ARA QUE JA TENIM MITJANA A LA C-55, DEMANO ALS QUE SEMPRE VAN TARD QUE ES LLEVIN ABANS

 

El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, vaja, d’aquella conselleria que tothom coneixia com d’Obres Públiques abans que s’imposés la litúrgia de la confusió en això dels eufemismes, l’honorable Santi Vila, ha fet honor a la paraula donada a principi d’any i ja tenim la mitjana de formigó que separa els dos carrils de la C-55 a l’alçada de l’entrada a Manresa pel barri de Sant Pau, o si voleu: en l’inici o acabament de la variant. És de justícia reconèixer la feina d’aquell que compleix. És una victòria ciutadana, de la gent que al marge de la política oficial i sota el lema «No més morts a la C55» va fer públic arreu del país l’existència d’una trampa mortal que fins aleshores només era patida en silenci per les famílies trencades a causa de la mort d’algun dels seus membres en accident de trànsit en un dels trams més mal engiponats de l’eix del Llobregat. Malgrat que no s’ha aconseguit de moment el desdoblament, la millora en seguretat és indiscutible... Però... Divendres passat un camió de gran tonatge a l’alçada del senyal de limitació de velocitat a 60, allà on comença el carril únic, ens empenyia a mi i a un altre vehicle circulant en direcció a Barcelona; ens menjava el cul, vaja! Aquí sí que el senyor conseller Vila no hi pot fer res. El conseller Espadaler i els Mossos d’Esquadra potser sí, i és perseguir, allò que se’n diu a mort, els bandarres de la carretera. La mitjana de formigó evitarà les topades frontals i mortals de necessitat, però no evitarà que la condició humana, més bèstia algunes vegades que no pas humana, continuï fent de les seves. L’eix del Llobregat tram sud fins a Abrera és una via lenta, senyors desesperats! Qui tingui pressa que es llevi més d’hora o que es faci picar per un ànec, que diria un amic meu, però que no posi en risc la vida dels altres; i si ho fa: clatellada!

L’ODI A LA LLIBERTAT ÉS PROPI DE SOCIETATS AMORALS I EMPOBRIDES

 

“El vertader avantatge de la veritat consisteix que, quan una opinió és vertadera, es pot extingir una vegada, dues o moltes, però amb el pas del temps hi haurà persones que la redescobriran. Fins que arribarà un dia en què gràcies a les circumstàncies favorables escaparà a la persecució i arribarà a ser prou forta com per resistir els següents intens de suprimir-la”.
Aquest paràgraf correspon al llibre de John Stuart Mill escrit l’any 1859: On liberty en traducció catalana de Sira Abenoza: Sobre la llibertat. Stuart Mill va ser un teòric del liberalisme, paraula maleïda per l’ús indecent que n’han fet i en fan els governs i els partits conservadors quan volen mostrar-se com llops amb pell de xai. Stuart Mill va escriure sobre la llibertat aplicada a l’individu i a les minories i sobre l’ús de la llibertat en el marc de les complexitats socials, i exposà que sense respecte i voluntat de comprensió el cos social s’empobreix encara que aquest cregui tot el contrari i convençut per la força dels fets que no pas de la raó, pensi que la llibertat consisteix en l’acatament si no vols per força dels seus postulats. La llarga cita i la marrada sobre Stuart Mill ve a tomb del moment en què estem instal·lats a Catalunya. Una veritat, si voleu un convenciment, que com una au Fènix ha ressuscitat, una vegada, dues o moltes d’entre els incendis que s’han calat amb la intenció d’anorrear la veritat de l’existència d’un poble, el català, que vol dir la seva i amb veu pròpia en el concert de les nacions del món. Les circumstàncies favorables a què fa referència Stuart Mill que han de fer renéixer la veritat han eclosionat a Catalunya des de la darrera Diada de l’Onze de Setembre que no va ser un punt de partida sinó un punt d’arribada des d’on començar l’etapa més definitiva dels darrers temps.

LA RECUPERACIÓ DEL CASTELL DE CASTELLAR ANIMA EL PATRIMONI BAGENC

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de visitar el castell de Castellar al municipi bagenc d’Aguilar de Segarra. Sorpresa majúscula! Recordava l’indret ben enrunat, amb els sostres esfondrats sobre el pati d’armes; els panys de muralla amenaçadors; l’església, que és romànica com han posat de manifest les restes d’arcuacions llombardes del que queda del campanar de torre, era una misèria més propera a un estable que no pas al temple religiós que havia estat capçalera del territori feudal. M’havia enfilat al castell pel terraplè de runa. De l’interior se’n veien uns quants esglaons de pedra picada que havien de conduir a les restes mig enterrades d’un portal de dovella; per sobre una paret mitgera embardissada, es podia fer cap a un bell finestral geminat gòtic que emmarcava el paisatge cap al nord. L’indret domina la vall de la riera de Rajadell i de la riera de Grevalosa afluent de la primera. Era indret de pas de l’estrada romana que comunicava el Bages amb l’Alta Segarra. Els romans ja hi passaven relligant els assentaments agraris de l’Espelt i els Prats de Rei amb el de Sant Amanç de Viladés i cap a les valls del Cardener per remuntar-lo fins al jaciment salí de Cardona i del Llobregat amb parada a Manresa i a Boades-Torre del Breny del municipi actual de Castellgalí. Després, va ser terra de frontera en l’expansió franca cap a la Catalunya Nova, indret d’extracció feudal i quan la terra passà a valer poc o res, va ser masoveria fins a la dècada dels cinquanta i ruïna progressiva. Avui és un magnífic monument recuperat, pendent d’alguns acabats, però visitable i amb un audiovisual que reuneix dues premisses bàsiques: és original en el plantejament i és breu. La recuperació de l’indret ha estat un dèria de l’alcalde Valentí Riera i la posada en solfa dins la història de la mestra i estudiosa medievalista Roser Parcerisas. Magnífica sorpresa!

LA CRISI TÉ UNA CARA BONA: LES ENTITATS LOCALS PRENEN PROTAGONISME

El redescobriment de les entitats per part de la societat de la qual són filles i d’elles per elles mateixes és la cara bona de la precarietat econòmica dels ajuntaments. La crisi ha obligat els responsables municipals de fires i de festes a cercar noves fórmules per no deixar els seus pobles, viles i ciutats sense festa major. No es pot encomanar el programa a un marxant d’espectacles perquè no hi ha calés. Això ha dut a una revalorització de l’oferta massa vegades somorta de les entitats locals. Allà on s’ha posat en pràctica s’ha evidenciat que, malgrat els anys de sordina aplicada a aquest moviment sociocultural a base de subvencions dirigistes o d’oblits massa sospitosos, havia romàs un foc latent que només ha hagut de necessitar una mica d’aire, una finestra oberta que remogués els tions incandescents que es negaven a convertir-se en cendres inertes. D’aquest reviscolament de les entitats en tenim exemples a Monistrol de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet, a Cardona, a Súria, al Pont de Vilomara, al Bruc, a Olesa de Montserrat, a Fals, a Navarcles, a Sallent, a Puig-reig, a Gironella, a Moià, a Bagà, a Navàs, a Manresa, a Santpedor, a l’Ametlla de Merola, a Avinyó... em deixo una pila de pobles, ja ho sé, és un fenomen que es generalitza. Què tenen en comú aquests indrets i altres? Doncs, que entitats i polítics locals han estat capaços de crear l’atmosfera adient per fer possible el naixement de plataformes d’entesa, al marge de les pròpies idiosincràsies, i tirar endavant celebracions en què la gent fos protagonista: actors, músics, regidors, instal·ladors, artesans... creadors, directors, dissenyadors d’un espectacle de poble a l’empara d’una tradició o creant-ne un de cap i de nou. I oh constatació! La gent està disposada a posar-hi el coll, a enfeinar-se i, el que és més important: a passar-s’ho bé treballant perquè els altres s’ho passin millor. En dono fe.

FEIA MOLTS I MOLTS ANYS QUE NO VEIA ALGÚ RECOLLIR BURILLES DEL TERRA

 

Amb poques hores de diferència i en dos indrets del que podríem acordar a anomenar centre de Manresa vaig veure dos homes de mitjana edat recollir burilles de tabac. No és la primera vegada que ho veig, però feia molts anys, i quan escric molts vull dir molts. Recollir burilles i furgar a l’interior d’un contenidor deu ser el penúltim esglaó social, dic penúltim perquè segur que encara hi ha algú més avall; sempre hi ha algú en pitjors condicions que hi sembla posat pel destí per alleugerir els desgraciats. Quan veig un captaire, no puc escapar de la pregunta que sempre m’assalta com un ressort que el cervell empeny cap a fora per cercar una explicació a la manca d’explicació: ¿com s’hi arriba, a haver de captar? Un captaire o una captaire ha estat nen o nena que ha tingut il·lusions, potser una família que l’ha estimat; podria ser que haguessin anat a rebre els Reis d’Orient, fet la primera comunió vestits de mariner ell o amb vestit de núvia menuda ella. Un captaire o una captaire, potser van estar enamorats algun dia; potser van fer plans: ara això, demà allò, demà passat allò altre. Per a un nen o una nena que de gran, que d’ancià, malviu per les cantonades, ¿quina ha estat la seva trajectòria vital? ¿Quan, allò que s’esperava de la vida, es va convertir en desesper? Una societat que instal·la sota un pont algú, és una societat fracassada com a conjunt. Avui l’economia elevada als altars és una fàbrica de captaires. ¿Què és si no aquell que menja dels bancs d’aliments o s’aixopluga de recollit per la caritat? Quan les vaques magres s’ensenyoreixen del paisatge, apareixen els recollidors de burilles de cigarretes, d’entrepans a les papereres, de menjar casolà als contenidors... es multipliquen les mans parades a la recerca de la xavalla i els ulls avergonyits del pidolaire. Paisatge humà que ens interpel·la per les cantonades dels nostres carrers.

NUCLI HISTÒRIC MANRESÀ. QUÈ FEM?

 

El debat sobre què fem al nucli històric de Manresa perquè no quedi al marge del pols de la ciutat ha de partir per força d’un pla d’usos; què s’hi vol fer i com, i amb quins recursos econòmics i legals se li pot donar el tomb. L’anar passant significa la condemna a mort.

Per resoldre un problema és indispensable partir d’una anàlisi correcta. Si no, l’error està servit; però no l’error de l’equació: prova-error, sinó l’error conseqüència de la incompetència. En el nucli històric, Manresa té mala peça al teler. El pas de la història amb incendis i destruccions l’ha convertit en poc arquitectònic. El nucli històric entès com a barri no és ni bonic ni amable. El nucli històric de Manresa és una acumulació de cases fetes a corre-cuita per allotjar-hi els manresans que les havien perdudes per causa de l’esmentada història en les successives maltempsades en què la soldadesca, sempre valenta amb la gent corrent, esmerçava l’estona torxa en mà a la crema de la ciutat. Aquí i allà hi ha restes del que havia estat l’acumulació dels urbanismes de mil anys d’història, però la imatge global és d’un tros de ciutat al qual s’ha escapat el temps. El nucli històric de Manresa no té prou atractius arquitectònics per posar-lo a primera fila d’una oferta turística que l’animi. És obvi que deixo al marge d’aquesta afirmació la basílica de la Seu, l’Ajuntament, el carrer del Balç (si aconseguim donar-li la forma definitiva), els antics jutjats i alguna construcció barroca. Però és que, siguem honestos, ni la ruta ignasiana per aquesta part de la ciutat no és bonica. ¿Voleu cosa més abandonada als ulls d’un visitant no tocat de manresanisme que el Pou de la Gallina, o tan poc agradable a la vista com la capella de Sant Ignasi Malalt, per més adobats que es facin al seu entorn? I encara gràcies que alguns veïns dediquen estones i diners al manteniment en algun d’aquests punts. Així les coses, més els canvis de costums dels ciutadans, ¿què s’hi pot fer per frenar la marxa cap a la degradació d’un barri que havia estat el naixement de la ciutat moderna i el rovell de l’ou del seu comerç? Doncs, la veritat, ben poca cosa si no marxem de la política de pedaços. «Qui dia passa els anys empeny» és la pitjor frase feta que es pot aplicar al nucli històric manresà. Mal temps ara per demanar valentia, perquè aquesta ha d’anar aparellada amb els diners si es vol reeixir. El concepte de cultura com a recurs pel qual es concep aquesta com una utilitat per regenerar barris degradats seria una línia a explorar. Aquest enfocament del tema ha donat èxit a Girona, a Besalú, al barri de la Ribera barceloní amb la construcció de la nova Filmoteca de Catalunya, a la Tarragona romana. ¿Podria Manresa aspirar a alguna cosa similar? Perquè res no tornarà a ser el que havia estat. Això, segur!

SEGONS RENFE, A PIXAR A LA VIA!

Amb els urinaris de l’estació de la Renfe de Manresa tancats al públic, a veure amb
quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell o aquella que, empès per la
necessitat fisiològica, orini a recer del mur de l’estació o s’arrauleixi entre dos cotxes 

Mentre que l’Ajuntament de Manresa declara la guerra als incívics que orinen al carrer, la Renfe tanca els lavabos de  l’estació; a veure amb quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell que, empès per la necessitat fisiològica, orini a recer dels seus murs. ¿Posarà urinaris transportables tipus festa major a disposició dels ciutadans, l’Ajuntament, a l’exterior de l’estació? O encara més: ¿obligarà Renfe a reobrir els pixadors, a l’empara de la llei del sentit comú i del benestar ciutadà? Parin compte que he escrit «aquell» i no «aquella», i és que les dones encara ho tenen pitjor per les raons òbvies que no s’escapen a cap de vostès. ¿La necessitada haurà d’arraulir-se entre dos cotxes amb la complicitat d’una espelma que vetlli per evitar ulls aliens? Tot plegat ens acosta més a l’època de quan els vàters de les estacions eren la putrefacció feta obra i on l’únic senyal de desinfecció era la penetrant pudor de Zotal que s’hi havia escampat,  que no pas a la societat del ben estar i del ben romandre a la qual ens pesàvem que pertanyíem, rics com érem. Els urinaris tancats de l’estació de la Renfe i de tantes altres estacions són el paradigma d’aquest estat de coses que ens  embolcalla, mortalla de la qual no ens podem desprendre ni amb fum de sabatots, que deien els avis de casa quan hom no podia treure’s de sobre un pesat. Els que hagin voltat una mica per França sabran que en cada poble hi ha uns urinaris públics. Cert que n’hi ha de tota mena i condició, però és un senyal que en el país veí algunes coses les tenen més pensades i assumides que no pas aquí. A veure, ¿quants urinaris públics hi ha repartits per Manresa? Ja sé que són més cars que els pipicans, però no deixa de tenir la seva gràcia la diferència d’interès manifestat per les cagarades dels gossos, amb un èxit ben descriptible, respecte de les necessitat fisiològiques dels manresans i visitants; per cert, de les defecacions dels gossos en són responsables els seus amos. En fi, sempre podem prendre un tallat en un bar i demanar pels seus serveis, o per la toilette si sou més fins. La ciutat de Manresa està massa aparellada als tòpics poc favorables; que si el fred, que si la humitat, que si el color gris; ja sabem que els tòpics agafen la part i ho converteixen en un tot, i ara, gràcies a la Renfe, correm el perill que ens associïn als problemes fisiològics És com si ja ho escoltés: Manresa? Vés-hi arregladet o porta xavalla per demanar un tallat al primer bar que trobis si vas fluix o fluixa! Que algú hi faci alguna cosa, no? Per cert, me’n vaig al bar que tinc pressa.