ATURAR-NOS PER RECORDAR DE QUINA POLS PROVÉ AQUEST FANG

Per no perdre la perspectiva, submergits en la voràgine del minut a minut del procés, fóra convenient recordar quina és la pols de la qual provenen aquests fangs; aturar-nos i fer memòria que és fràgil i resulta senzill, per a qui té l’altaveu més potent, imposar el seu relat. Era l’any 1996, el 28 d’abril, dia en què se signà l’anomenat Pacte del Magèstic entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol i pel qual els catalans garantien que els populars poguessin fer govern a Madrid i a canvi es prometien millores econòmiques per a Catalunya, la supressió del servei militar...  i, per quan calgués, que va caldre després de les eleccions del 1999, el suport del PP a la investidura de Pujol; a Madrid es passa del «Pujol enano habla castellano» al «Pujol guaperas habla como quieras». Aznar, però, no ho va pair mai i en la legislatura següent, amb majoria suficient, es va reiniciar el rosari d’incompliments i fins avui. L’11 de novembre del 2002 el mateix Aznar posava en marxa la maquinària pesant de la FAES; silenciosa però implacable, el seu pensament ha envaït totes les estructures de l’estat i n’ha revitalitzat ítems com la recentralització i sobretot la unitat de la pàtria. El 2006 es funda Ciudadanos, que té entre un dels seus valedors, un senyor anomenat Francisco Caja, catedràtic universitari, que, per exemple, postulava tornar la llengua catalana a la situació prèvia al 1978; del suposat conflicte lingüístic n’han fet marca de la casa. El 2006 s’aprova en referèndum el nou Estatut amb el PP i quatre milions de signatures recollides a Espanya en contra i el «cepillo» menyspreador del Congrés i del qual presumia Alfonso Guerra. El 2010 el TC el mutila després d’un procés de vergonya. El 10 de juny d’aquell any la dignitat de milers de catalans surt al carrer per dir prou: «Som una nació, nosaltres decidim», i fins ara que... 1 d'abril: "cautivo y desarmado... la guerra ha terminado".

ATUREM-NOS, RECAPITULEM. D’ON VE TOT PLEGAT?

La immediatesa mata la història. A qui interessa recordar d’on venim en un temps històric en què no tenim gaire clar on anem? Prou feines hi ha a arrossegar el present que no és res més que el moment. Hi va haver una vegada uns diputats catalans que van voler eixamplar l’Estatut d’Autonomia del 1979, aquests diputats reunits en sessió de Parlament i després de molts mesos d’estira i arronsa van acordar un nou text que es va aprovar el 30 de setembre del 2005. L’1 de novembre del mateix any el Partido Popular iniciava una campanya a tot Espanya de recollida de signatures contra el nou text estatutari, i en van recollir quatre milions. El 21 de gener se signà el pacte Zapatero-Mas a la Moncloa pel qual es retocava més de la meitat de l’articulat. El 30 de març del 2006 i després d’haver passat el ribot (Alfonso Guerra dixit: cepillo) es va aprovar a les Cortes Españolas. El nou Estatut, tot i que desfigurat molt substancialment en la forma però també en el fons, va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, però...Tot i haver complert la llei, la llei i la llei, tot i que el cos electoral català es va emmotllar a un text allunyat del que va aprovar el seu Parlament, el Partido Popular, el Defensor del Pueblo i les comunitats autònomes de Múrcia, Rioja, Aragó, Balears i València van recórrer al Tribunal Constitucional. I l’organisme encarregat de vetllar per la Constitució del 1978 va viure submergit en uns temps de sospitoses imparcialitats fins que acabà de rematar la jugada; resultat: un Estatut que quedava explícitament devaluat. I el 10 de juliol del 2010, un milió i mig de catalans emprenyats van sortir al carrer, i van desbordar els polítics propis. I això explica per què hem arribat on som, i no són falòrnies.

PUBLICAT EL 14/09/1993. SIN NOVEDAD EN EL FRENTE

Alfonso Guerra és l’apòstol de la igualtat. Dins el PSOE s’ha quedat sense altaveus i ara es dedica a la peregrinació pels pobles, a fer mítings davant de dues-centes persones en la intimitat d’uns actes que recorden més «los actos de desagravio» que no pas la feina pròpia d’un polític. Guerra pretén ser la veu dels desheretats, «descamisaos» diu ell, tot i que en això té molta competència: Izquierda Unida, Partido Andalucista i fins i tot el Partido Popular. Pera Guerra, és inconcebible un món amb desigualtats, ell és e! modern Robin Hood, que vol prendre els béns als rics i donar-los als pobres. Als pobres, els vol «donar», que sempre és més fàcil que no pas ensenyar-los a generar riquesa. Mentre dóna als pobres se sent realitzat. Potser no se n’adona, però fa com la gent de dretes de debò, aquella que ell blasma com ningú: fa caritat. I potser no se n’adona, però el donar i/o la caritat perpetuen les desigualtats. Per a Guerra, no és concebible que determinades «regiones», diu ell, tinguin més recursos que d’altres. A Astúries va dir que cap «región» no es podia situar per sobre de cap altra. Ho va dir a Astúries aprofitant la inquietud que ha generat en la gent del nord peninsular el tancament de l‘aixeta dels pressupostos de l’estat que alimentava artificialment una indústria obsoleta. Que l’alimentava amb els diners dels suposadament afavorits, per altra banda. Però Guerra aprofita el seu show per apuntar més amunt. Guerra no està preocupat a causa dels rics. Guerra està preocupat perquè al PSOE no li caigui la lletra E d’Espanya. I és amb aquesta argumentació que se li veu el llautó. Guerra fa com tots els polítics populistes: explota les necessitats immediates de la gent per adobar els seus propis postulats politics. Els diu: si passeu privacions és per culpa dels que no en passen. I els que no en passen són els catalans, que ara, a més a més, volen un percentatge del que els seus treballadors, botiguers o negociants generen amb el seu treball. Ah! els bascos i els navarresos, que ho recapten tot, no en són, d’insolidaris. Els insolidaris són els catalans, que a més a més s’entesten a parlar una llengua que no és la castellana, cosa que els bascos i navarresos han deixat de fer majoritàriament ja fa anys. Les formes i els arguments que utilitza Alfonso Guerra i els seus acòlits tenen regust de Radovan Karadzic, el líder de les milícies sèrbies de Bòsnia. Només li falta dir que Espanya és allà on hi enterrat un espanyol, talment com afirmen els serbis quan diuen que Sèrbia és allà on hi ha enterrat un serbi. Ara faltaria saber si Alfonso Guerra també acarona la idea de fer servir els tancs de l’exèrcit espanyol contra aquests rics que, dolents i embrutits, segons una bona part de la premsa madrilenya i de províncies, volen desfer l’estat espanyol a base de quinzes per cent. 14-09-1993

PER SI ENCARA NO TENIU CLAR DE QUÈ VA L’ÈXODE DELS SIRIANS

Ricard Garcia Vilanova. Recordeu el nom d’aquest fotoperiodista que des de l’interior de la guerra de Síria ha dut al món una brutal crònica gràfica de la terrible matança d’éssers humans que el règim d’Al-Assad, tolerat per occident, fa entre la població d’aquest estat agònic. És d’aquest horror de què s’escapen els milers de sirians que truquen a la porta d’Europa. És de la mort, de la tortura, de la pena per l’assassinat de familiars i d’amics, del desconcert, de la perplexitat. Ho ha fotografiat i ho ha filmat Garcia Vilanova com fa dos segles ho va dibuixar Francisco de Goya y Lucientes a “Los desastres de la guerra”. Res, o ben poc, no ha canviat en el si del comportament humà; en tenim tants exemples... i els tenim cada dia. Si els europeus es posen nerviosos perquè a la seva blanca terra arriben sense parar humans de pell més torrada, no és contra aquests que han d’adreçar les seves ires, no és contra els que fugen, que en justa llei i obligació malden per conservar la vida, sinó contra els governants propis, que miren cap a una altra banda i aixequen un discurs que ignora les orgies de mort i de sang protagonitzades per unes elits econòmiques, religioses i militars que no dubten a matar, a través de mil procediments, aquells que, potser, poden representar una amenaça per als seus interessos; interessos molt terrenals i gens celestials, no en dubteu pas d’això: sempre ha estat i és així quan s’aixeca la bandera de la religió i es fa caure l’espasa sobre el cap de l’altre. Si Europa no s’arrisca a posar fi a aquesta situació, no dubteu, europeus, que les llargues files vagant per les carreteres no s’aturaran. No hi ha tanca prou alta que ho pugui aturar. I en tot cas, la gent de l’ofici gràfic serà allà per explicar-ho. Podeu veure l’exposició a Barcelona, a La Virreina,fins al 18 d’octubre.