EL MAL DE LA TITULITIS. ÉS LA UNIVERSITAT UNA POTA DEL PODER?

La titulitis és un estat mental en què viu l’ésser humà que adopta com a lema per a la seva existència el tant tens, tant vals; un lema i també un horitzó, una força motriu que el du a l’acumulació. La forma de vida capitalista té en aquest lema un bon fonament. De tant en tant sentim a dir que a l’altre món no ens hi endurem res; la frase amaga l’enveja cap als que tenen més que nosaltres. També sentim a dir en un castellà sorneguer: que me quiten lo bailao, que s’usa quan ens encarem a la finitud per dir-li: ja vindràs ja, però mentrestant... La titulitis no ha de ser dolenta per ella mateixa, tots tenim dret a practicar-la, a voler decorar una de les parets de casa amb diplomes de reconeixement. La titulitis pot dur el seu practicant a mantenir un gran esforç sostingut en el temps per arribar a l’objectiu. En el nostre sistema de valors, els títols també poden ser un reconeixement a les ganes de saber, però des de fa un temps  assistim a la cara patètica de la titulitis: l’acumulació per frau. De totes les pràctiques acumulatives, aquesta és l’única que no requereix esforç; no hi ha capitalista que arrisqui patrimoni i s’esforci per fer-lo créixer i no hi ha l’esforç del treball a canvi d’un salari mai suficient. Aquesta mena de titulitis que aquests dies afecta a noms propis de la política espanyola amb pretensions de salva pàtries ha tocat de mort la confiança en el sistema universitari, i la universitat d’aquest país roman calladeta o dient cosetes en veu molt baixa, per què? Hi ha molts casos de frau? Hi ha molta gent a qui se li ha regalat el títol? Però és que la majoria dels universitaris són gent de bé a qui els seus estudis han costat molt esforç intel·lectual i econòmic, un respecte! És la universitat una pota del poder i per això aquest silenci eixordador?

PARLEN DE NEUTRALITAT PERÒ VOLEN DIR PROHIBIR

Diuen que l’espai públic ha de ser neutral però volen dir que ha de ser d’ells. Qui són ells? Ells són els que s’adjudiquen la interpretació de la neutralitat. Com interpreten aquesta neutralitat? Si ets afí, ets neutral. I quins són els interessos que hi ha darrera el vel del teatre anomenat neutralitat? Els que defensen la uniformitat de pensament que a Espanya vol dir Espanya. I quina Espanya? L’Espanya una,gran i per descomptat lliure. I l’Espanya una què vol dir? L’Espanya una vol dir la de pensament únic, la que mai no ha admès dins les seves fronteres cap altra visió del món que no sigui la forjada per la visió castellana. L’Espanya gran ja no sé què vol dir, gran de perímetre? Pels seus fets els coneixereu? És un desig de protagonisme? I l’Espanya lliure també se m’escapa; o és una reafirmació innecessària davant la resta del planeta que ja ho té per descomptat o és una afirmació que reposa en algun complex d’inferioritat. L’espai públic és del públic i el públic, mal pesi, és divers i per tant amb possibilitats expressives diverses. Si hem d’entronitzar la neutralitat, que vol dir l’asèpsia ideològica, entronitzem el silenci, la inexpressió. Preparin-se a fer callar les campanes de les esglésies perquè no tothom és catòlic, preparin-se a tancar espais religiosos perquè no tothom creu en déus protectors o castigadors; treguin totes les banderes, totes, perquè tampoc no hi ha unanimitats i prohibeixin les terrasses dels bars i la privatització dels estacionaments en superfície i les cercaviles i les desfilades militars, i que no vingui mai més cap Papa de Roma a dir missa al carrer; prohibeixin les processons de Setmana Santa, el piromusical de la Mercè, les celebracions dels títols esportius i els encierros dels Sanfermines, perquè hi ha molta gent a qui no agrada res d’això. Parlen de neutralitat però volen dir prohibir

UN XIP DIRÀ A ALGÚ SI ETS O NO BON RECICLADOR, I AI DE TU!

Llegeixo que la tecnologia al servei del control del ciutadà arriba a la recollida de les escombraries. Llegeixo que hi ha ajuntaments del Bages que, després de les vacances d’estiu, començaran unes proves pilot per informatitzar uns quants contenidors i que, per usar-los, el ciutadà els haurà d’obrir amb una targeta que durà el seu nom; ja vull veure quan la nova tecnologia s’espatlli, però aquest ja serà el tema d’una altra ocasió. Diuen que a través de la tecnologia del xip se sabrà qui i a quina hora ha fet ús del servei. Diuen que no hi haurà més dades que aquestes i que servarà anonimat, però el cert és que algú a l’Ajuntament o a l’empresa de recollida tindrà unes dades més que, crec, no hauria de tenir. Expliquen que així, si en el sector adscrit al contenidor, detecten que la gent recicla malament, els usuaris podran ser «identificats» i «informats» pel servei de control i inspecció. No m’agrada ni la música ni la lletra d’aquesta partitura. Ara, quan deixes el vehicle en un estacionament de pagament, ja t’identifiquen a través de la matrícula i de la targeta de pagament de manera que qualsevol que tingui accés a aquesta informació sap en qualsevol moment on has estat, quan has arribat i quan has marxat, si has pagat en metàl·lic o amb targeta i, en aquest cas, de quin banc; i a més a més et filmen. Amb aquesta nova modalitat de recollida d’escombraries, algú sabrà ben aviat si beus cervesa amb alcohol o sense, de quina marca i quin n’és el consum mitjà; si menges precuinats o no; si menges patates fregides i de quines; quin detergent per a màquina de rentar o quin suavitzant utilitzes, si fas servir lleixiu i, si t’equivoques de contenidor, la quantitat de preservatius i la marca. Molt, massa, no?

DIUEN, DIUEN, DIUEN, PERÒ LA MADEIXA MAI NO ES DESCABDELLA

Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però dels equips de futbol que participen en el mundial que es juga a la no nacionalista Rússia en diuen seleccions nacionals. Al capdavant dels equips que participen hi van les mateixes banderes dels estats amb les quals desfilen els corresponents exèrcits; són les mateixes banderes que llueixen en els edificis oficials i que s’ensenyen a les escoles com un dels símbols més grans; pel seu qüestionament, en alguns indrets, fins i tot et podrien arruïnar la vida. Al davant del gruix de ben vestits que acompanyen els jugadors hi van també representants d’aquests estats i, probablement, un bon nombre de governants de pes passaran un dia o un altre pels camps de futbol on jugaran aquells que lluiran al pit la bandera nacional. Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però cada vegada que es produeix un esdeveniment d’aquesta mena, són els polítics de l’indret els que agafen les regnes de la cosa i poc els costa desprendre’s d’una milionada del diner ciutadà que ells gestionen i manar aixecar un munt d’escenaris on llueixin als ulls del món, diuen, les fortaleses pàtries. I diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. I també és en esdeveniments d’aquesta mena on se substancia que la banca sempre guanya, vull dir que els poders sempre guanyen i amaren del seu discurs la ciutadania que, davant el munt d’insatisfaccions humanes, cerca, com fa més vint segles, en el pa i el circ una mica d’alè, una mica d’il·lusió que faci més suportable la quotidianitat pesant i grisa. Els èxits i els fracassos de les seleccions nacionals, seran els èxits i fracassos de la col·lectivitat d’individus; però la madeixa mai no es descabdella.

JA SABEM QUÈ PASSA AL CARRER, M. RAJOY: ENRAMEN A SALLENT

Firma foto: Maria Carme Pallisé

Rajoy ha marxat després que l’hagin fet fora i ho ha fet de la mateixa manera que ha viscut tots aquests anys el lío catalán, sense entendre res i malparlant-ne. Va ser una frase al final de paràgraf, en el discurs de comiat, potser per això mateix no ha estat comentada, però que defineix exactament el missatge que dia sí i dia també repeteixen i repeteixen les formacions del 155 i que diu: ja sabem què passa als carrers de Catalunya. Aquest «ja sabem què passa» és un eufemisme per dir que als carrers de Catalunya hi ha baralla, por, violència. No és que no sàpiguen que això no passa, és pitjor: saben que no passa però insinuen que passa; i el missatge subliminar, que és el pitjor dels missatges, arrela en l’imaginari de la població de la resta de l’Estat; aquest imaginari és el que genera i justifica l’a por ellos. Doncs senyor Rajoy i acòlits del 155, si volen saber què passa als carrers de Catalunya, podien haver vingut a Sallent la setmana de Corpus i haurien vist divuit carrers enramats; haurien vist el resultat d’un munt d’hores de les vides d’un bon grapat de veïnes i veïns dedicades a pensar, a manufacturar, a muntar les decoracions que convertien, per espai de quatre dies, uns carrers anodins en experiències visuals gratificants, d’esbarjo, per compartir l’orgull de pertànyer a la seva societat i sense cobrar ni un duro; sense sobres, sense dietes, al contrari, gratant-se la butxaca en més d’una ocasió, com aquells veïns de la plaça de Catalunya que van anar a Sant Carles de Ràpita a recollir les xarxes inservibles que els van regalar els pescadors. Senyor M.Rajoy: los catalanes hacen cosas, i moltíssimes per gratia et amore, pel plaer de fer-les. Masoquistes? Un epítet que encara no ens han dedicat?

I SABEN A QUI CARREGARAN ELS NEULERS? SÍ, HO HAN ENCERTAT

El mal menor? És el PSOE de Pedro Sánchez un mal menor? Vist des del procés català, tots els indicatius apunten que segurament sí. Però, canviarà en alguna cosa el discurs catalanòfob? molt temo que no. Poden venir formes més endolcides, potser, però si resseguim tot el que s’ha dit aquests darrers dies i els silencis eixordadors de qui hauria pogut, si més no matisar, el PSOE no donarà el braç a tòrcer; el fons es mantindrà perquè no té altra opció encara que vulgui, que no ho vol. El PSOE i també Podemos aspiren a emblanquir una Espanya ennegrida de fa generacions. De joves nacionalistes espanyols els va qualificar la premsa estrangera a Felipe González i Alfonso Guerra quan van guanyar les primeres eleccions després de l’ensulsiada de la UCD, la implosió de la formació política creada per Adolfo Suárez, personatge de matriu franquista que dubtava que es pogués ensenyar en català carreres universitàries. Aquells joves s’han fet vells, els dos citats i la colla, però si en alguna cosa no han canviat és en la concepció unitarista d’Espanya. Sí, d’acord, es fan dir federals i potser no volen tancat TV3 i Catalunya Ràdio, però encara ressonen les paraules d’Alfonso Guerra pronunciades el 2006 sobre la pelleringa en què van convertir l’Estatut de Catalunya aprovada pel Parlament: hem passat el ribot el cepillo», va dir. I encara ressona més fresca en la memòria el qualificatiu de racista adreçat al president de la Generalitat, el Molt Honorable Quim Torra, per l’ara president espanyol, Pedro Sánchez, i la comparació amb el polític ultra francès Le Pen. Agafin-se fort perquè la maquinària barroera ha començat a funcionar amb més força i saben a qui carregaran els neulers? Sí, ho han encertat.

DIJOUS, L’OFICI DE PERIODISTA VA CAMINAR DESPULLAT

Dijous, l’ofici de periodista va caminar despullat durant unes hores. Dijous passat, entre quarts de vuit i quarts d’onze del matí, l’ofici de periodista va ensenyar la carcassa, va mostrar al món el seu esquelet. La cosa va anar així: una font ben informada, l’expressió és molt periodística, va colar a un parell de mitjans molt solvents, una altra expressió del gremi, que la policia i un jutjat, això ja és el súmmum de la fiabilitat, molt més que l’eclesial i indiscutible paraula de Déu, havien iniciat una macro operació, una altra expressió que a l’hora de redactar pessigolleja l’estómac de qui l’escriu, una macro operació destinada a aixecar deu milions d’euros dedicats al finançament del procés. Ràdios, televisions i premsa, en aquest cas, en suport digital perquè els diaris ja feia hores que estaven impresos, van córrer a reproduir la notícia colada per la font ben informada. En els debats matinals de les ràdios i les televisions, els saberuts opinadors  ja van establir càtedra: els unionistes van augmentar el to de veu i el «jo ja ho deia» es va fer sentir com si masteguessin cada una de les lletres; els processistes, amb la veu apagada, intentaven reconduir el tema sense saber gaire cap on, desbordats; hi havia qui no descartava la contraprogramació, ja que s’estava a punt de conèixer la sentència de la Gürtel. Polítics abrandats del 155 trobaven una excusa més per no aixecar la intervenció de la Generalitat: «Ho veieu com els catalans no són de fiar». A quarts d’onze, les malversacions investigades ja no eren pel procés sinó per presumptes males pràctiques a la Diputació de Barcelona amb subvencions per a la cooperació internacional i el desenvolupament, sembla que dubtoses; no eren deu milions sinó dos. Les rectificacions, allà on es van produir, es van fer amb la boca petita. Dijous, alguns periodistes van fer un mal servei a l’ofici de periodista.