ATUREM-NOS, RECAPITULEM. D’ON VE TOT PLEGAT?

La immediatesa mata la història. A qui interessa recordar d’on venim en un temps històric en què no tenim gaire clar on anem? Prou feines hi ha a arrossegar el present que no és res més que el moment. Hi va haver una vegada uns diputats catalans que van voler eixamplar l’Estatut d’Autonomia del 1979, aquests diputats reunits en sessió de Parlament i després de molts mesos d’estira i arronsa van acordar un nou text que es va aprovar el 30 de setembre del 2005. L’1 de novembre del mateix any el Partido Popular iniciava una campanya a tot Espanya de recollida de signatures contra el nou text estatutari, i en van recollir quatre milions. El 21 de gener se signà el pacte Zapatero-Mas a la Moncloa pel qual es retocava més de la meitat de l’articulat. El 30 de març del 2006 i després d’haver passat el ribot (Alfonso Guerra dixit: cepillo) es va aprovar a les Cortes Españolas. El nou Estatut, tot i que desfigurat molt substancialment en la forma però també en el fons, va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, però...Tot i haver complert la llei, la llei i la llei, tot i que el cos electoral català es va emmotllar a un text allunyat del que va aprovar el seu Parlament, el Partido Popular, el Defensor del Pueblo i les comunitats autònomes de Múrcia, Rioja, Aragó, Balears i València van recórrer al Tribunal Constitucional. I l’organisme encarregat de vetllar per la Constitució del 1978 va viure submergit en uns temps de sospitoses imparcialitats fins que acabà de rematar la jugada; resultat: un Estatut que quedava explícitament devaluat. I el 10 de juliol del 2010, un milió i mig de catalans emprenyats van sortir al carrer, i van desbordar els polítics propis. I això explica per què hem arribat on som, i no són falòrnies.

L’AMBIENT ÉS TOT UN ALTRE. ESTÀ BÉ ALLÒ QUE ACABA BÉ

Noblesa obliga, i si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil. Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca, que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont, tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...

SENSE EMBUTS, CRIDEN A PARTIR CATALUNYA EN DUES SOCIETATS

Carme Chacón ho ha tornat a dir: els ciutadans empadronats a Catalunya que volen continuar sent només ciutadans empadronats a Catalunya l’han de triar a ella perquè vol ser la dipositària del vot dels que encara se senten immigrants i que viuen en l’imaginari de quan estaven al «pueblo» o en l’imaginari dels seus avis o dels seus pares perquè, tot i haver nascut a Catalunya i viure-hi, se senten d’allà. Hi ha cua per ser l’Ulisses/Odisseu que guià els soldats de les ciutats gregues que van destruir Troia amagats dins el ventre del cavall aparentment abandonat en l’àgora del rei Príam. Sense complexos, Albiol, Arrimadas i Chacón, i els de Podemos amb la boca petita, insisteixen a dividir Catalunya en dues societats: la de l’imaginari espanyol de la «patria chica»  i la dels que participen de l’imaginari català. A més, insisteixen a reclamar, als que tenen cognoms no catalans, una suposada fidelitat als ancestres si no volen ser titllats de traïdors. Als que en el seu moment vam defensar que el cognom Montilla podia ser tan digne de la presidència de Catalunya com el cognom Mas, aquesta aposta per la divisió ens provoca un gran fàstic. L’etnicisme descarat és precisament el dels que se’l neguen; és el dels que controlen el discurs opressiu; el discurs dominant a la resta de l’estat i que com a tal és vist com el normal. I quaranta anys després de la mort en un cul d’hospital del dictador Franco, ja ni dissimulen; són menys diplomàtics que el Conde Duque de Olivares i el seu «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado»; els quatre genets moderns cavalquen sense «cuidado». Absolutisme, liberalisme, dictadures i democràcia, els règims polítics passen però l’atac a la diversitat, a l'altre, i especialment si és de cultura catalana, continua sent el ciment que relliga la idea d’Espanya.

HI HA MOLTES EMPENTES PER ACONSEGUIR EL CAP D’ARTUR MAS

Hi ha cua per adjudicar-se la caça i captura d’Artur Mas. Qui li ho havia de dir, a aquell polític, gendre desitjat de moltes impossibles sogres catalanes, que arribaria un dia en què passaria del «guapo!» a ser l’ase de tots els cops. No és feina d’aquest columnista defensar l’actual, encara, President de Catalunya i, per tant, començaré amb els retrets: la prepotència del seu conseller de Sanitat que li ha fet molt més mal del que està disposat a admetre, les segades d’herba sota els peus del fins fa pocs mesos soci Duran i Lleida amb votacions a Madrid al costat del PP perjudicials fins i tot per a l’administració catalana, gestió com a mínim erràtica i confusa en afers policials (dels quals tampoc no se n’escapen alguns dels caçadors de caps desfigurats ara en les files de la versió barcelonina de Podemos, malgrat que facin veure que l’etapa Saura no anava amb ells), una pèssima política comunicativa que s’ha confós en pagar a determinats mitjans més que no pas a explicar-se sense embuts o, per pega per a tots, uns afers relacionats amb recaptacions d’impostos revolucionaris que pesen com una llosa sobre ell i sobre el procés, etc. Però tampoc no seré un il·lús de pensar que la cacera es fa a fi de bé. És molt difícil que la CUP doni el seu braç a tòrcer. És complicat passar de mirar cap a una altra banda i a pocs metres quan es fan pintades a les seus de CDC a possibilitar la presidència de Mas per més abraçades del David Fernàndez que hi hagi, i no enreden ningú els que amb la mirada posada a Madrid entonen la versió catalana del «váyase senyor González» d’Aznar perquè troben que ells sí que ho farien bé, però, ostres! La majoria de catalans no els han votat ni de lluny. Així les coses, anem a noves eleccions i a reeditar el català emprenyat. Ei!, si és que l’Helena no diu, tot esmorzant, a l’Artur: noi, a casa tens feina.

UNA SESSIÓ VISCUDA SENSE ÈPICA I AMB POSATS MASSA GREUS

Ni el President Mas ni Oriol

Junqueras no van oferir cap

mena de lluïment; uns

posats tan poc creïbles que

semblaven pactats

Foto: Salvador Redó

El ple del Parlament de Catalunya ha aprovat la llei de consultes en un marc de posats greus i sense espai per a l’èpica. Ni el President Mas ni el cap de files d’ERC, Oriol Junqueras, han facilitat la fotografia: una encaixada breu de mans i com si no hagués passat res cadascú per la seva banda i adéu. Massa poc agraït tot plegat, com per no sospitar que els posats havien estat pactats abans; i és que ni durant la sessió no s’han adreçat cap gest de complicitat. També a diferència del ple del 30 de setembre del 2005 en què l’aleshores cara visible d’IC Joan Saura maldava per fer-se un forat en la fotografia amb el President Maragall i Carod Rovira, ni Herrera ni Camats no s’ha mogut del seu escó i ha estat el President Mas qui els ha adreçat un gest de complicitat. Sobrietat en els gestos dels diputats de les forces polítiques que han aprovat la llei i mal humor en les files de Ciutadans i del PP exterioritzat amb l’arrencada a córrer un cop la presidenta del Parlament Núria de Gispert ha clos el ple. Aquest gest ha donat dues fotografies agraïdes entre tanta formalitat: la diputada Sánchez-Camacho del PP i el diputat Rivera de Ciutadans passant pel corredor central de l’hemicicle entre aplaudiments, és clar que no anaven adreçats a ells sinó a la llei aprovada, que, recordem-ho, ho ha estat per 106 vots a favor i 28 en contra; els del sí i els convidats de la llotja, entre ells Muriel Casals d’Òmnium i Carme Forcadell de l’ANC, s’aplaudien els uns als altres. Poc fotogràfic però curiós d’observar és el codi que usen els caps dels grups parlamentaris per marcar el sentit del vot. Dolors Camats i Marta Rovira mouen els dits alternativament endavant i endarrere mentre que la resta fan girar la mà al voltant d’un imaginari eix del canell; la diputada de Ciutadans Carina Mejías usa un o altre sistema indistintament i els tres diputats de la CUP xiuxiuegen entre ells. I mentre en la reduïda geografia del Parlament es tractava sobre el país i davant la seva façana es concentrava alguns centenars de catalans amb estelades per aplaudir o escridassar segons qui en sortia, el parc de la Ciutadella era escenari primerenc de la festa de la Mercè i com és habitual els parterres de gespa aixoplugaven músics de carrer, converses, sopars a la fresca i trobades amoroses de festeig. La vida, vaja!

Galeria d'imatges
Fotos: Salvador Redó