MEMÒRIA HISTÒRICA A SANT JOAN DE VILATORRADA

El palet a la boca perquè el soroll eixordador de les explosions de les bombes llançades per l’aviació feixista no ens foradessin els timpans; dúiem el palet lligat al voltant del coll, no fos que amb les presses d’anar al refugi ens el deixéssim; el palet era l’amulet màgic, la nansa per agafar-se a la vida. Dóna’m dues mil pessetes perquè tu ets de dretes  i jo un revolucionari  de rereguarda; a la rereguarda s’està més segur, no he de saltar de trinxera en trinxera i no em disparen; a la rereguarda en nom d’ara no recordo quina fraternitat mundial, faig i desfaig. Han assassinat el pare! Hem vist el seu cos ensangonat, afusellat; ens hem quedat sols la mare i els set germans; ens han pres el tractor; a casa som creients. Sóc la filla d’una noia soltera seduïda per un soldat de pas; sóc el fruit d’un pecat; el soldat va marxar; no he estat mai estimada a casa; ui, no, perdó, l’àvia sí que m’estimava; em va criar l’àvia; no recordo que la mare m’hagués fet mai cap petó. Els moros van entrar a casa; a casa érem republicans; se’ns menjaven el pa. Vés amb el cap ben alt, filla, perquè el pare no ha fet cap mal; al pare el van afusellar al Camp de la Bota, per alcalde i per republicà. A casa alimentaven una noia de quinze anys sense braços; li donaven el menjar i la netejaven; una bomba li esclatà a tocar. Buscant el pare que estava emboscat, vaig veure els cossos de soldats morts estesos per aquests camps, eren tan joves, pobrets! A les dones dels presos republicans, els feien rentar la roba dels malalts tísics i dels ferits. Tres botiguers van denunciar el meu pare que tenia un bar i el van agafar els feixistes. Silencis, por i repressió; el dimoni que duem a dins surt a les guerres. ¿Van guanyar la guerra els dolents? No. Ara hi ha pau!

LA PAU NO ÉS EL SILENCI DE LES CEL·LES NI DELS CARRERS

No senyors, no. No hi ha hagut violència. Si volem entendre’ns és imprescindible que acordem el significat de les paraules. Violència és el que van practicar els assaltants a la Blanquerna, a Madrid, i que no els ha dut a la presó perquè tenen família. Violència és convertir la terrassa d’un bar al centre de Barcelona en el camp d’una batalla campal protagonitzada per ultres d’equips de futbol rivals després d’una manifestació unionista; allò que la seva Espanya uneix, ho separa el futbol; curiós (eufemisme). Violència és assaltar els periodistes que fan la seva feina i que, els ho asseguro, no hi van pas per ganes, a cobrir una manifestació on saben que seran les dianes a assenyalar i, algú, la peça a marcar. Violència és acusar dos pacifistes, els Jordis, que s’esgargamellaven per negociar una sortida digna als policies que van escorcollar la conselleria d’Hisenda, el vídeo dels fets ho diu ben clar, però no n’han fet ni cas. Violència és l’«a por ellos», tant si es diu en una caserna de la policia, com si es diu en un camp de futbol, o com si es diu el primer minut d’una campanya electoral, per més ferro que se li vulgui treure. Les frases fetes, a vegades, també les carrega el diable i volen dir allò que volen dir. És clar que qui té el patrimoni de la violència, com que li és consubstancial, com que es dóna per descomptada, creu que els violents sempre són els altres encara que alcin les mans o marxin en silenci; 28.000 persones a Manresa el dia 3 d’octubre. Violència és dictar unes ordres d’empresonament blasmades per desenes i desenes de juristes. Violència és el trasllat dels consellers i del vicepresident de la Generalitat emmanillats en les condicions que ens han relatat. La pau no és el silenci de les cel·les ni dels carrers.