«De aquellos barros, estos lodos», refrany castellà

En una entrevista a Ernest Maragall que va publicar la revista l’Avenç recentment, el germà de qui va ser alcalde socialista de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2003 i 2006, Pasqual Maragall, explica que després que el Parlament de Catalunya aprovés la reforma de l’Estatut van fer cap a la seu del PSC del carrer Nicaragua 75 contents, pensant-se que hi trobarien bon humor perquè el Govern tripartit havia aconseguit tirar endavant no sense esforços importants la proposta de nou Estatut, i que en lloc de rebre’ls amb l’alegria que se suposava ho van fer amb ambient de funeral. Maragall ho explica amb amargor; probablement aquella actitud va ser el primer símptoma important de distanciament del partit respecte del seu germà. La història de la sortida dels Maragall de les files del PSC és prou coneguda i va ser de tot menys amistosa. Dimecres dia 17, Ernest Maragall, de 77 anys, presidí la mesa d’edat del Parlament de Catalunya que feia arrencar la nova legislatura tot i que intervinguda encara pel 155 i pel control total de les finances catalanes per part del govern espanyol. El discurs de Maragall, ara diputat per ERC, va ser contundent amb l’ostracisme en què viuen els dirigents catalans empresonats, diputats o no, i els exiliats encapçalats pel president Puigdemont. Maragall va recordar el gest de mà allargada que significava aquell Estatut del 2005. Qui signa hi era aquell dia, a l’hemicicle català, va ser una jornada certament festiva que acabà amb brindis de cava i tot. Una mà allargada que no trobà ningú que l’encaixés, una mà allargada que es va trobar el boicot institucional de l’espanyolisme i l’hostilitat declarada. «De aquellos barros, estos lodos»

L'OU DE LA SERP ES DIU CIUTADANS

El dia 5 de novembre del 2006 escrivia en aquest diari una opinió titulada «L’ou es diu Ciutadans» i hi deia que l’aliment de l’incipient partit era la mentida repetida mil vegades per tota la premsa espanyola que a Catalunya la llengua castellana estava en perill de desaparèixer per la pressió del català. També subratllava que només era qüestió de temps que l’ou esclatés i que emparat-se en el discurs buit de la ciutadania del món el que amagava en realitat era el nacionalisme espanyol de sempre: agressiu i intolerant. En aquell moment Ciutadans va obtenir els tres primers diputats de la seva història, i ho feia a Catalunya tant gràcies a mitjans de comunicació vehiculadors de la ideologia pàtria espanyola com en començar a recollir un substrat, tant existent com a vegades volgudament ignorat, d’una espanyolitat popular resident a Catalunya i poc procliu a incorporar-se al país d’acollida. Nou anys després, aquells Ciutadans, ara reconvertits en Ciudadanos, campen per tot Espanya. El nacionalisme espanyol ha trobat en aquesta formació, i especialment en el seu cap de files, Albert Rivera, un recanvi a la caspositat del PP i als dubtes que els genera un PSOE obsedit a fer-se perdonar pecats. És una espanyolitat, la de Rivera, no exempta de tocs falangistes que una lectura d’alguns dels discursos de José Antonio Primo de Rivera situaria al seu lloc exacte. L’ascens de Ciudadanos també s’explica des d’un punt de vista de les pràctiques econòmiques. El poder ha fet una compra de futurs pensant que aquestes inversions li donaran uns rèdits sucosos que bàsicament haurien de consistir en la perpetuació del seu discurs, que havia perdut pistonada atesa la carcúndia dels aliats clàssics. El poder espanyol ha adoptat Albert Rivera perquè sembla més modern, però aquests dies ha començat a ensenyar la poteta. Passin i vegin.