AMB SENTIT D’ESTAT (Publicat a Regió7 el 7 d’agost del 2005)

Fa 15 anys de la publicació d'aquest article. Som ho érem, encara amb partits que diuen que sí, que Espanya és regenerable, que els catalans hem de tenir paciència, que això va per llarg i que mentre governin les esquerres(?) a Madrid, des d'aquí hem de fer bondat. Ja estan prou amatents els seus corifeus a Catalunya per insistir en la cançoneta. En fi...

"Quan hom va posar com a sostre per al nou Estatut de Catalunya la Constitució espanyola vigent, va condemnar-lo al no-res. Aquesta Constitució espanyola que només es pot canviar si ho manen des d’Europa o si interessa a la nació espanyola, mai de la vida no admetrà modificacions dels altres, oimés si aquests altres són els catalans. Per tant, el cul-de-sac al qual hem arribat era del tot previsible malgrat les proclames tripartides que asseguraven el contrari. Siguem realistes, quin consens es pot establir entre les cinc forces parlamentàries catalanes, tan diferents respecte el que desitgen per al futur de la nació catalana? Hi tenim nacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres, federalistes benintencionats, regionalistes autoqualificats de nacionalistes, independentistes possibilistes, internacionalistes... Tants caps, tants barretes, o pitjor encara, ves que a força de cercar el consens no acabem aigualint aquests corpus que havia de ser l’hòstia i que ens hauria d’assegurar el futur en tant que ciutadans nacionalment catalans. No senyor, no, això que s’ha intentat és la quadratura del cercle encara més complicada d’aconseguir si ens passem el dia escoltant, i fent cas, els consells dels amics de Madrid. Això de l’encaix de Catalunya a Espanya és un impossible. Això sí que és història, i present i futur. Ens fan falta polítics amb sentit d’estat, i ja s’entén que no vull dir amb sentit d’estat espanyol".

ATURAR-NOS PER RECORDAR DE QUINA POLS PROVÉ AQUEST FANG

Per no perdre la perspectiva, submergits en la voràgine del minut a minut del procés, fóra convenient recordar quina és la pols de la qual provenen aquests fangs; aturar-nos i fer memòria que és fràgil i resulta senzill, per a qui té l’altaveu més potent, imposar el seu relat. Era l’any 1996, el 28 d’abril, dia en què se signà l’anomenat Pacte del Magèstic entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol i pel qual els catalans garantien que els populars poguessin fer govern a Madrid i a canvi es prometien millores econòmiques per a Catalunya, la supressió del servei militar...  i, per quan calgués, que va caldre després de les eleccions del 1999, el suport del PP a la investidura de Pujol; a Madrid es passa del «Pujol enano habla castellano» al «Pujol guaperas habla como quieras». Aznar, però, no ho va pair mai i en la legislatura següent, amb majoria suficient, es va reiniciar el rosari d’incompliments i fins avui. L’11 de novembre del 2002 el mateix Aznar posava en marxa la maquinària pesant de la FAES; silenciosa però implacable, el seu pensament ha envaït totes les estructures de l’estat i n’ha revitalitzat ítems com la recentralització i sobretot la unitat de la pàtria. El 2006 es funda Ciudadanos, que té entre un dels seus valedors, un senyor anomenat Francisco Caja, catedràtic universitari, que, per exemple, postulava tornar la llengua catalana a la situació prèvia al 1978; del suposat conflicte lingüístic n’han fet marca de la casa. El 2006 s’aprova en referèndum el nou Estatut amb el PP i quatre milions de signatures recollides a Espanya en contra i el «cepillo» menyspreador del Congrés i del qual presumia Alfonso Guerra. El 2010 el TC el mutila després d’un procés de vergonya. El 10 de juny d’aquell any la dignitat de milers de catalans surt al carrer per dir prou: «Som una nació, nosaltres decidim», i fins ara que... 1 d'abril: "cautivo y desarmado... la guerra ha terminado".

CATALUNYA CAP A LA CONSTITUCIÓ I A L’ESTATUT; HO DIU MARTA PASCAL

La casualitat ha fet que divendres passat coincidissin les declaracions de la dirigent del PDeCAT Marta Pascal, dient que dins l’Estatut i la Constiució és on s’ha de buscar la resolució de l’encaix de Catalunya, i la recepció a la Moncloa dels dirigents de SCC, que s’humitegen pensant que tenen amorrats procés i processistes. Pascal ha confirmat els temors expressats en la famosa piulada del president Puigdemont al conseller Comín: hi ha abandonament. Pascal recupera el discurs d’una part de CDC i d’UDC, però el Govern espanyol ja ha triat interlocutors, els que els afalaguen amb proclames d’unitat que vol dir uniformitat com l’entenen la majoria de ciutadans espanyols ben nascuts: uniformitat a la castellana, i sinó que els ho preguntin als asturians, que han demanat la cooficialitat del bable, o als aranesos, i que gràcies a aquesta Constitució, on hi cap la Catalunya pensada per Pascal, als primers els han dit que no i els han acusat de voler dividir i confondre, i als segons, que abans que l’aranès hi ha dues llengües per sobre: el castellà i el català. Curiosa aquesta preeminència esgrimida del català sobre l’aranès feta des de Madrid, precisament quan des de Catalunya el Parlament va legislar ben al contrari. I una d’última hora però que no es pas nova i si recorrent a l'hora de desviar l'atenció: des del PP es torna a parlar de crear dues línies d’ensenyament a Catalunya, una en català i una altra en castellà. El plantejament de Pascal introdueix una falca de proporcions importants en les esquerdes obertes entre les formacions polítiques independentistes.

RESISTÈNCIA, GENT I HEROIS DE LA PÀTRIA EN QUI ENCARNAR-SE

La capacitat de resistència pot ser un bon motiu per a un estudi sociològic del procés. La capacitat de resistència dels partidaris de la república independent de Catalunya davant les múltiples ocasions de desànim causades des dels poders de l’Estat espanyol o des de les pròpies files, és el distintiu d’aquesta llarga campanya d’emancipació empesa des de la base i amb la base vigilant. Es diu que el procés el va començar la gent aquell ja reculat mes de juny del 2010 després de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional que deixava l’Estatut del 2006 convertit en caricatura, i es diu que el procés l’acabarà la gent. Quan es diu la gent, hom fa referència a aquesta transversalitat social que surt una i una altra vegada al carrer com ho va fer la setmana al parc de la Ciutadella, seu del Parlament de Catalunya; com ho van fer l’altra per la constitució del Parlament; com ho fan cada dia per places de viles i ciutats recordant els empresonats i els exiliats a causa de la causa o que voten opcions independentistes en un nombre no desitjat pel poder. Però tots els moviments necessiten qui els encapçali; escapçats els caps s’acaba la cosa, es pensa des dels poders de l’Estat; de fet, s’ha verbalitzat així: «descabezado!». I és cert, els i les caps donen forma humana als anhels i potser és per això mateix que els presos i els exiliats s’han convertit, encara més, en l’encarnació dels anhels dels seus partidaris. Les societats necessiten herois en qui encarnar-se; totes les societats, totes; les imaginades pels universalistes també o potser encara en necessiten més, de referents, universals, això sí; per cert, quantes referències hi ha a herois de la pàtria en les societats no nacionalistes? A Espanya ja començaven, en el meu temps d’escolar adoctrinat en el nacionalcatolicisme i el falangisme, per Viriato i n’ha seguit una llista...

ATUREM-NOS, RECAPITULEM. D’ON VE TOT PLEGAT?

La immediatesa mata la història. A qui interessa recordar d’on venim en un temps històric en què no tenim gaire clar on anem? Prou feines hi ha a arrossegar el present que no és res més que el moment. Hi va haver una vegada uns diputats catalans que van voler eixamplar l’Estatut d’Autonomia del 1979, aquests diputats reunits en sessió de Parlament i després de molts mesos d’estira i arronsa van acordar un nou text que es va aprovar el 30 de setembre del 2005. L’1 de novembre del mateix any el Partido Popular iniciava una campanya a tot Espanya de recollida de signatures contra el nou text estatutari, i en van recollir quatre milions. El 21 de gener se signà el pacte Zapatero-Mas a la Moncloa pel qual es retocava més de la meitat de l’articulat. El 30 de març del 2006 i després d’haver passat el ribot (Alfonso Guerra dixit: cepillo) es va aprovar a les Cortes Españolas. El nou Estatut, tot i que desfigurat molt substancialment en la forma però també en el fons, va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, però...Tot i haver complert la llei, la llei i la llei, tot i que el cos electoral català es va emmotllar a un text allunyat del que va aprovar el seu Parlament, el Partido Popular, el Defensor del Pueblo i les comunitats autònomes de Múrcia, Rioja, Aragó, Balears i València van recórrer al Tribunal Constitucional. I l’organisme encarregat de vetllar per la Constitució del 1978 va viure submergit en uns temps de sospitoses imparcialitats fins que acabà de rematar la jugada; resultat: un Estatut que quedava explícitament devaluat. I el 10 de juliol del 2010, un milió i mig de catalans emprenyats van sortir al carrer, i van desbordar els polítics propis. I això explica per què hem arribat on som, i no són falòrnies.

PUBLICAT EL 2/10/2005. ACTE SOBIRÀ

El Parlament de Catalunya feia goig divendres. Hom podrà sentir-se més o menys d’acord amb el text de la proposta de nou Estatut, però el dia 30 de setembre del 2005 quedarà per a la història com el dia en què la cambra catalana va fer l’acte de sobirania més gran després de l’aprovació de l’Estatut de Sau. I, per aquest sol fet, val la pena estar satisfets. Perquè és això el que irrita més la caverna espanyola de signe divers: que a Catalunya, 120 dels 135 diputats que ens representen per sufragi lliure, universal i democràtic (cosa que obliden sistemàticament els corifeus del catastrofisme hispànic), hagin fet un acte de sobirania. Ha costat déu i ajuda. Ha calgut desplegar totes les arts de la persuasió, de l’oratòria, de les relacions personals. El Parlament ha estat més que mai l’àgora de la discussió, de la confrontació i, divendres, de la satisfacció. No pas d’una satisfacció ingènua, a ningú no se li escapa que es comença a caminar per un sender aspre, ple d’entrebancs, de males intencions, d’insults, de desqualificacions; escoltant la COPE, Acebes i Zaplana i la colla del PP sembla que s’esperi un pronunciamento militar. Tampoc no ho posaran fàcil alguns barons del PSOE, però ja els ho va dir el President Maragall des del pupitre parlamentari: que comencin a caminar solets. Però l’Estatut no ens durà el millor dels móns; el millor dels móns ens l’hem de guanyar els catalans esforçadament dia a dia fins al final. 

SENSE REGLES DE JOC NOVES, UNA ALTRA CATALUNYA ÉS UN IMPOSSIBLE

La Generalitat és una administració, no és un govern; no ho ha estat mai des del seu reinici. La Generalitat no té la capacitat recaptatòria pròpia d’un govern; és una administració intermèdia; una més. Ser govern és consubstancial a poder disposar d’una hisenda que forneixi dels diners que aquest govern distribuirà en funció de la seva concepció de la cosa pública i de les seves relacions amb la cosa privada. Quan en aquells anys remots de la redacció del primer estatut que havia de guiar la nostra reiniciada vida, els actors polítics que el van escriure van renunciar a la hisenda pròpia, van convertir la Generalitat en només una administració finalista i amb un marge de maniobra molt petit. No es va voler veure aleshores i s’ha continuat en el mateix to fins ara. No ho van voler veure ni les dretes ni les esquerres, avui tots en disputa de l’anomenat centre (aquestes darreres hores,Nuet de Sí que es Pot), i fins que la crisi i els escàndols (cap dels dos conceptes no ha passat encara a millor vida) no els han fet baixar del ruc, no han posat el crit al cel. Els governs espanyols en tot moment han governat Catalunya com ho han fet i fan en les altres regions espanyoles llevat del País Basc i de Navarra, a qui adjudiquen encara no sabem quins drets històrics que possiblement són la cortina que amaga altres concessions a causa d’altres fets; una fossilització que dretes i esquerres espanyoles defensen mentre rebutgen sistemàticament qualsevol «privilegi» per a Catalunya. Aquesta situació d’un govern que no disposa de l’entrada de diners i d’un Parlament a qui anul·len les lleis també l’haurien de tenir present aquells que asseguren sense envermellir que així una altra Catalunya és possible. Amb aquestes regles de joc,impossible! Encara que es canviïn prioritats, s’acaba topant amb la realitat de la caixa buida.