L’ECONOMIA ESPANYOLA ÉS EL FORAT DEL DONUT, HO DIU EUROPA

Ja és oficial, ja se’n pot parlar, o no, depèn de si ets premsa amiga del règim. L’esquerda entre els rics i els pobres, a Espanya creix una mica més cada dia. Alerta!, ho diu la Unió Europea en el darrer informe econòmic, el mateix que es queixa que no paren de créixer, també, els contractes escombraria i amb ells la incertesa instal·lada en milers de ciutadans. Ja és oficial perquè ho diuen els experts, i ho verbalitzen perquè en algun racó de la maquinària de buròcrates en què s’ha convertit la unió d’estats hi ha una llumeta encesa de color vermell amb el nom d’Espanya. Una llumeta que s’ha encès perquè l’Estat té un deute de més d’un bilió d’euros que ja es presenta com a impagable i que genera uns interessos anuals de més de 30.000 milions. Una llumeta que s’ha encès quan han assumit que l’Estat s’ha polit la reserva de les pensions, més de 60.000milions d’euros que havien de servir de coixí per aturar el cop quan s’esdevingués i que s’ha usat per eixugar un deute imparable perquè l’Estat també tenia prohibit endeutar-se encara més; vaja, que s’han polit els estalvis familiars. Una llumeta que s’ha encès perquè ara ja és oficial, perquè ho diuen els experts, que hi ha més gent que tot i treballar no arriba a cobrir les necessitats bàsiques a causa d’uns sous miserables i uns contractes de treball que convertits en números diuen que hi ha més feina però que no diuen que és una feina de fam; un treball que condemna milers de persones joves al sentiment de precarietat, a la por d’alçar la veu i, finalment, a la conformitat, que és el terreny en què els poderosos es mouen més bé. Els darrers informes econòmics també diuen que la UE, a través dels seus estats, és cada dia una mica més a prop del cingle. Ara ja és oficial.

LA POR DELS RICS ALS POBRES I DELS POBRES ALS MISERABLES

Vivim en un tombant històric, un d’aquells moments de trasbals com els que s’estudien en els llibres, un temps de canvi respecte allò que havíem conegut els darrers setanta anys, però no és per avançar sinó per retrocedir. Vivim un temps que exemplifica aquell etern retorn de què parlava el filòsof i historiador de les religions Mircea Eliade. L’etern retorn és un tornar a començar, una imitació d’un arquetip, d’un fet fundacional elevat a la categoria d’explicació de l’existència humana. Quan, amb tots els interrogants que vulgueu, havíem arribat a creure que Europa era un territori de progrés després de la derrota del feixisme i el final de la dictadura soviètica, assistim com congelats al retorn d’aquells arquetips que mai havien estat superats, però sí silenciats convenientment en espera de temps millors per a ells. Els que hem viscut en aquest període de pau europea, som testimonis de com es viu en una il·lusió, s’hi viu bé; però poques coses hi ha que siguin tan fràgils com la il·lusió; potser la confiança ho és també, de fràgil; l’una i l’altra quan es perden són molt difícils de reconstruir; mai més res no torna a ser igual. L’arquetip d’aquest etern retorn explica que hi ha vencedors i vençuts, palaus i barraques, molt afavorits, afavorits i refugiats. L’arquetip tripartit divideix la societat en tres ordes: els que legislen lleis humanes i lleis divines, els que guerregen i protegeixen els primers i finalment els que treballen i que alimenten els dos anteriors. L’explosió sense vergonya del feixisme a l’Europa grassa és el retorn a una actitud primària que es vesteix de marxes triomfals, que lloa els seus i menysprea l’altre, però que amaga la por, molta por. Por dels rics als pobres i dels pobres als miserables. Un etern retorn, vaja.

L'AMBIVALÈNCIA EN QUÈ VIVIM: EL BLACK FRIDAY I EL GRAN RECAPTE

Aquest cap de setmana hem materialitzat l'ambivalència en què ens hem instal·lat; recorden aquella cançó en què Raimon, l'any 1970,  retratava la societat de consum? «Tu compres un poquet, jo compre un poquet, aquell una miqueta de res; d'això en diran després: societat de consum... Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes». Aquest cap de setmana ha estat una explosió de consum darrere aquest invent del Black Friday en què els botiguers petits i grans ofereixen uns bons descomptes a les portes del Nadal i coincidint, ai quina casualitat, amb les pagues dobles dels pensionistes. Però aquest cap de setmana també ha estat el del gran recapte, el moviment ciutadà a través del qual es busca omplir els bancs d'aliments que operen al país, la darrera trinxera alimentària dels més desvalguts, sense eufemismes, dels pobres i encara dels pobres que tenen consciència de ser-ho i que no tenen vergonya de ser identificats com a tals; darrere seu hi els pobres que, aclaparats, se la passen sense ni aquest auxili i en el darrer esglaó, els pobres que ho són tant en tots sentits que ni se'ls acut que fora del seu cercle de misèria hi ha gent disposada a apaivagar la seva situació extrema. S'inicia l'etapa anual en què la vida se'ns revela, més que mai, en blanc i negre, el blanc per als que tenen encara que sigui «un poquet» i el negre per als que compren «una miqueta de res». I com cada any hi haurà la satisfacció del que fa caritat (solidaritat?), de l'encara gràcies i es reproduiran els clixés, i em sembla que l'any vinent hi tornarem desitjant a mans plenes romandre en el grup del blanc però mirant de reüll el grup del negre, no fos cas que...

LA CARITAT ÉS UN FRACÀS DE TOTS QUE EL SISTEMA EMPARA

Fer caritat. Aquí teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà, diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i, certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa. El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser pobres.