ESCENARI ANTIC: L’ENEMIC DEL MEU ENEMIC ÉS EL MEU AMIC

Aquell que és l’enemic del meu enemic, és el meu amic. Seguint aquesta regla s’han signat una pila de compromisos d’ajuda mútua entre eterns rivals units per una obsessió: abatre un tercer. A l’enemic del meu enemic se li riuen les gràcies perquè afebleix el nostre contrari i l’usem com a cas exemplificador de la nostra veritat. Seguint les opinions expressades en les files bel·ligerants o poc proclius a les tesis independentistes catalanes, es confirma la regla: la CUP és de cop i volta la seva aliada. Sí, ja sé que no és així, seguint els postulats ideològics, però un no és mai com creu que és, com es ven, sinó com el perceben els altres, com el compren; i en aquestes hores, els anti procés veuen la CUP com l’ariet que pot tombar allò que ells no han estat capaços de tombar tot i disposar de la immensa força dels aparells de l’estat, dels transparents i dels opacs. No és la primera vegada que a Catalunya hi ha qui vol fer la revolució abans de construir el país. Això ja va passar en la dècada dels 30 i es concretà, encara que no només, en l’anarquisme no catalanista (perquè senyores i senyors l’anarquisme també té pàtries, una flagrant contradicció per a aquells que presumeixen de no voler fronteres). Catalunya no es dividirà com preveu el senyor Aznar, no més del que ja està dividida Espanya. El fet català no existeix per gràcia de les expressions polítiques; no hi ha partit polític capaç de fer sortir al carrer un milió, dos milions de persones. La pega és que quan el fet català ha de prendre forma en partits, així funciona la democràcia, aquests, pensant en curt, el trinxen. Tampoc no és la primera vegada, ja va passar quan els partits de la transició van dinamitar l’Assemblea de Catalunya. Tenim uns polítics incapaços de gestionar el fet nacional. Això sí que juga a la contra, perquè a Espanya sí que en saben.

ENTENC ELS QUE NO ENTENEN DE QUÈ VA AIXÒ DEL PERIODISME

Com som els mitjans de comunicació, eh? Mira que se’n fan i se’n diuen, de coses. Mira que n’hi ha de gent nostrada situada en els llocs més diversos que fan les feines més diverses, algunes d’elles d’importància cabdal per a la nostra salut, per a la nostra butxaca, per a la nostra alegria, i mira tu, Manresa acapara els informatius nacionals i fins i tot de l’estranger per la proposta del grup municipal de la CUP sobre la promoció de sistemes alternatius i no pas nous, aquesta sí que és bona! a les compreses per a la menstruació que embussen canonades, clavegueres, plantes depuradores d’aigües i que omplen les xarxes dels pescadors de residus indestructibles; imaginin-se com deixen els fons marins les compreses que es llencen als vàters! Davant la preeminència en el tractament periodístic del tema, m’ha vingut al cap els esforços que han de fer els gestors de la promoció de la ciutat per no tenir, moltes vegades, ni la desena part del ressò que ha tingut la proposta de la CUP manresana. Potser sí, però no recordo que l’Any Ignasià hagi obert cap informatiu de televisió; ni el magnífic correfoc de la festa major d’estiu; ni, per descomptat, la Llum o la Fira Mediterrània, de la qual, quan se’n parla, es fa amb la boca petita, no com el Mercat de Música Viva de Vic, que deu tenir molts amics i ben situats en els mitjans barcelonins de l’especialitat. I com costava que el certamen de cinema negre interessés més enllà de les fronteres mediàtiques locals! Com és la premsa, oi? Vés a saber per on sortiran. Ah! I només falta que un mitjà gran s’apropiï del tema perquè la resta hi vagi al darrere o que els digitals comencin el ball a Twitter. Que n’aixeca, de temes, la premsa local que no mereixen ni una línia dels grans! I mira que si hi ha una cosa que encanta el periodisme actual és copiar. És fàcil i barat.

HI HA MOLTES EMPENTES PER ACONSEGUIR EL CAP D’ARTUR MAS

Hi ha cua per adjudicar-se la caça i captura d’Artur Mas. Qui li ho havia de dir, a aquell polític, gendre desitjat de moltes impossibles sogres catalanes, que arribaria un dia en què passaria del «guapo!» a ser l’ase de tots els cops. No és feina d’aquest columnista defensar l’actual, encara, President de Catalunya i, per tant, començaré amb els retrets: la prepotència del seu conseller de Sanitat que li ha fet molt més mal del que està disposat a admetre, les segades d’herba sota els peus del fins fa pocs mesos soci Duran i Lleida amb votacions a Madrid al costat del PP perjudicials fins i tot per a l’administració catalana, gestió com a mínim erràtica i confusa en afers policials (dels quals tampoc no se n’escapen alguns dels caçadors de caps desfigurats ara en les files de la versió barcelonina de Podemos, malgrat que facin veure que l’etapa Saura no anava amb ells), una pèssima política comunicativa que s’ha confós en pagar a determinats mitjans més que no pas a explicar-se sense embuts o, per pega per a tots, uns afers relacionats amb recaptacions d’impostos revolucionaris que pesen com una llosa sobre ell i sobre el procés, etc. Però tampoc no seré un il·lús de pensar que la cacera es fa a fi de bé. És molt difícil que la CUP doni el seu braç a tòrcer. És complicat passar de mirar cap a una altra banda i a pocs metres quan es fan pintades a les seus de CDC a possibilitar la presidència de Mas per més abraçades del David Fernàndez que hi hagi, i no enreden ningú els que amb la mirada posada a Madrid entonen la versió catalana del «váyase senyor González» d’Aznar perquè troben que ells sí que ho farien bé, però, ostres! La majoria de catalans no els han votat ni de lluny. Així les coses, anem a noves eleccions i a reeditar el català emprenyat. Ei!, si és que l’Helena no diu, tot esmorzant, a l’Artur: noi, a casa tens feina.