L’ECONOMIA ESPANYOLA ÉS EL FORAT DEL DONUT, HO DIU EUROPA

Ja és oficial, ja se’n pot parlar, o no, depèn de si ets premsa amiga del règim. L’esquerda entre els rics i els pobres, a Espanya creix una mica més cada dia. Alerta!, ho diu la Unió Europea en el darrer informe econòmic, el mateix que es queixa que no paren de créixer, també, els contractes escombraria i amb ells la incertesa instal·lada en milers de ciutadans. Ja és oficial perquè ho diuen els experts, i ho verbalitzen perquè en algun racó de la maquinària de buròcrates en què s’ha convertit la unió d’estats hi ha una llumeta encesa de color vermell amb el nom d’Espanya. Una llumeta que s’ha encès perquè l’Estat té un deute de més d’un bilió d’euros que ja es presenta com a impagable i que genera uns interessos anuals de més de 30.000 milions. Una llumeta que s’ha encès quan han assumit que l’Estat s’ha polit la reserva de les pensions, més de 60.000milions d’euros que havien de servir de coixí per aturar el cop quan s’esdevingués i que s’ha usat per eixugar un deute imparable perquè l’Estat també tenia prohibit endeutar-se encara més; vaja, que s’han polit els estalvis familiars. Una llumeta que s’ha encès perquè ara ja és oficial, perquè ho diuen els experts, que hi ha més gent que tot i treballar no arriba a cobrir les necessitats bàsiques a causa d’uns sous miserables i uns contractes de treball que convertits en números diuen que hi ha més feina però que no diuen que és una feina de fam; un treball que condemna milers de persones joves al sentiment de precarietat, a la por d’alçar la veu i, finalment, a la conformitat, que és el terreny en què els poderosos es mouen més bé. Els darrers informes econòmics també diuen que la UE, a través dels seus estats, és cada dia una mica més a prop del cingle. Ara ja és oficial.

EL VESTIT DE LA HISENDA LOCAL MANRESANA ÉS PLE DE FORATS

És un no parar. Ara surt a la llum un altre deute de l’Ajuntament de Manresa, aquesta vegada de 300.000 euros, que és el cost d’unes obres preparatòries per a la construcció del parc tecnològic. Reforma, estacionaments blaus, Ateneu les Bases, piscina municipal, sentències judicials perdudes i el que em deixo. Ostres, ostres! No sóc de plànyer les administracions i encara menys una de gran com l’Ajuntament manresà, un veritable ens de poder, però avui sí que els planyo i em planyo com a ciutadà. Amb tants forats al vestit o amb tants estrips no hi ha manera de lluir. L’economia de la ciutat és a hores d’ara el més semblant a un parrac. No és que no hi hagi vaques magres, és que no hi ha ramat. El cas del parc tecnològic té el seu què. Havia de ser la repera, un exemple d’innovació, un pol d’atracció, però, renoi, amb els retards multicausa i l’adveniment de la crisi del totxo que tot ho ha empudegat, l’aposta estratègica público-privada va arribar tard. I la seva esplendor ha quedat reduïda a un estatge d’empreses petites i eixerides, això sí, un trosset de La Caixa (la gran) i el Centre Tecnològic de Manresa. Ara sabem que per no arribar encara més tard a un tren que ja s’escapava es van contractar unes feines sense la cobertura legal corresponent i, per evitar un altre plet, ara l’Ajuntament en fa el reconeixement de deute i ja ens espavilarem per satisfer-lo. I efectivament l’espavilada municipal només pot tibar de dos items: pressió impositiva i deixar de fer. L’un i l’altre incideixen en la qualitat de vida dels ciutadans de Manresa. Més que mai, avui l’Ajuntament manresà està obligat a cercar totes les complicitats possibles amb les administracions superiors, encara que aquestes tampoc no van gaire galdoses, especialment l’autonòmica, que a la pràctica ha passat de ser un govern a esdevenir un memorial de greuges.

LA XINA MANA MOLT A ESPANYA PERQUÈ TÉ MOLTS DINERS PER DEIXAR-LI

És l’economia, imbècil! Aquesta espetegada de Bill Clinton a la cara de George Bush pare per explicar-li el perquè ell guanyaria la contesa electoral ha fet fortuna perquè efectivament són els diners el que realment importa a la gran majoria de la gent, de nosaltres. És l’economia i no pas els drets humans o una pretesa neutralitat internacional o la no ingerència en els tan anomenats afers interns el que ha determinat que el govern del PP vulgui liquidar l’aplicació de la justícia universal per part del sistema judicial espanyol. Si el cas Flors Sirera o el cas del reporter José Couso són foragitats de la persecució judicial o si la justícia espanyola no pot jutjar encara que sigui en absència el dirigent xinès Jiang Zemin acusat de genoci al Tibet és perquè els compromisos internacionals la premen, li recorden que el seu tresor nacional està en mans de l’especulació controlada per les grans potències i que en el cas xinès es concreta en la compra de deute públic dels estats que s’ha revelat com la gran palanca que fa moure les sobiranies. Ara ja no cal declaracions de guerra, només cal donar una ordre a un ordinador perquè els milions per invertir canviïn de cartera. Molt espanyolejar que cantava Manolo Escobar, però al primer toc de xiulet del qui els deixa calés, se l’embeinen i apa. El passar pàgina a la justícia universal per part del govern popular i del seu ministre Ruiz Gallardón que suposem que ja no és vist com l’esperança modernitzadora del conservadorisme espanyol (carai amb els analistes polítics que cada dia s’assemblen més als economistes que expliquen el que ha passat i per què s’han equivocat), és un bon punt de reflexió, un més, sobre el procés globalitzador i que ens fa adonar que l’únic comú denominador serà el diner i els mecanismes per fer-ne; cultura i drets humans hauran d’esperar que desaparegui la condició humana.