LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.

M’ESTIMO ELS RADARS DE LES CARRETERES PERQUÈ EM DONEN SEGURETAT

Ja ho dic ben clar i català: sóc un ferm partidari dels radars a les carreteres i trobo una veritable despesa onerosa els panells en què, com si els conductors fóssim minyons escoltes, se’ns avisa que passem de la velocitat permesa, recomanada, convenient o diguint-ne el que sigui. Tampoc crec que els radars es posin per recaptar diners i, siguem francs, la sanció és l’únic camí que l’ésser humà entén de debò quan es tracta d’afers de circulació. Que quedi clar que el millor seria que el territori estigués dotat de carreteres desdoblades, però mentre això no sigui possible, l’apel·lació a la bona voluntat dels automobilistes em sembla ridícula per poc realista. Circulo molt per les carreteres de la Catalunya Central, tinc apamada la C-55 en el tram sud i els asseguro que des que hi ha els radars nous a la variant de Manresa, a l’entrada al peatge troncal de l’autopista i al revolt d’accés al cremallera de Monistrol, vaig més tranquil i també hi vaig quan em desplaço a Terrassa amb els nous dispositius acabats de posar; i m’agrada veure el cotxe camuflat dels Mossos amb el radar muntat al tauler de control i també les lletges caixes taronja de posar i treure. En veig de tots colors per aquestes carreteres de Déu i hi circula massa gent que m’importa de debò per deixar la seguretat i l’acompliment del codi de circulació només a la bona voluntat dels conductors. Per cert, canviant de tema però no gaire: l’eix Diagonal ja presenta símptomes de col·lapse a causa dels camions que l’han pres com el que és: un drecera entre l’autopista de la costa cap als destins de l’interior o cap a la frontera a través de l’eix Transversal. Dijous, en el tram d’Igualada a Capellades vam comptar "trens" de sis i set camions un darrere l’altre impossibles d’avançar per la disposició de la calçada i per la llargada dels combois: ja ho havíem dit.

ARA QUE JA TENIM MITJANA A LA C-55, DEMANO ALS QUE SEMPRE VAN TARD QUE ES LLEVIN ABANS

 

El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, vaja, d’aquella conselleria que tothom coneixia com d’Obres Públiques abans que s’imposés la litúrgia de la confusió en això dels eufemismes, l’honorable Santi Vila, ha fet honor a la paraula donada a principi d’any i ja tenim la mitjana de formigó que separa els dos carrils de la C-55 a l’alçada de l’entrada a Manresa pel barri de Sant Pau, o si voleu: en l’inici o acabament de la variant. És de justícia reconèixer la feina d’aquell que compleix. És una victòria ciutadana, de la gent que al marge de la política oficial i sota el lema «No més morts a la C55» va fer públic arreu del país l’existència d’una trampa mortal que fins aleshores només era patida en silenci per les famílies trencades a causa de la mort d’algun dels seus membres en accident de trànsit en un dels trams més mal engiponats de l’eix del Llobregat. Malgrat que no s’ha aconseguit de moment el desdoblament, la millora en seguretat és indiscutible... Però... Divendres passat un camió de gran tonatge a l’alçada del senyal de limitació de velocitat a 60, allà on comença el carril únic, ens empenyia a mi i a un altre vehicle circulant en direcció a Barcelona; ens menjava el cul, vaja! Aquí sí que el senyor conseller Vila no hi pot fer res. El conseller Espadaler i els Mossos d’Esquadra potser sí, i és perseguir, allò que se’n diu a mort, els bandarres de la carretera. La mitjana de formigó evitarà les topades frontals i mortals de necessitat, però no evitarà que la condició humana, més bèstia algunes vegades que no pas humana, continuï fent de les seves. L’eix del Llobregat tram sud fins a Abrera és una via lenta, senyors desesperats! Qui tingui pressa que es llevi més d’hora o que es faci picar per un ànec, que diria un amic meu, però que no posi en risc la vida dels altres; i si ho fa: clatellada!