ATURAR-NOS PER RECORDAR DE QUINA POLS PROVÉ AQUEST FANG

Per no perdre la perspectiva, submergits en la voràgine del minut a minut del procés, fóra convenient recordar quina és la pols de la qual provenen aquests fangs; aturar-nos i fer memòria que és fràgil i resulta senzill, per a qui té l’altaveu més potent, imposar el seu relat. Era l’any 1996, el 28 d’abril, dia en què se signà l’anomenat Pacte del Magèstic entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol i pel qual els catalans garantien que els populars poguessin fer govern a Madrid i a canvi es prometien millores econòmiques per a Catalunya, la supressió del servei militar...  i, per quan calgués, que va caldre després de les eleccions del 1999, el suport del PP a la investidura de Pujol; a Madrid es passa del «Pujol enano habla castellano» al «Pujol guaperas habla como quieras». Aznar, però, no ho va pair mai i en la legislatura següent, amb majoria suficient, es va reiniciar el rosari d’incompliments i fins avui. L’11 de novembre del 2002 el mateix Aznar posava en marxa la maquinària pesant de la FAES; silenciosa però implacable, el seu pensament ha envaït totes les estructures de l’estat i n’ha revitalitzat ítems com la recentralització i sobretot la unitat de la pàtria. El 2006 es funda Ciudadanos, que té entre un dels seus valedors, un senyor anomenat Francisco Caja, catedràtic universitari, que, per exemple, postulava tornar la llengua catalana a la situació prèvia al 1978; del suposat conflicte lingüístic n’han fet marca de la casa. El 2006 s’aprova en referèndum el nou Estatut amb el PP i quatre milions de signatures recollides a Espanya en contra i el «cepillo» menyspreador del Congrés i del qual presumia Alfonso Guerra. El 2010 el TC el mutila després d’un procés de vergonya. El 10 de juny d’aquell any la dignitat de milers de catalans surt al carrer per dir prou: «Som una nació, nosaltres decidim», i fins ara que... 1 d'abril: "cautivo y desarmado... la guerra ha terminado".

Quan dius bon dia i et responen amb un altre bon dia, uneixes Espanya

En un míting a la ciutat de Dos Hermanas recollit per la premsa el 12 de febrer del 2007 en suport al nou estatut andalús, qui va ser president espanyol, Rodríguez Zapatero, va dir entre altres floretes adreçades a l’ànim no nacionalista dels assistents que Andalusia garantia el millor equilibri i la unitat d’aquest país, referint-se a Espanya, és clar. Rodríguez Zapatero, aquell que des del balcó de la Generalitat va dir que respectaria l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, en una tarda d’inconveniències declaratives, es va equivocar; no és Andalusia qui garanteix la unitat d’Espanya, és, ai las! el fet català, aquell que s’esdevé allà on, com deia Josep Pla, dius bon dia i et responen amb un altre bon dia! I de tots els territoris on es produeix més ciment unificador, pel seu pes i la seva determinació, és a Catalunya, tot i que el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent se n’enduen la corresponent quota (Catalunya Nord i l’Alguer o el Carxe, a Múrcia, viuen en el moment en què ens voldria a tots el no nacionalisme espanyol, o com diria un primerenc de Ciudadanos, el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona i president de Convivencia Cívica de Cataluña, Francisco Caja, respecte a la llengua catalana, reculats al temps d’abans del 1978). I aquests dies, amb la febre de discursos de Cap d’Any dels presidents de les autonomies, ha quedat prou evident, això. El de Galícia, els de Castella-la Manxa i Castella-Lleó, el d’Extremadura, la d’Andalusia, el d’Aragó i fins i tot el president de la Generalitat Valenciana, que treu pit perquè amb l’espantada d’empreses té la seu de la Caixa a casa seva, han coincidit en una cosa: culpar dels seus mals governs la Catalunya inconformada; ah! I insolidària.

L'OU DE LA SERP ES DIU CIUTADANS

El dia 5 de novembre del 2006 escrivia en aquest diari una opinió titulada «L’ou es diu Ciutadans» i hi deia que l’aliment de l’incipient partit era la mentida repetida mil vegades per tota la premsa espanyola que a Catalunya la llengua castellana estava en perill de desaparèixer per la pressió del català. També subratllava que només era qüestió de temps que l’ou esclatés i que emparat-se en el discurs buit de la ciutadania del món el que amagava en realitat era el nacionalisme espanyol de sempre: agressiu i intolerant. En aquell moment Ciutadans va obtenir els tres primers diputats de la seva història, i ho feia a Catalunya tant gràcies a mitjans de comunicació vehiculadors de la ideologia pàtria espanyola com en començar a recollir un substrat, tant existent com a vegades volgudament ignorat, d’una espanyolitat popular resident a Catalunya i poc procliu a incorporar-se al país d’acollida. Nou anys després, aquells Ciutadans, ara reconvertits en Ciudadanos, campen per tot Espanya. El nacionalisme espanyol ha trobat en aquesta formació, i especialment en el seu cap de files, Albert Rivera, un recanvi a la caspositat del PP i als dubtes que els genera un PSOE obsedit a fer-se perdonar pecats. És una espanyolitat, la de Rivera, no exempta de tocs falangistes que una lectura d’alguns dels discursos de José Antonio Primo de Rivera situaria al seu lloc exacte. L’ascens de Ciudadanos també s’explica des d’un punt de vista de les pràctiques econòmiques. El poder ha fet una compra de futurs pensant que aquestes inversions li donaran uns rèdits sucosos que bàsicament haurien de consistir en la perpetuació del seu discurs, que havia perdut pistonada atesa la carcúndia dels aliats clàssics. El poder espanyol ha adoptat Albert Rivera perquè sembla més modern, però aquests dies ha començat a ensenyar la poteta. Passin i vegin.