L’AMBIENT ÉS TOT UN ALTRE. ESTÀ BÉ ALLÒ QUE ACABA BÉ

Noblesa obliga, i si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil. Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca, que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont, tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...

HI HA MOLTES EMPENTES PER ACONSEGUIR EL CAP D’ARTUR MAS

Hi ha cua per adjudicar-se la caça i captura d’Artur Mas. Qui li ho havia de dir, a aquell polític, gendre desitjat de moltes impossibles sogres catalanes, que arribaria un dia en què passaria del «guapo!» a ser l’ase de tots els cops. No és feina d’aquest columnista defensar l’actual, encara, President de Catalunya i, per tant, començaré amb els retrets: la prepotència del seu conseller de Sanitat que li ha fet molt més mal del que està disposat a admetre, les segades d’herba sota els peus del fins fa pocs mesos soci Duran i Lleida amb votacions a Madrid al costat del PP perjudicials fins i tot per a l’administració catalana, gestió com a mínim erràtica i confusa en afers policials (dels quals tampoc no se n’escapen alguns dels caçadors de caps desfigurats ara en les files de la versió barcelonina de Podemos, malgrat que facin veure que l’etapa Saura no anava amb ells), una pèssima política comunicativa que s’ha confós en pagar a determinats mitjans més que no pas a explicar-se sense embuts o, per pega per a tots, uns afers relacionats amb recaptacions d’impostos revolucionaris que pesen com una llosa sobre ell i sobre el procés, etc. Però tampoc no seré un il·lús de pensar que la cacera es fa a fi de bé. És molt difícil que la CUP doni el seu braç a tòrcer. És complicat passar de mirar cap a una altra banda i a pocs metres quan es fan pintades a les seus de CDC a possibilitar la presidència de Mas per més abraçades del David Fernàndez que hi hagi, i no enreden ningú els que amb la mirada posada a Madrid entonen la versió catalana del «váyase senyor González» d’Aznar perquè troben que ells sí que ho farien bé, però, ostres! La majoria de catalans no els han votat ni de lluny. Així les coses, anem a noves eleccions i a reeditar el català emprenyat. Ei!, si és que l’Helena no diu, tot esmorzant, a l’Artur: noi, a casa tens feina.