LA PAU NO ÉS EL SILENCI DE LES CEL·LES NI DELS CARRERS

No senyors, no. No hi ha hagut violència. Si volem entendre’ns és imprescindible que acordem el significat de les paraules. Violència és el que van practicar els assaltants a la Blanquerna, a Madrid, i que no els ha dut a la presó perquè tenen família. Violència és convertir la terrassa d’un bar al centre de Barcelona en el camp d’una batalla campal protagonitzada per ultres d’equips de futbol rivals després d’una manifestació unionista; allò que la seva Espanya uneix, ho separa el futbol; curiós (eufemisme). Violència és assaltar els periodistes que fan la seva feina i que, els ho asseguro, no hi van pas per ganes, a cobrir una manifestació on saben que seran les dianes a assenyalar i, algú, la peça a marcar. Violència és acusar dos pacifistes, els Jordis, que s’esgargamellaven per negociar una sortida digna als policies que van escorcollar la conselleria d’Hisenda, el vídeo dels fets ho diu ben clar, però no n’han fet ni cas. Violència és l’«a por ellos», tant si es diu en una caserna de la policia, com si es diu en un camp de futbol, o com si es diu el primer minut d’una campanya electoral, per més ferro que se li vulgui treure. Les frases fetes, a vegades, també les carrega el diable i volen dir allò que volen dir. És clar que qui té el patrimoni de la violència, com que li és consubstancial, com que es dóna per descomptada, creu que els violents sempre són els altres encara que alcin les mans o marxin en silenci; 28.000 persones a Manresa el dia 3 d’octubre. Violència és dictar unes ordres d’empresonament blasmades per desenes i desenes de juristes. Violència és el trasllat dels consellers i del vicepresident de la Generalitat emmanillats en les condicions que ens han relatat. La pau no és el silenci de les cel·les ni dels carrers.

L’IMPORTANT ÉS NO FER COSES QUE QÜESTIONIN EL SISTEMA

Podria passar que la fiscalia demani més anys de presó a la consellera Meritxell Borràs per licitar la compra d’urnes que no pas a Gemma Montull, implicada en el cas Palau. Així ho ha expressat Joan Ignasi Elena, cara visible del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Eduardo Galeano (Montevideo, 1940-2015), escriptor paraguaià, periodista, analista polític, realitzador de documentals, va dir que «la justícia és com les serps: només mossega els descalços». Si prenem el mot descalços com una metàfora podem dir que són tots aquells que no formen part del sistema, entès com a conjunt social que controla i se sent capaç d’imposar-se als altres. Jugar amb les regles del sistema és assegurar-te la pau; encara que l’hagis perjudicat, sempre es pot arribar al pacte i així tornar a l’interior de la cleda l’ovella esgarriada; hi ha una tirallonga de supòsits als quals hom es pot agafar si no qüestiona el sistema. El sistema és magnànim si no se sent amenaçat; els seus recursos provenen de la munió de voluntats disposades a mirar cap a una altra banda, disposades a desprendre’s d’allò propi sempre que se sentin guanyadors, reconfortats, segurs que les seves conviccions són les bones,  són la veritat. Ah, però si ets dels descalços! Si en deus tres-cents, que Nostre Senyor t’agafi confessat. Però si en deus tres-cents milions, ja ho trobarem, i si en deus tres-cents mil, el problema ja és dels altres. Si vols comprar unes caixes de plàstic transparent per qüestionar el sistema, te la carregues amb totes les de la llei que ha ideat el sistema per no ser molestat. Si treballes en l’opacitat, en l’engany, en la rapinya, però no qüestiones el sistema, no pateixis més del necessari; passes comptes, pagues o no, depèn, silenci, i a una altra cosa.