DUES CLASSES D’EMIGRANTS, ELS DE LA CANTARELLA POLÍTICAMENT CORRECTE I ELS ALTRES

Jo sóc nét d’emigrants, i dispensin que escrigui en primera persona. Els meus avis materns van haver de deixar els seus pobles, la seva família, la seva gent. Van haver de deixar enrere els colors i les olors, els sons, els paisatges d’una terra aterrossada i de secà. A la meva àvia Angeleta la van posar a servir essent una nena; la meva àvia no va aprendre a llegir ni escriure tot i que va conèixer els números bàsics perquè no l’enredessin amb la setmanada a la fàbrica. Els avis materns van haver d’emigrar perquè als pobles on van néixer no quedava gran cosa per gratar i eren massa germans per viure del llaurar i de les cabres i van fer cap al tèxtil del Bages sud. De sang pagesa, els meus avis materns van conrear-hi també algunes peces de terra que aportaven mitja lliura de misèria a la família, just per omplir unes gerres d’olives i uns quants sacs d’ametlles. El meu besavi patern també va haver de marxar del poble que vorejava amb el gran riu i va anar a raure al mateix tèxtil. Pagesos i treballadors de fàbrica; doble jornal i els diumenges a la vinya; i tot el que podien atresorar era alguns cossis d’oli i la collita de temporada de l’hort. Nét i besnét d’emigrants que té una part del seu imaginari ancorat en aquells pobles perquè hi ha una veueta interior que diu: no ho oblidis, no ho oblidis. Emigrants als quals ningú no ha fet mai ni un museu de l’emigració, ni unes novel·les de «pijoaparte», ni pel·lícules sobre una èpica de maleta de cartró i mocador de fer farcells lligat a la punta d’un bastó. Emigrants per als quals no hi ha hagut discursos d’esquerres solidàries, ni abans ni ara. Emigrants que no han estat ni són moneda de canvi en discursos per a «descamisados». Però clar, els meus avis, que eren emigrants provinents del sud, ho eren del sud de Catalunya. ¿Catalans i emigrants? Doncs sí. Conèixer el drama de l’emigració interior és una assignatura pendent que té aquest país; una assignatura més.

ES FAN TRAMPES AL SOLITARI, SI NO ENS MENTEIXEN A LA CARA

El diner no arriba, no flueix cap a l’economia productiva, cap a l’empresa, cap a les famílies. Els economistes globalitzats no saben com fer-s’ho. Allò que van aprendre no funciona. Les receptes que s’han fet per a quan les coses van bé, no serveixen per a quan van malament. L’economia té cervell propi, que és la condició humana. L’economia és un ens incorpori que pren cos en les butxaques de cadascú de nosaltres. A França tenen una expressió per a això, en diuen «l’argent de poche», el diner amb què comptem a la butxaca. I aquest diner és el que fa moure l’economia perquè és el sobrant que ens queda un cop pagades manutenció, casa, escoles, sanitat i les despeses fixes, per a les quals dediquem un bon feix del dinerari que se satisfà a grans empreses monopolístiques controlades pel sistema bancari.

Des de dijous els bancs encara estan una mica més contents. Des d’abans d’ahir compren el diner al BCE a un preu més irrisori: el 0,05%. L’explicació del senyor Mario Draghi és que això ha de fer arribar el diner a la base, a la butxaca de la massa perquè aquesta consumeixi i torni a fer moure la producció de béns, les cuines dels restaurants, el palets de totxos que des de fa mesos es podreixen a la intempèrie, les botigues d’electrodomèstics, els lloguers d’apartaments, els hotels, les verduleries i les carnisseries... I, ¿qui no estaria content si comprant a aquest preu pogués vendre com fan els bancs al 6, 7, 8 o 9 per cent?

A més a més, Draghi es fa trampes al solitari perquè els bancs aprofiten el diner que el BCE els deixa a cap preu per a atresorar, tapar forats (els seus són d’allò més grans) o per comprar deutes públics amb la qual cosa s’asseguren unes rendibilitats que no els costa cap sacrifici de  gestionar i un més gran control sobre els governs. I per acabar d’afinar el tema, aquesta setmana irromp el senyor Juan Rosell, cap dels empresaris espanyols, negant que els sous a Espanya hagin baixat. Doncs sí, han baixat i força, i els de nova contractació ja són una invitació a la misèria. Amb 600 euros el mes de sou i lloguers a 350, senyors Draghi i Rosell, ¿quant diner queda a la butxaca per moure l’economia?