SENSE REGLES DE JOC NOVES, UNA ALTRA CATALUNYA ÉS UN IMPOSSIBLE

La Generalitat és una administració, no és un govern; no ho ha estat mai des del seu reinici. La Generalitat no té la capacitat recaptatòria pròpia d’un govern; és una administració intermèdia; una més. Ser govern és consubstancial a poder disposar d’una hisenda que forneixi dels diners que aquest govern distribuirà en funció de la seva concepció de la cosa pública i de les seves relacions amb la cosa privada. Quan en aquells anys remots de la redacció del primer estatut que havia de guiar la nostra reiniciada vida, els actors polítics que el van escriure van renunciar a la hisenda pròpia, van convertir la Generalitat en només una administració finalista i amb un marge de maniobra molt petit. No es va voler veure aleshores i s’ha continuat en el mateix to fins ara. No ho van voler veure ni les dretes ni les esquerres, avui tots en disputa de l’anomenat centre (aquestes darreres hores,Nuet de Sí que es Pot), i fins que la crisi i els escàndols (cap dels dos conceptes no ha passat encara a millor vida) no els han fet baixar del ruc, no han posat el crit al cel. Els governs espanyols en tot moment han governat Catalunya com ho han fet i fan en les altres regions espanyoles llevat del País Basc i de Navarra, a qui adjudiquen encara no sabem quins drets històrics que possiblement són la cortina que amaga altres concessions a causa d’altres fets; una fossilització que dretes i esquerres espanyoles defensen mentre rebutgen sistemàticament qualsevol «privilegi» per a Catalunya. Aquesta situació d’un govern que no disposa de l’entrada de diners i d’un Parlament a qui anul·len les lleis també l’haurien de tenir present aquells que asseguren sense envermellir que així una altra Catalunya és possible. Amb aquestes regles de joc,impossible! Encara que es canviïn prioritats, s’acaba topant amb la realitat de la caixa buida.

SENSE POBRES NO HI HAURIA NECESSITAT DE FER CARITAT, AIXÍ QUE...

Hola a tothom, jo sóc contrari  a  la caritat. Ho sóc perquè estic  radicalment en contra de la  pobresa. Sense gent pobra no  hi hauria necessitat de la gent caritativa. Ara bé, un cop establerta la meva posició i com que no sóc un il·lús, també vull dir  que sort en té la societat de la gent que es desviu pels altres. La gent caritativa tapa les vergonyes de  l’Administració, o què carai!, que sota el  mot Administració s’amaguen noms i cognoms. La gent caritativa tapa les vergonyes dels noms propis que governen les  societats on hi ha pobresa. Abans de la crisi medieval del segle XIV, els cristians cercaven la salvació a través de l’exercici de  la caritat. Com a resultat del canvi de paradigma en què el diferent era estigmatitzat sense miraments, els pobres van passar a ser considerats com a éssers portadors de totes les malvestats; la corresponent teoria que justificava el canvi va  elaborar la necessària iconografia i el relat per instal·lar en l’imaginari col·lectiu que els pobres eren uns desgraciats que  havien de ser apartats de la societat. L’Església es faria càrrec d’aquest lumpen proletariat i ja s’encarregaria de portar-los  pel bon camí malgrat fos a fuetades. L’existència de gent pobra és un fracàs de la societat si la concebem com una unió  de persones que decideixen compartir present i concebre un futur. Si la societat ha de ser un campi qui pugui, aleshores l’existència de la pobresa li és inherent perquè assumeix la desigualtat com un fet necessari. Aquestes festes nadalenques són la visualització de la caritat i molta gent se’n beneficia i crec que això està molt bé. La caritat no hauria d’existir, però pel fet que existeix proporciona alleujament a una pila de gent exclosa de la festa. I la caritat ja s’ha institucionalitzat durant tot l’any, i sort n’hi ha de la gent caritativa que no mira ni blancs ni negres i que només veu unes mans que demanen caritat.