PRODUIR COM ABANS ÉS CAR I MOLTS SOUS S’HAN EMPETITIT

Només un de cada quatre consumidors està disposat a pagar més per alimentar-se. Això ho diu un estudi fet per una empresa que fa estudis, ai, aquest país dels estudis que ja han arribat als productors alternatius! En la trobada feta a Món Sant Benet es va dir que calia fer conèixer els productes ecològics, que calia apropar-los al públic perquè valoressin en positiu l’increment de cost del cistell d’anar a comprar. Tot molt bé, però res de nou. A ningú no pot escapar que les produccions a la menuda han de resultar per força més cares, si, a més a més, hi afegim l’estacionalitat, doncs encara s’explica més. A ningú no escapa que un pollastre fet a pagès, corrent i picant per l’era, serà més potent de carn i de gust. Per contra, a ningú no escapa que un tràiler de pollastres que seran criats en granges de 30.000 exemplars o de cogombres fets en hivernacles quilomètrics resultarà, a causa de la llei de mercat, molt més econòmic; això ha estat, és i serà així. Diguem que el tràiler, les granges adotzenades i els hivernacles han popularitzat l’alimentació, vull dir que n’han posat més quantitat a l’abast d’un nombre més gran de consumidors, durant un temps més llarg i més barats. Ah! I les grans superfícies comercials que tot ho compren  a milers no són el mateix que la botiga de barri o de poble que només compta per dotzenes els ous. Si parlem d’arribar al consumidor, la línia de l’híper és incontestable. Així són les coses per a la gran majoria de la gent que mira de lligar les tres «b» de bo, bonic i  barat. I aquí vull arribar, si el joc econòmic va d’abaratir per poder competir i això ho duem al sistema de treball i salari, empetitir els sous i eliminar la classe mitjana també explica el resultat de l’estudi.

TINC SETZE COGNOMS CATALANS. I QUÈ?

Aquest és el meu camí: Redó, Martí, Samper, Piqué, Tort, Manresa, Miserachs, Obiols, Manyé, Lluquet,Rebull, Pallarès, Tarrida, Fontanals, Bernades, Vergés. I què? Em dóna més matrícula de catalanitat que no pas si tingués setze cognoms castellans, o barrejats amb cognoms bascos, gallecs, francesos, italians, de l’Atles marroquí, suecs, anglesos, alemanys...? No! Perquè la catalanitat, senyors que ens volen dividir entre catalans d’origen i catalans amb altres orígens, és un sentiment; encara més, la majoria de franquistes del meu poble tenien cognoms catalans, ja veuen si en van, de mal informats, o si en tenen, de mala fe. Però no contents amb això, volen contraposar ciutadans treballadors a ciutadans rendistes; els primers són els catalans amb altres orígens i els segons els que com jo tenen una filera de cognoms inequívocament catalans. Què passa? Que només són treballadors els que han vingut de Las Hurdes, de Campo de Criptana, de Mojácar, del Rubio,de Badajoz...? 

La meva àvia materna, filla d’Horta de Sant Joan (comarca de la Terra Alta) als quatre anys ja collia olives amb els freds de novembre i desembre; va emigrar en un periple d’anys que la va dur des de l’Hospitalet de l’Infant on als catorze anys servia en una casa fins a Monistrol de Montserrat passant per Barcelona. A Monistrol, amb dues filles petites i l’home desterrat per republicà, feia el jornal de la fàbrica i anava a l’hort i al secà, i dos dies per setmana a recollir llenya al bosc de can Tobella. Els avis treballaven la terra i a la fàbrica i el meu avi patern va aprendre l’esperanto en els nuclis anarquistes de començament del segle XX a Barcelona convençut d’això de la fraternitat universal. I tinc setze cognoms catalans però a casa hem treballat tota la vida, jo des dels catorze anys i en faré cinquanta-set.  Els de casa, abans que arribés el tren dit «El Sevillano» des del sud d’Espanya curull d’exiliats econòmics o de represaliats pel franquisme, ja hi eren a la classe obrera de Catalunya. Així que, als catalans «de pura cepa» també ens hi ha de comptar. Però per al discurs unionista de dretes i d’esquerres només hi va haver una èpica; com sempre, ens volen amagar la nostra història.

LA CARITAT ÉS UN FRACÀS DE TOTS QUE EL SISTEMA EMPARA

Fer caritat. Aquí teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà, diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i, certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa. El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser pobres.