LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.

I VAN EDIFICAR UN IMAGINARI EN EL QUAL VEXAR ELS ERA PERMÈS

Han alimentat la bèstia, i mentre ho feien s’agradaven i pensaven que els de sempre, esporuguits un cop més, es mantindrien resignats, i així van edificar un imaginari en el qual els era permès vexar i insultar, i no n’havien de pagar cap preu. Però ha passat que, mentre es pensaven que vexaven i insultaven els veterans, els quatre de sempre,  s’havia congriat en silenci un brou espès en el si de moltes famílies que havien adoptat la manera de l’anar passant com a sistema de vida i que també se sentien vexades i insultades. I va passar que els veterans i els silenciosos es van trobar al carrer l’any deu per dir que ja n’hi havia prou, que ja no estaven disposats a riure les gràcies d’un senyor amb nom de guerra, que vivia dels diners públics de feia dècades, transformat en fuster i que presumia d’haver afinat amb un ribot les lleis que els veterans i els fins aleshores silenciosos havien aprovat i referendat seguint les lleis; que ja n’hi havia prou que quatre milions dels altres haguessin signat contra el seu país; que ja n’hi havia prou d’haver d’abonar a la caixa administrada pels altres un excés de diners que feien falta; que ja n’hi havia prou de riure’s de la seva llengua, i que ja n’hi havia prou de l’uniformisme imposat per la força.  I va passar que veterans i silenciosos, amb veus diferents, van coincidir en un sol cor i van dir prou! I les cares dels altres es van transformar, els rostres de perdonavides es van convertir en carotes d’horror. En què havien fallat? Si els havien dit que tot estava sota control! El conte explica que havien fallat en la diagnosi del silenci; havien interpretat l’anar passant com una actitud perenne, per a tota la vida, i no havien tingut present que la vida és evolució.

SENSE EMBUTS, CRIDEN A PARTIR CATALUNYA EN DUES SOCIETATS

Carme Chacón ho ha tornat a dir: els ciutadans empadronats a Catalunya que volen continuar sent només ciutadans empadronats a Catalunya l’han de triar a ella perquè vol ser la dipositària del vot dels que encara se senten immigrants i que viuen en l’imaginari de quan estaven al «pueblo» o en l’imaginari dels seus avis o dels seus pares perquè, tot i haver nascut a Catalunya i viure-hi, se senten d’allà. Hi ha cua per ser l’Ulisses/Odisseu que guià els soldats de les ciutats gregues que van destruir Troia amagats dins el ventre del cavall aparentment abandonat en l’àgora del rei Príam. Sense complexos, Albiol, Arrimadas i Chacón, i els de Podemos amb la boca petita, insisteixen a dividir Catalunya en dues societats: la de l’imaginari espanyol de la «patria chica»  i la dels que participen de l’imaginari català. A més, insisteixen a reclamar, als que tenen cognoms no catalans, una suposada fidelitat als ancestres si no volen ser titllats de traïdors. Als que en el seu moment vam defensar que el cognom Montilla podia ser tan digne de la presidència de Catalunya com el cognom Mas, aquesta aposta per la divisió ens provoca un gran fàstic. L’etnicisme descarat és precisament el dels que se’l neguen; és el dels que controlen el discurs opressiu; el discurs dominant a la resta de l’estat i que com a tal és vist com el normal. I quaranta anys després de la mort en un cul d’hospital del dictador Franco, ja ni dissimulen; són menys diplomàtics que el Conde Duque de Olivares i el seu «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado»; els quatre genets moderns cavalquen sense «cuidado». Absolutisme, liberalisme, dictadures i democràcia, els règims polítics passen però l’atac a la diversitat, a l'altre, i especialment si és de cultura catalana, continua sent el ciment que relliga la idea d’Espanya.

SI L'IMAGINARI COL·LECTIU VA COIX, LA SOCIETAT TRONTOLLA

Estructures d’estat és l’expressió que des de fa mesos està en boca dels partidaris del salt cap a la sobirania nacional catalana. Quan hom parla d’estructures d’estat cita hisenda, controls de fronteres i capacitats policials, cos de funcionaris, aeroports i ports, representacions a l’estranger, forces armades poques o moltes, etc. Són realment estructures que es palpen, que són materials. Hi ha, però, una estructura d’estat que és fonamental, que no es palpa però sobre la qual descansen totes les altres, és una superestructura: és l’imaginari col·lectiu. L’imaginari compartit pels diversos membres d’una societat és el ciment que la relliga, que l’explica a dins i a fora. L’imaginari col·lectiu és la suma de tradicions, d’experiències adaptatives i les corresponents preguntes i respostes i és l’essència de qualsevol societat, i sense aquest no hi ha aquesta. Compte! No llegim imaginari coma concepte excloent. Que un imaginari esdevingui excloent no és a causa d’aquest, és per culpa dels elements de la seva societat que es pensen ser el melic del món i són incapaços de reconèixer l’altre; per cert, gran error per afrontar la globalització i els moviments migratoris imparables, encara que els mesquins estats de la UE es pensin que poden aixecar tanques de formigó o de ganivetes tallants. Tot això que heu tingut la paciència de llegir, la qual cosa us agraeixo, ve a tomb de la notícia, poc esbombada per cert, que es redueix a dues hores setmanals l’assignatura de literatura catalana i el pas d’aquesta a assignatura “maria” i no avaluable per entrar a la universitat. L’utilitarisme guanya la partida, però la superestructura d’estat que és l’imaginari col·lectiu, que descansa també sobre la literatura pròpia, anirà coixa i hauríem de saber que tot plegat va d’imaginaris col·lectius; sempre hi ha anat i a tot arreu.