ES FAN TRAMPES AL SOLITARI, SI NO ENS MENTEIXEN A LA CARA

El diner no arriba, no flueix cap a l’economia productiva, cap a l’empresa, cap a les famílies. Els economistes globalitzats no saben com fer-s’ho. Allò que van aprendre no funciona. Les receptes que s’han fet per a quan les coses van bé, no serveixen per a quan van malament. L’economia té cervell propi, que és la condició humana. L’economia és un ens incorpori que pren cos en les butxaques de cadascú de nosaltres. A França tenen una expressió per a això, en diuen «l’argent de poche», el diner amb què comptem a la butxaca. I aquest diner és el que fa moure l’economia perquè és el sobrant que ens queda un cop pagades manutenció, casa, escoles, sanitat i les despeses fixes, per a les quals dediquem un bon feix del dinerari que se satisfà a grans empreses monopolístiques controlades pel sistema bancari.

Des de dijous els bancs encara estan una mica més contents. Des d’abans d’ahir compren el diner al BCE a un preu més irrisori: el 0,05%. L’explicació del senyor Mario Draghi és que això ha de fer arribar el diner a la base, a la butxaca de la massa perquè aquesta consumeixi i torni a fer moure la producció de béns, les cuines dels restaurants, el palets de totxos que des de fa mesos es podreixen a la intempèrie, les botigues d’electrodomèstics, els lloguers d’apartaments, els hotels, les verduleries i les carnisseries... I, ¿qui no estaria content si comprant a aquest preu pogués vendre com fan els bancs al 6, 7, 8 o 9 per cent?

A més a més, Draghi es fa trampes al solitari perquè els bancs aprofiten el diner que el BCE els deixa a cap preu per a atresorar, tapar forats (els seus són d’allò més grans) o per comprar deutes públics amb la qual cosa s’asseguren unes rendibilitats que no els costa cap sacrifici de  gestionar i un més gran control sobre els governs. I per acabar d’afinar el tema, aquesta setmana irromp el senyor Juan Rosell, cap dels empresaris espanyols, negant que els sous a Espanya hagin baixat. Doncs sí, han baixat i força, i els de nova contractació ja són una invitació a la misèria. Amb 600 euros el mes de sou i lloguers a 350, senyors Draghi i Rosell, ¿quant diner queda a la butxaca per moure l’economia?

L’ALT MPRESARIAT CASOLÀ MALDA PER SER PRESENT EN EL PROCÉS CATALÀ

Des de fa uns quants mesos es parla com si d’un nom propi es tractés de l’alt empresariat català. Són una gent que encapçalen organitzacions patronals que representen ells mateixos i els socis que els han votat. Defensen uns interessos determinats lligats a empreses que són importants perquè acostumen a moure molts diners. Fins aquí res a objectar, són part del sistema liberal democràtic en el qual estem situats, com ho són altres organitzacions que formen el cos social. En democràcies liberals desacomplexades en dirien lobbies o grups de pressió, en societats com la nostra sempre a punt per mirar-nos a cua d’ull es revesteixen d’una aurèola de desinterès, d’altruisme; una disfressa al cap i la fi per defensar el seu sistema de vida. L’alt empresariat català no vol gaire soroll si és que no el fa ell quan fa petar els elàstics. Ara s’han convertit en una mena d’Oracle de Delfos al qual es dirigeixen els capitostos polítics de dins i de fora de Catalunya a la recerca de consell. L’alt empresariat català es distingeix per la insistència a anar a contra corrent d’una gran part de la resta dels catalans i s’han imposat com a missió que no passi res, que no canviï res i, si ha de canviar alguna cosa, que aquesta no es mogui de l’esfera econòmica. Aquest petit segment de població i alguns dels polítics que els fan de corifeus són força culpables que Catalunya tingui una certa imatge de terra pessetera. És obvi que la butxaca ens importa molt, i la societat catalana s’ha cansat d’assistir perplexa al transvasament d’uns cabals que li són necessaris cap a altres indrets alguns representants dels quals van de sobrats i són poc agraïts. Però avui el que pesa a Catalunya és el sentiment d’exclusió, d’apartheid, de bóta al coll permanent, d’insult. L’alt empresariat casolà vol tenir el seu paper en un món en què són els xinesos els que inverteixen al port de Barcelona i els qatarians que compren els seus hotels.