I LES IMATGES POSARAN AL SEU LLOC A TOTHOM, COM JA HO FAN ARA

El Procés deixarà per al futur un munt d’imatges fotogràfiques i videogràfiques. Els historiadors ho tindran molt més fàcil per fer-se una idea de què va anar tot plegat, l’etapa de la seva eclosió social, de quan van deixar de ser quatre i sempre els mateixos per esdevenir un moviment transversalment de masses, cosa que el va fer temut pel Poder sempitern i els seus acòlits. Com que la memòria és curta, les imatges recordaran una i altra vegada el camí recorregut, com es va recórrer, amb qui i contra qui, qui hi va posar violències i qui mans alçades, quins somriures es van convertir en ganyotes de dolor, en esclats de joia; quins es van tornar plors, decepcions, perquè, quan, on, amb qui. Hi haurà imatges que ens acompanyaran sempre: la de l’enxaneta desplegant l’estelada dalt del castell humà (i quina ràbia que els fa això a alguns obsedits amb l’alliçonament i la manipulació de les ànimes de càntir dels nostres menuts), la de l’àvia amb el caminador entossudida a anar a votar l’1 d’octubre, la de qui amb bandera espanyola hi va anar per democràcia i els aplaudiments amb què va ser rebut, la de famílies dinant l’entrepà assegudes al voral de les carreteres del país en una cadena humana, la del mosso consolat per un manifestant, la d’ultres atonyinant a tort i a dret, la de les cares de decepció, enllagrimades, d’ulls envidriats quan el president Puigdemont va aturar el rellotge, la de les càrregues policials contra ciutadans que volien protegir urnes i la d’alguns desbocats cantant el ja tristament famós «a por ellos», com si aquests «ellos» fossin espantaocells, una reproducció d’un ésser humà però que és menys que una nina de Famosa i... I les imatges posaran al seu lloc a tothom, com ja ho fan ara.

VERITAT, LA VERITAT, MENTIDA, LA MENTIDA, PERIODISME I EL PERIODISME

LA VERITAT, CONCEPTE TAN COBEJAT COM PROSTITUÏT

La veritat, no hi ha concepte que s’usi més segons els interessos de qui el pronuncia. Quina veritat, la teva o la meva? O la d’aquell altre. Entre la veritat, així amb l’article definit femení i veritat, mot despullat de cap crossa hi ha un univers semàntic.  És veritat que el sol surt per llevant i s’amaga per ponent. És veritat que la pluja sempre cau del cel. És veritat que el pugó priva que les faveres creixin i facin faves. És veritat que les olives conservades en sal o en oli i herbes aromàtiques collides de les oliveres del meu hort em surten magnífiques. És veritat que el vi negre de la Terra Alta se’m posa més bé que no pas molts Penedès. És veritat que sóc més gandul que el jeure, tot i que m’he passat la vida treballant. És veritat que... La veritat en l’ofici de periodista és allò a què el professional decent i honest arriba després de trencar-se les banyes amb la informació, de contrastar-la i tot i així és la seva veritat perquè sempre hi ha qui té la seva pròpia percepció sobre allò que va ocórrer; tots duem els nostres propis cristalls de color. Hi ha coses incontestables, la trajectòria del sol i altres d’opinables, les meves olives. Fins aquí, probablement, benvolgut lector i benvolguda lectora, estarem d’acord. Fixeu-vos que he escrit decent i honest per qualificar el professional de la informació. Aquests dos mots exclouen la mentida. És la diferència entre el bon professional i el «pàjaru» que dirien els avis, o si volen el «sinvergüensa», que era un qualificatiu carregat de mensypreu, més potent que no pas el mot originari castellà. El «pàjaru» i el «sinvergüensa» fan molt mal a aquest ofici de periodista que tant estimo; fan molt mal a la societat; i aquests dies n’hem vist molts, d’aquests, i el que hem de veure, encara. Paciència i disculpeu.

«VOSTÈ ÉS UN PERIODISTA D’AQUÍ O D’ALLÀ? PERQUÈ SI ÉS D’ALLÀ...»

Hi haurà un abans i un després, res no serà igual. Això ho va dir l’alcalde d’Alp i president del Consell Comarcal de la Cerdanya, Ramon Moliner, persona que conec de prop i de la qual puc dir que ho és tot menys un exaltat, persona prudent i cabal, en una valoració de la jornada del referèndum publicada en aquest diari. Fa set dies, un servidor reflexionava sobre el mot veritat i sobre com alguna premsa el doblegava per fer passar bou per bèstia grossa. Res no serà igual tampoc respecte a la visió que de l’ofici de periodista en tindrà una part majoritària de Catalunya. Fa uns quants dies una associació espanyola d’editors de premsa deia que «el lliure exercici del periodisme, la llibertat de premsa i el dret a la informació són la pedra angular en tot estat democràtic». Ho deien acusant el moviment independentista de censurador; el món al revés, vist allò que es diu i es publica a la resta de l’estat i fins i tot dins mateix de Catalunya. Llàstima però que en nom de tot això tan lloable i certament pedres angulars hàgim d’assistir minut sí i minut també a la prostitució d’aquests conceptes. Quan bona part de la premsa de capçalera del món explica l’inexplicable, es fa ressò de les patacades de les policies espanyoles a la població civil catalana, la premsa que es fa fora de Catalunya, sobretot l’audiovisual, fa veure que plou, si és que no menteix sobre unes imatges la simple observació de les quals desmenteix el seu relat. Gràcies al fet que qualsevol de nosaltres amb un mòbil a la mà es pot convertir en emissor d’imatges, el discurs oficial ja no serà l’únic que quedarà per a la història. Un avi de més de vuitanta anys, que pacientment esperava que se solucionessin els problemes informàtics per votar diumenge, m’interpel·là amb un escolti!» carregat de duresa, «vostè és un periodista d’aquí o d’allà? Perquè si és d’allà...». Es pensen que la gent és tonta.

I VAN EDIFICAR UN IMAGINARI EN EL QUAL VEXAR ELS ERA PERMÈS

Han alimentat la bèstia, i mentre ho feien s’agradaven i pensaven que els de sempre, esporuguits un cop més, es mantindrien resignats, i així van edificar un imaginari en el qual els era permès vexar i insultar, i no n’havien de pagar cap preu. Però ha passat que, mentre es pensaven que vexaven i insultaven els veterans, els quatre de sempre,  s’havia congriat en silenci un brou espès en el si de moltes famílies que havien adoptat la manera de l’anar passant com a sistema de vida i que també se sentien vexades i insultades. I va passar que els veterans i els silenciosos es van trobar al carrer l’any deu per dir que ja n’hi havia prou, que ja no estaven disposats a riure les gràcies d’un senyor amb nom de guerra, que vivia dels diners públics de feia dècades, transformat en fuster i que presumia d’haver afinat amb un ribot les lleis que els veterans i els fins aleshores silenciosos havien aprovat i referendat seguint les lleis; que ja n’hi havia prou que quatre milions dels altres haguessin signat contra el seu país; que ja n’hi havia prou d’haver d’abonar a la caixa administrada pels altres un excés de diners que feien falta; que ja n’hi havia prou de riure’s de la seva llengua, i que ja n’hi havia prou de l’uniformisme imposat per la força.  I va passar que veterans i silenciosos, amb veus diferents, van coincidir en un sol cor i van dir prou! I les cares dels altres es van transformar, els rostres de perdonavides es van convertir en carotes d’horror. En què havien fallat? Si els havien dit que tot estava sota control! El conte explica que havien fallat en la diagnosi del silenci; havien interpretat l’anar passant com una actitud perenne, per a tota la vida, i no havien tingut present que la vida és evolució.

SEIXANTA SEGONS EN SILENCI, MESURA DE QUINA MENA DE GENT ÉS

I es va fer el silenci. Seixanta segons en què milers de persones van emmudir i van mudar de cara. En aquella geografia barcelonina, paradigma del brogit de la quotidianitat, que va abraçar per unes hores la litúrgia anual que clama pel naixement d’un país nou, es va alçar un altre altar del record, molt més efímer que no pas els bastits a la Rambla, però no pas menys contundent. Seixanta segons en què els càntics, les rialles, les converses en to alt, els castells, les batucades, les fanfàrries i els grallers van deixar pas de cop, i quan escric de cop no és una expressió sinó la descripció exacta de la realitat, al so del silenci; no es podia millorar el silenci i es va callar. Les mirades van substituir el concret, l’immediat per l’infinit. Vaig veure ulls vidriosos, enllagrimats; punys tancats i abraçades amoroses. Seixanta segons en què es van visualitzar quaranta-vuit hores d’horror i un sempre més de solidaritat. Pares que van estrènyer els fills; quantes veus no han quedat truncades a la vista dels centenars de peluixos? El peluix, la joguina de sempre que omple bressols i llits dels menuts de cada casa; el record pel Xavi, el nen de Rubí, de tres anys, víctima de l’atemptat, va sobrevolar la concentració i va vivificar l’espessa atmosfera. Seixanta segons que van donar la mesura exacta de quina mena de gent va omplir el centre de Barcelona l’Onze de Setembre del 2017. Una mena de gent molt allunyada del retrat que en fan els seus enemics. Menyspreen allò que ignoren, va escriure Antonio Machado en el seu magnífic, descriptiu i extens poema «A orillas del Duero». Ignorar volgudament aquesta mena de gent deixa dormir els «filósofos nutridos de sopa de convento», i ,com aquells, no es pregunten què passa. I així els van les coses.

EL FOTÒGRAF EN EL PUNT DE MIRA DEL POLÍTICAMENT CORRECTE

Aquest és un article per convidar-los al debat, si és possible, serè. Hi he estat rumiant molt des dels atemptats de Barcelona i Cambrils i la polèmica sobre si s’havien de publicar les fotografies on apareguessin persones afectades, sobretot infants i morts. He fet algunes preguntes entre professionals de la informació, i no he trobat una opinió unànime, cosa que desmunta allò que tots els periodistes són iguals i només busquen carnassa. Jo mateix em moc en un mar de dubtes. Com en tot col·lectiu humà, hi ha parers diversos; hi he trobat una coincidència, això sí: es prengui la decisió que es prengui, aquesta ha de ser presidida per l’honestedat professional i, si cal, explicada atesa la transcendència del fet. Hom ha de rabejar-se en les imatges? Què vol dir rabejar-se? Qui n’estableix la definició per a aquests afers? Ja he dit que és una invitació al debat. Recentment el director de la Visa Pour l’Image, que aquests dies es fa a la ciutat catalana de Perpinyà, declarava que havia prohibit els reportatges sobre atemptats perquè no aportaven res i fotogràficament estaven mal fets, una opinió molt opinable també. Es referia als atemptats a Europa les víctimes dels quals són majoritàriament blanques de color de pell? Perquè amb el catàleg a la mà hi he vist víctimes, vives i mortes, de Manila, del Marroc, afganeses, de Mossul, de l’Índia, de Veneçuela, joves presos dels EUA, de l’Iraq i d’Ucraïna. Víctimes de guerres, de conflictes. I aquestes fotografies, que són molt bones i ens posen el mirall davant la cara, faran la volta al món. Quina és la diferència? Que els fotografiats no són dels nostres, són dels altres. Des de la fotografia del nen Aylan (i d’abans i tot) hi ha molta... desorientació? (eufemisme).

LA CESSIÓ D’ÚS. DINERS PÚBLICS A BUTXAQUES MOLT PRIVADES

Cessió d’ús. Aquesta expressió aixopluga aquelles operacions que fan els propietaris privats i les administracions públiques sobre un patrimoni privat amb la finalitat que siguin els diners públics els que hi facin una actuació bàsicament de restauració, de consolidació, de neteja, de posar en valor i per evitar el seu deteriorament, perquè es considera que el patrimoni en qüestió, tot i ser d’un amo concret amb nom i cognoms, és un referent per a la comunitat. Un cop passat el temps pel qual es fa la cessió d’ús, el patrimoni consolidat amb diners de tots torna a mans privades. No recordava que aquesta fórmula, que s’ha utilitzat bàsicament en el patrimoni històric immobiliari, s’hagués usat per amagar de la vista el runam  de  Vilafruns, el dipòsit de detritus miners a l’aire lliure i que contaminava de sals el riu Llobregat. No puc dir que em sobti aquesta idea que tenen els liberals econòmics de socialitzar els maldecaps mentre es reparteixen entre ells els beneficis; tampoc puc dir que em sobtin els silencis dels sindicats perquè quan es tracta de defensar el pa per a avui, tot s’hi val, fins i tot mirar cap a un altre costat; quan vingui la gana per a demà, ja en parlarem. Tampoc  em sobta que els liberals econòmics sempre tinguin un paper que diu que ells no són responsables de res i que en cas de problemes ves que no hagin de rebre indemnitzacions; els zona el cas Castor, oi? Els liberals econòmics s’ho fan venir bé per viure liberalment entre qualsevol mena de govern, de dretes, de centre o d’esquerres. El vell lema dels ecologistes dels 80 i 90 que pagui qui embruta és al Bages un no-res des de fa molts anys.

PODEM QUEDAR ALS «CULÚMPIUS» A «LES QUATRE I MITJA»

En aquest títol tenen una mostra del català que es parla (homenatge, és ironia, a aquells saberuts i no que es pensen que rebaixant el llistó de la llengua catalana aquesta obtindrà més adeptes i més fàcilment). No sé si la immersió lingüística ha expandit l’ús del català en les zones poblades majoritàriament per gent vinguda d’altres zones del món i pels seus descendents (recomano llegir els capítols dedicats als comportaments lingüístics dels immigrants espanyols a Catalunya del llibre “Els altres catalans”, de Francesc Candel, molt aclaridors). Però sí que sé, perquè ho visc diàriament, que la immersió lingüística no ha aconseguit estabilitzar la llengua catalana i assistim, oh paradoxa!, a un empobriment a còpia d’anar-hi afegint manlleus d’altres llengües, especialment i sobretot de la llengua castellana, cosa que fa dir a alguns que s’albira el naixement d’una llengua híbrida que anomenen catañol. Ara que els d’abans havíem aconseguit desterrar del nostre vocabulari l’aferrat bussón per la nostrada «bústia», ara substitueixen «t’he enxampat» pel t’he pillat, verb que s’estén al significat de: «ho entens?» quan s’usa el ho pilles? D’exemples d’aquest deteriorament n’hi ha molts, la llista s’allarga; la preeminència del món audiovisual per sobre de la premsa escrita hi ajuda perquè hi ha molts professionals (en el sentit que es guanyen la vida xerrant) que tenen una descurança per la llengua que usen coma eina de treball perfectament descriptible i en la banda del «necessita manifestament millorar», però són allà i les hi foten sense immutar-se. En el títol s’escriu «les quatre i mitja», en això de les hores, crec que la llengua catalana ha perdut el partit. Qui diu dos quarts de...? O, més encara, qui diu un quart i mig de...? I què es pot dir de l’acusada absència dels pronoms febles? I ara les coses ja no cauen, es cauen.