SI L’AUTOVIA FINS A BERGA NO HA FET ECONOMIA, NO ENTREBANQUIN QUI EN VULGUI FER

Que quedi clar que sóc un beneficiat de l’autovia fins a Berga. No fa tants anys que per fer cap a Puigcerdà quan hi treballava havia de passar per l’interior de tots els pobles des de Sallent fins a Guardiola de Berguedà. Després va venir el nou traçat del que vam batejar com a eix del Llobregat i la construcció de les variants que treien el trànsit de les poblacions; un trànsit que havia crescut molt amb l’obertura del túnel del Cadí i el boom immobiliari de la Cerdanya. I finalment, la carretera desdoblada. Rellegint l’hemeroteca em retrobo amb aquelles declaracions solemnes que justificaven l’extensió de l’autopista de Terrassa a Manresa fins a Berga, que és el que és l’autovia de peatge a l’ombra, per un estudiat, suposat, previsible enlairament de l’economia berguedana i nord-bagenca a causa de la real millora de la comunicació per carretera amb el nus viari de Manresa i cap a la xarxa catalana d’autopistes. La poca seriositat amb què aquests darrers quinze anys s’han tractat algunes coses en aquest país fa feredat. Les suposades bondats de l’autovia topaven, i topen, precisament a Manresa amb l’escanyament de la prolongació sud de l’eix del Llobregat; escanyament acompanyat de perillositat per la sobrecàrrega escandalosa de trànsit. L’alternativa: una autopista amb un preu d’espoli fiscal. La realitat ha evidenciat que l’autovia funciona per alleugerir l’estona dels que pugen i baixen de casa a la segona residència perquè el suposat interès d’encara no sabem qui per pujar a fabricar no sabem què no s’ha vist per enlloc o molt poc. Així les coses, les administracions volen facilitar els tràmits a aquells que opten per quedar-se al territori?, i que gent com els quatre fundadors de Metall Tecnològic no hagin de topar contra la burocràcia per iniciar una empresa que ha de ser alternativa al seu atur? En els moments actuals, això és més segur a l’hora de crear riquesa que una autovia.

LA MOBILITAT ÉS UN CONJUNT, NO NOMÉS UNA PART, PER MÉS SOSTENIBLE QUE AQUESTA SEMBLI

És fàcilment constatable que assistim des de fa alguns anys a Manresa a la penalització de l'automobilista, aquest ésser que s'entossudeix a entorpir el funcionament normal de la ciutat, a omplir-la de fum cancerigen, de sorolls... El discurs políticament correcte és el que lloa les virtuts d'anar a peu o en bicicleta. En una ciutat on tenir un cotxe és penalitzat amb uns impostos exorbitants, on estacionar té connotacions d'espoli, on certes conductes arbitràries de l'administració local deixen el conductor sense defensa possible, experiments dits de mobilitat com el realitzat a l'empara de l'Ajuntament i amb l’única idea preestablerta que no hi ha res com caminar o córrer la Volta a Manresa, sona a fora de lloc. Si universalitzéssim aquesta pràctica de l'anar a peu o en bicicleta en una ciutat com Manresa, feta sobre els turons que envolten les quatre rieres primigènies, els que vivim en els barris de la Sagrada Família, la Balconada, Cal Gravat o a dalt del Mion-Puigberenguer i tenim o bé personalment o bé en algun familiar problemes de mobilitat, o que hem de dur la mainada a la part baixa de la ciutat perquè és allà on hi ha l’escola, o fer cap als serveis públics municipals, comarcals, de la Generalitat o estatals, ¿ens hem de sentir culpables per escollir el caríssim transport privat? Caríssim perquè, a banda del que suposa comprar un vehicle, que per cert és un acte que dóna feina a uns quants, i mantenir-lo, hom ha de desembutxacar una mitjana de sis euros per estacionar cada vegada que 'baixa a Manresa', diners que van a pagar una factura municipal nascuda i crescuda arran d’una pèssima gestió de l'interès públic, perquè no és amb el que satisfà el vianant o el ciclista per l'ús de l'espai públic com es paga el nyap de la Reforma. En fi, si guanyen els bons, espero que alguns d'aquests deixin de circular pel mig del Passeig o per les voreres dels carrers i de saltar-se els semàfors en vermell

 

EL BARRI DE LA BALCONADA DE MANRESA, EXEMPLE D’UNA REALITAT QUE NO ES POT IGNORAR

Una de les millors aportacions informatives sobre el darrer Onze de Setembre i la Via Catalana l’hem pogut llegir en l’edició de Regió7 d’ahir, divendres, signada pel periodista Josep Sallent. És un esplèndid exemple de periodisme de carrer. Sallent va anar a preguntar a dos bars del barri de la Balconada de Manresa, que no es distingeix precisament per ser feu del pensament nacionalista català ni catalanista; vots són trumfos i els partits de matriu espanyola hi guanyen de carrer. La Balconada és un barri en què majoritàriament la seva població és originària de fora de Catalunya i que manté forts lligams sentimentals i familiars amb els seus llocs d’origen. És un barri, com centenars d’altres barris de les ciutats de Catalunya, on la immersió lingüística ha estès el coneixement del català però on el catalanisme no ha fet forat. La llengua habitual de comunicació és la castellana passada pel sedàs de les seves variants andaluses. Les respostes recollides pel periodista revelen perfectament l’existència d’una Catalunya on el pot de les essències encara està per destapar o que, en tot cas, el pot destapat flaira més cap a l’espanyolitat que no pas cap a la catalanitat. També el ventall de respostes recollides ens posa de manifest que no hi ha un pensament monolític i que van des d’aquell que és espanyol i no cal parlar-ne més, als que no tenen cap mania a defensar la consulta i que votarien no, o votarien sí o votarien segons el que digui la butxaca. En tot cas, el treball de Josep Sallent ens explica que encara hi ha molta feina per fer si es vol sumar al catalanisme més gent de les generacions vingudes d’altres terres. Que, si no tot, molta cosa queda encara per fer, i que tot és possible, també que l’espanyolitat de milers de ciutadans anònims suri a la superfície, cosa a la qual juga un determinat unionisme.

M’ESTIMO ELS RADARS DE LES CARRETERES PERQUÈ EM DONEN SEGURETAT

Ja ho dic ben clar i català: sóc un ferm partidari dels radars a les carreteres i trobo una veritable despesa onerosa els panells en què, com si els conductors fóssim minyons escoltes, se’ns avisa que passem de la velocitat permesa, recomanada, convenient o diguint-ne el que sigui. Tampoc crec que els radars es posin per recaptar diners i, siguem francs, la sanció és l’únic camí que l’ésser humà entén de debò quan es tracta d’afers de circulació. Que quedi clar que el millor seria que el territori estigués dotat de carreteres desdoblades, però mentre això no sigui possible, l’apel·lació a la bona voluntat dels automobilistes em sembla ridícula per poc realista. Circulo molt per les carreteres de la Catalunya Central, tinc apamada la C-55 en el tram sud i els asseguro que des que hi ha els radars nous a la variant de Manresa, a l’entrada al peatge troncal de l’autopista i al revolt d’accés al cremallera de Monistrol, vaig més tranquil i també hi vaig quan em desplaço a Terrassa amb els nous dispositius acabats de posar; i m’agrada veure el cotxe camuflat dels Mossos amb el radar muntat al tauler de control i també les lletges caixes taronja de posar i treure. En veig de tots colors per aquestes carreteres de Déu i hi circula massa gent que m’importa de debò per deixar la seguretat i l’acompliment del codi de circulació només a la bona voluntat dels conductors. Per cert, canviant de tema però no gaire: l’eix Diagonal ja presenta símptomes de col·lapse a causa dels camions que l’han pres com el que és: un drecera entre l’autopista de la costa cap als destins de l’interior o cap a la frontera a través de l’eix Transversal. Dijous, en el tram d’Igualada a Capellades vam comptar "trens" de sis i set camions un darrere l’altre impossibles d’avançar per la disposició de la calçada i per la llargada dels combois: ja ho havíem dit.

UI QUAN A MANRESA N'ESTIGUIN BEN CONVENÇUTS I HO EXPLIQUIN A FORA!

Coincidint amb dates assenyalades, s’organitzen a Manresa visites a la ciutat desconeguda. És una activitat lloable que ha tingut i té la virtut de perllongar-se en el temps, cosa que l’ha consolidat. Manresa és una ciutat amb una oferta remarcable que, en paraules d’un turista recollides recentment per Regió7, la situarien en el mapa. Ah!, però com se situa en el mapa cultural la ciutat de Manresa. Hi ha dues fórmules ben senzilles: una és ser conscient de l’interès d’allò que es té, i l’altra, explicar que es té. Ser conscient del patrimoni deixat per la història no és passar-se l’estona mirant-se el melic, que és el perill que tenen les jornades de descoberta de la ciutat desconeguda, o fer un catàleg per si un cas ens cau una teulada, cal fer un pas més i no pas petit, requereix l’esforç d’interioritzar, de convertir el patrimoni en part de l’ADN de la ciutat, dels ciutadans. Explicar-ho a fora és el pas següent, perquè si només ens donem copets a l’espatlla els uns als altres no sortirem de les muralles nostrades. Cal explicar-se a fora perquè és allà on es juga el partit entre múltiples ofertes, milers d’ofertes; cal tenir ben present que la ciutat, que qualsevol iniciativa, avui competeix amb el món com em reflexionava un hostaler del municipi de la Coma, proper a les fonts del Cardener: «jo competeixo amb el món!», m’etzibà; i que cert que és! Un exemple de com no s’han de fer les coses el tenim a Manresa en el frontal florentí de la Seu i en la magnífica i desconegudíssima col·lecció de la Fundació Mestres Cabanes, l’autor manresà dels decorats pictòrics més ambiciosos fets mai al Liceu de Barcelona. Es tracta d’un patrimoni tan ric com desconegut i, respecte del primer, fins i tot mal guardat i pitjor presentat. Saber què es té i saber on es vol anar, ei! Si és que es vol anar a algun lloc.

SI SUMEM CERVESA BEGUDA I DISTÀNCIA DE CASA EL RESULTAT ÉS: RACONS PIXATS

 

Manresa pot arribar a ser encantadora. En vigília de la festa major, el debat ciutadà no és sobre el programa d’actes sinó sobre la quantitat de pixarades per metre quadrat que la brigada de neteja haurà (o hauria) de neutralitzar. Vist des de fora i recollint alguns comentaris d’amics, la cosa fa pixar de riure. És la segona vegada en poques setmanes que el tema de les miccions manresanes salta a la palestra; la primera va ser arran de la magnífica qualitat del servei de Renfe a Manresa (és ironia); per cert, el gran avenç aconseguit arran de la visita de l’autoritat competent deu haver estat la instal·lació d’un pixador portàtil; magnífic! Algú podrà tirar d’elàstics fins que li petin. Durant les festes majors de tot arreu, s’ha pixat al carrer i s’ha dormit la mona en un banc (de seure, eh?) i ja sabem que l’alegria i una certa disbauxa desferma la carn. Què passa a Manresa i en altres poblacions que no passi a pagès, per exemple?; doncs que els camps susceptibles de rebre les miccions i altres accions humanes són a tocar del rovell de la festa, i a Manresa el bosc del Suanya queda lluny i per a aquell que té la urgència, qualsevol cantonada és bona. Els aventuro que la guerra està perduda per més pixadors públics que l’Ajuntament posi a l’abast del ciutadà tronera. És un problema d’educació però és sobretot una necessitat fisiològica. A veure: la cervesa no és diürètica? Quina és la beguda que es consumeix més i sobre la qual recau més la possibilitat de rendibilitzar la festa? La cervesa! Quantes hores es passa la gent al carrer: moltíssimes. Doncs? La generació d’orina per persona augmenta i la distància respecte del servei de casa també. No s’ha de ser cap saberut matemàtic per arribar a la conclusió que les cantonades manresanes tornaran a fer una olor ben descriptible.

LA LLEI DEL CERCLE INDESTRUCTIBLE QUE CONDEMNA L’IMMIGRANT A UNA DESAPARICIÓ LENTA

 

No es pot tenir accés a la sanitat si no es tenen els papers en regla. No es poden tenir els papers en regla si no es té feina. Per tant, no es pot tenir accés a la sanitat pública si no es treballa legalment. Un cercle infernal, avui, impossible de trencar mentre no es canviï la llei. Aquest és el problema a què s’enfronten els emigrants anomenats «sense papers» siguin o no ciutadans d’un país de la Unió Europea, i aquest és un dels problemes amb què es troben els romanesos que ocupen l’edifici del carrer Barcelona de Manresa propietat de CatalunyaCaixa. Escrivíem la setmana passada en aquest mateix espai que es pot ser immigrant però que no s’ha de ser brut; avui ho redueixo a: no es pot ser immigrant. Aquesta alegria amb què els polítics espanyols ventilen l’exili econòmic de milers de ciutadans fent veure que és el millor que poden fer, té una cara fosquíssima que és la realitat; el mur social contra el qual topen un cop situats en el lloc de destí. I no cal ser un illetrat; conec algun universitari en situació precària també lluny de casa. Els romanesos de l’edifici del carrer Barcelona duen afegit al sarró de la poca qualificació professional unes evidents mancances de comunicació a causa del desconeixement de les llengües oficials a Catalunya. Alguns xampurregen un castellà molt deficient i la totalitat no saben un borrall de català. No saben com explicar-se, ni a qui fer-ho. El cercle indestructible ho esdevé més perquè desconeixen els mecanismes que la societat d’acollida (?) té, encara que precaris, per donar-los una empenta. Potser no tots hi estan disposats, segur que, com a tot arreu, hi ha algun espavilat, però les administracions haurien de ser capaces de destriar el gra de la palla i sobretot de no condemnar ningú a la seva desaparició lenta i dolorosa en nom d’una llei.