misèria. Amb 600 euros el mes de sou i lloguers a 350, senyors Draghi i Rosell, ¿quant diner queda a la butxaca per moure l’economia?