EL DINERS NO FLUEIXEN I SOBRE LA MENTIDA NO S’AIXECA RES SÒLID

I el crèdit no flueix i l’economia europea s’estanca i compte! França entra en recessió. Els milions d’euros que ha posat a disposició dels bancs el Banc Central Europeu no arriben a la base i els seus responsables ja no saben com compondre-se-les. Ara bé, el discurs del govern espanyol va en direcció contrària. Talment com si es tractés d’una illa de la calma envoltada de tempestes, aquesta setmana els ministres d’Economia i Hisenda afirmaven que tot anava bé, que Espanya creixia més que ningú (com els encanta sentir-se el melic del món), que la gent gastava i que ho sabien perquè ingressaven més per IVA i que hi havia més gent que treballava que no pas el 2013; de la qualitat dels sous que es paguen no en van dir res. Però la realitat és tossuda i ens la posava a la cara la notícia publicada per Regió7 dimecres passat sobre l’empresa municipal manresana Fòrum, que en quatre anys no ha venut ni un dels 260 habitatges que té i en donaven una raó: tot i la disposició de la gent, aquesta no pot accedir al crèdit. A Fòrum li falten diners, no n’entren perquè el sistema bancari continua amb l’aixeta en posició de degoteig. Els diners deixats per tots els europeus de la Unió als bancs de cada país i que descansen en el BCE no compleixen amb allò que les altes instàncies econòmiques comunes han determinat que han de fer. L’economia no s’anima perquè els bancs n’atresoren per tapar els seus forats o fer negoci deixant diners als estats. Mentre Fòrum o el promotor que sigui no col·loquin habitatges perquè no es dóna crèdit, dir que la cosa rutlla és dir una mentida. Els números de les administracions estan per ser desmentits per la realitat. Com aquells que l’any 2006 publicava la Sociedad de Tasación dient que a Manresa la mitjana del preu d’un habitatge nou era de 2.132 euros el metre quadrat mentre que una repassada als preus de les immobiliàries el posava en 4.500. Sobre la mentida no s’aixeca res sòlid.

ES FAN TRAMPES AL SOLITARI, SI NO ENS MENTEIXEN A LA CARA

El diner no arriba, no flueix cap a l’economia productiva, cap a l’empresa, cap a les famílies. Els economistes globalitzats no saben com fer-s’ho. Allò que van aprendre no funciona. Les receptes que s’han fet per a quan les coses van bé, no serveixen per a quan van malament. L’economia té cervell propi, que és la condició humana. L’economia és un ens incorpori que pren cos en les butxaques de cadascú de nosaltres. A França tenen una expressió per a això, en diuen «l’argent de poche», el diner amb què comptem a la butxaca. I aquest diner és el que fa moure l’economia perquè és el sobrant que ens queda un cop pagades manutenció, casa, escoles, sanitat i les despeses fixes, per a les quals dediquem un bon feix del dinerari que se satisfà a grans empreses monopolístiques controlades pel sistema bancari.

Des de dijous els bancs encara estan una mica més contents. Des d’abans d’ahir compren el diner al BCE a un preu més irrisori: el 0,05%. L’explicació del senyor Mario Draghi és que això ha de fer arribar el diner a la base, a la butxaca de la massa perquè aquesta consumeixi i torni a fer moure la producció de béns, les cuines dels restaurants, el palets de totxos que des de fa mesos es podreixen a la intempèrie, les botigues d’electrodomèstics, els lloguers d’apartaments, els hotels, les verduleries i les carnisseries... I, ¿qui no estaria content si comprant a aquest preu pogués vendre com fan els bancs al 6, 7, 8 o 9 per cent?

A més a més, Draghi es fa trampes al solitari perquè els bancs aprofiten el diner que el BCE els deixa a cap preu per a atresorar, tapar forats (els seus són d’allò més grans) o per comprar deutes públics amb la qual cosa s’asseguren unes rendibilitats que no els costa cap sacrifici de  gestionar i un més gran control sobre els governs. I per acabar d’afinar el tema, aquesta setmana irromp el senyor Juan Rosell, cap dels empresaris espanyols, negant que els sous a Espanya hagin baixat. Doncs sí, han baixat i força, i els de nova contractació ja són una invitació a la misèria. Amb 600 euros el mes de sou i lloguers a 350, senyors Draghi i Rosell, ¿quant diner queda a la butxaca per moure l’economia?