La capacitat de
resistència pot ser un bon motiu per a un estudi sociològic del procés. La
capacitat de resistència dels partidaris de la república independent de
Catalunya davant les múltiples ocasions de desànim causades des dels poders de
l’Estat espanyol o des de les pròpies files, és el distintiu d’aquesta llarga campanya
d’emancipació empesa des de la base i amb la base vigilant. Es diu que el procés
el va començar la gent aquell ja reculat mes de juny del 2010 després de fer-se
pública la sentència del Tribunal Constitucional que deixava l’Estatut del 2006
convertit en caricatura, i es diu que el procés l’acabarà la gent. Quan es diu
la gent, hom fa referència a aquesta transversalitat social que surt una i una altra
vegada al carrer com ho va fer la setmana al parc de la Ciutadella, seu del
Parlament de Catalunya; com ho van fer l’altra per la constitució del Parlament;
com ho fan cada dia per places de viles i ciutats recordant els empresonats i
els exiliats a causa de la causa o que voten opcions independentistes en un
nombre no desitjat pel poder. Però tots els moviments necessiten qui els encapçali;
escapçats els caps s’acaba la cosa, es pensa des dels poders de l’Estat; de
fet, s’ha verbalitzat així: «descabezado!». I és cert, els i les caps donen forma
humana als anhels i potser és per això mateix que els presos i els exiliats s’han
convertit, encara més, en l’encarnació dels anhels dels seus partidaris. Les
societats necessiten herois en qui encarnar-se; totes les societats, totes; les
imaginades pels universalistes també o potser encara en necessiten més, de
referents, universals, això sí; per cert, quantes referències hi ha a herois de
la pàtria en les societats no nacionalistes? A Espanya ja començaven, en el meu
temps d’escolar adoctrinat en el nacionalcatolicisme i el falangisme, per
Viriato i n’ha seguit una llista...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris empresonats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris empresonats. Mostrar tots els missatges
dimarts, 6 de febrer del 2018
dilluns, 22 de gener del 2018
«De aquellos barros, estos lodos», refrany castellà
En una entrevista a Ernest Maragall
que va publicar la revista
l’Avenç recentment, el germà de
qui va ser alcalde socialista de
Barcelona i president de la Generalitat de
Catalunya entre els anys 2003 i 2006, Pasqual
Maragall, explica que després
que el Parlament de Catalunya aprovés la
reforma de l’Estatut van fer cap a la seu del
PSC del carrer Nicaragua 75 contents, pensant-se
que hi trobarien bon humor perquè el Govern tripartit havia aconseguit tirar endavant no sense esforços importants
la proposta de nou Estatut, i que en lloc de
rebre’ls amb l’alegria que se suposava ho
van fer amb ambient de funeral. Maragall ho explica
amb amargor; probablement aquella actitud va ser el primer símptoma important de distanciament del partit respecte del
seu germà. La història de la sortida dels
Maragall de les files del PSC és prou coneguda i va ser de tot menys amistosa. Dimecres
dia 17, Ernest Maragall,
de 77 anys, presidí la mesa d’edat del Parlament
de Catalunya que feia arrencar la
nova legislatura tot i que intervinguda encara pel
155 i pel control total de les finances catalanes per part del govern espanyol.
El discurs de Maragall, ara diputat per ERC,
va ser contundent amb l’ostracisme en què
viuen els dirigents catalans empresonats,
diputats o no, i els exiliats encapçalats pel
president Puigdemont. Maragall va recordar
el gest de mà allargada que significava
aquell Estatut del 2005. Qui signa hi era
aquell dia, a l’hemicicle català, va ser una
jornada certament festiva que acabà amb
brindis de cava i tot. Una mà allargada que
no trobà ningú que l’encaixés, una mà
allargada que es va trobar el boicot institucional
de l’espanyolisme i l’hostilitat declarada.
«De aquellos barros, estos lodos»
Subscriure's a:
Missatges (Atom)