AUXILIAR DES DE LA RAÓ, AMB EL COR CALENT PERÒ AMB EL CAP FRED

En un estat de benestar residual, això és liberal, les entitats no governamentals són les cridades a tenir cura en exclusiva dels ciutadans més desafavorits quan la resta de mecanismes socials fallen. En un estat del benestar socialdemòcrata el lloc reservat a la caritat és residual. I en la societat del benestar europeu, a mig camí de l’un i de l’altre i on la moral catòlica té un gran pes, la família i especialment les dones i les entitats del tercer sector arriben allà on no ho fa l’acció pública. A Catalunya estem en aquest tercer grup, amb una deriva des de fa algun temps cap al primer. Càritas de Manresa ha llançat un eixordador crit d’alerta que té la virtut de no buscar la llagrimeta sinó de posar sobre la taula una realitat social punyent i una deficiència organitzativa clamorosa que dificulta poder afrontar la situació amb certes garanties d’èxit. En poques paraules: molta gent fa moltes coses però... És molt propi de la nostra societat la duplicitat, la triplicitat i el desgavell. Afrontar la crisi social requereix molta escalfor al cor però, sobretot, molta fredor al cap. En una ciutat com Manresa, qui hagi de liderar l’atenció als desafavorits, ¿l’Ajuntament potser?, ho ha de fer comptant amb tothom però proporcionant una visió global de la jugada fiable. Una foto de la situació és el que demana el president de Càritas, Jaume Espinal. Això és essencial per ser eficaços i per evitar la picaresca; ja ho sabeu: això de la condició humana que no marxa ni amb fum de sabatots. La picaresca deslegitima la bona feina als ulls del ciutadà. Em sembla una magnífica idea lligar ajuda a canvi de compromís, de feina. De franc no hi pot haver res. Sabem les xifres, la quantitat d’auxili, però desconeixem la qualitat del receptor. Per cert, tinc una debilitat pels problemes dels avis i de la mainada. Què en sabem? Agrairé una comunicació, ja tenen el meu correu electrònic.

BROTS VERDS QUE DONEN FRUITS ESCARRANSITS

En l’era dels mites caiguts, el de les xifres n’és un altre. D’acord que dos més dos encara fan quatre, però l’equació un pollastre i dues persones no és igual que cadascuna se’n menja la meitat; pot ser que una se’l mengi sencer i que l’altra faci badalls de gana, però estadísticament sí que es podrà vendre la idea del repartiment a parts iguals. Una cosa similar és el que passa amb les darreres xifres amb què ens obsequien els propagandistes dels brots verds. Asseguren que a la Seguretat Social ja hi ha més altes d’inscrits que no pas baixes i això que és un fet objectiu és interpretat com que la societat ja surt del túnel, que ja tornarem a fruir d’una vida on el maldecap principal serà a veure on anem de vacances aquest any. Però del que no ens parlen els intèrprets dels brots verds és de la qualitat dels treballs a què corresponen aquestes altes a la Seguretat Social. Si no ens deixem enlluernar, veurem que darrere aquest discurs interessat políticament el neoliberalisme insisteix en la reducció salarial dels treballadors espanyols com el camí a seguir perquè els brots verds esdevinguin branques, flors i així l’arbre de l’economia doni fruits; encara que siguin escarransits. I comptaran la producció de l’arbre pel nombre de fruits i no per la mida, el punt de maduració i el gust. És sabut que l’economia funciona quan hi ha estalvi i inversió. L’estalvi és l’excedent familiar o empresarial un cop descomptades les despeses i algun vici que és el que fa moure amb empenta el comerç i la producció; ja m’explicaran quin és l’estalvi que possibilita un sou escanyat. I la inversió es pot fer amb recursos propis o si no demanant els diners en unes condicions raonables que és el contrari del que estan disposats a fer els prestataris que es refugien en les comoditats dels deutes sobirans i en els rèdits que obtenen del Banc Central Europeu pels dipòsits que hi deixen en custòdia. L’estat del benestar pot ser història.