JA SABEM QUÈ PASSA AL CARRER, M. RAJOY: ENRAMEN A SALLENT

Firma foto: Maria Carme Pallisé

Rajoy ha marxat després que l’hagin fet fora i ho ha fet de la mateixa manera que ha viscut tots aquests anys el lío catalán, sense entendre res i malparlant-ne. Va ser una frase al final de paràgraf, en el discurs de comiat, potser per això mateix no ha estat comentada, però que defineix exactament el missatge que dia sí i dia també repeteixen i repeteixen les formacions del 155 i que diu: ja sabem què passa als carrers de Catalunya. Aquest «ja sabem què passa» és un eufemisme per dir que als carrers de Catalunya hi ha baralla, por, violència. No és que no sàpiguen que això no passa, és pitjor: saben que no passa però insinuen que passa; i el missatge subliminar, que és el pitjor dels missatges, arrela en l’imaginari de la població de la resta de l’Estat; aquest imaginari és el que genera i justifica l’a por ellos. Doncs senyor Rajoy i acòlits del 155, si volen saber què passa als carrers de Catalunya, podien haver vingut a Sallent la setmana de Corpus i haurien vist divuit carrers enramats; haurien vist el resultat d’un munt d’hores de les vides d’un bon grapat de veïnes i veïns dedicades a pensar, a manufacturar, a muntar les decoracions que convertien, per espai de quatre dies, uns carrers anodins en experiències visuals gratificants, d’esbarjo, per compartir l’orgull de pertànyer a la seva societat i sense cobrar ni un duro; sense sobres, sense dietes, al contrari, gratant-se la butxaca en més d’una ocasió, com aquells veïns de la plaça de Catalunya que van anar a Sant Carles de Ràpita a recollir les xarxes inservibles que els van regalar els pescadors. Senyor M.Rajoy: los catalanes hacen cosas, i moltíssimes per gratia et amore, pel plaer de fer-les. Masoquistes? Un epítet que encara no ens han dedicat?

LA PAU NO ÉS EL SILENCI DE LES CEL·LES NI DELS CARRERS

No senyors, no. No hi ha hagut violència. Si volem entendre’ns és imprescindible que acordem el significat de les paraules. Violència és el que van practicar els assaltants a la Blanquerna, a Madrid, i que no els ha dut a la presó perquè tenen família. Violència és convertir la terrassa d’un bar al centre de Barcelona en el camp d’una batalla campal protagonitzada per ultres d’equips de futbol rivals després d’una manifestació unionista; allò que la seva Espanya uneix, ho separa el futbol; curiós (eufemisme). Violència és assaltar els periodistes que fan la seva feina i que, els ho asseguro, no hi van pas per ganes, a cobrir una manifestació on saben que seran les dianes a assenyalar i, algú, la peça a marcar. Violència és acusar dos pacifistes, els Jordis, que s’esgargamellaven per negociar una sortida digna als policies que van escorcollar la conselleria d’Hisenda, el vídeo dels fets ho diu ben clar, però no n’han fet ni cas. Violència és l’«a por ellos», tant si es diu en una caserna de la policia, com si es diu en un camp de futbol, o com si es diu el primer minut d’una campanya electoral, per més ferro que se li vulgui treure. Les frases fetes, a vegades, també les carrega el diable i volen dir allò que volen dir. És clar que qui té el patrimoni de la violència, com que li és consubstancial, com que es dóna per descomptada, creu que els violents sempre són els altres encara que alcin les mans o marxin en silenci; 28.000 persones a Manresa el dia 3 d’octubre. Violència és dictar unes ordres d’empresonament blasmades per desenes i desenes de juristes. Violència és el trasllat dels consellers i del vicepresident de la Generalitat emmanillats en les condicions que ens han relatat. La pau no és el silenci de les cel·les ni dels carrers.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 4. TURISTA ES QUEIXA DEL TURISTA

Arribem a Cadaqués a quarts de deu del matí; hem esmorzat d’hora; per l’única carretera que hi du des de Roses no hem trobat gens de trànsit, només ciclistes que pugen panteixant i et fan posar primera al cotxe i que es llencen al buit a tota pastilla quan engalten la baixada i atrapa’ls! A aquesta hora Cadaqués és encara per als veïns. Aparquem a l’estacionament de pagament, places buides les que vulgueu. Fem cap al cimal on hi ha l’església pels costeruts i empedrats carrerons que fan de mal caminar si dus xancletes, que no és el meu cas, tinc els peus una mica plans i he d’anar ben ferrat. Davant l’imponent altar barroc, estem sols. Un solitari guitarrista ens ha il·lustrat la nostra arribada amb música barroca. Puc fer les fotos que vull sense noses; el dia és clar, lleugerament atramuntanat;  cel i mar rivalitzen en blau i els pendents eixuts i erms de vegetació arbrada, llevat dels oliverars, llueixen tota mena de grocs i verds esclarissats; només les vinyes noves aporten un verd de vida intensa. Les botiguetes i els venedors tot just es lleven de sobre la sorreta del ulls del despertar. Cadaqués està genial! Dos quarts d’una del migdia. Què ha passat? Les platges pedroses curulles de gent, els carrers, abans deserts, ara són plens. Cua de cotxes més enllà de l’entrada al poble per fer cap a un estacionament impossible. És el turisme amics meus! És l’aglomeració! En menys de tres hores l’ambient relaxat de la nostra arribada s’ha tornat angoixant. Una enquesta feta a Barcelona entre quatre mil visitants diu que als turistes els molesta trobar massa turistes. Com sempre, fins i tot en això de l’oci vacacional, la culpa és de l’altre. Primer jo, després jo i si en queda, per a mi.