LA LITERATURA DE BARCELONA

Literatura i geografia es donen la mà

en aquest volum dedicat a la capital

catalana, el tercer de la col·lecció

Geografia literària.

La Barcelona vella són 384 pàgines que assenten la literatura catalana que ha inspirat la ciutat. És una manera diferent de conèixer el cap i casal que descobreix a manera de documentadíssima guia tots els racons de la Barcelona de muralles endins. Aquest llibre es completarà amb el que està en procés d’elaboració sobre la Barcelona nova i el Barcelonès. La col·lecció Geografia literària, editada per pòrtic, és la magna obra concebuda pel monistrolenc Llorenç Soldevila, doctor en filologia catalana, com a colofó d’una de les seves activitats docents més prodigades i que ha creat escola: la que situa el paisatge dels països Catalans en relació amb la seva literatura. 

El volum Barcelona vella és dividit en cinc grans capítols: la Barceloneta, el Gòtic, la Rambla, el Raval i Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. A través de les propostes de lectura dels retalls literaris dels autors vinculats en aquests indrets, el lector descobrirà mirades insospitades i tindrà la possibilitat d’entendre més el què, el com i el perquè de, per exemple: Joan Salvat-Papasseit, Rusiñol, Jeroni Zanné, Àngel Guimerà, Brossa, Jaume Cabré, el Baró de Maldà, Josep Maria de Sagarra, Jacint Verdaguer, Montserrat Roig, Teresa Pàmies, Mercè Rodoreda, Maria Antònia Oliver i així fins a 170 autors. 

La Barcelona vella és feta de racons, de la places amb història nacional i de cantonades farcides d’històries personals. És una ciutat de carrerons de magnífics palaus i de cases de tàpia. És un urbanisme reposat i també de brogit permanent. És la Barcelona de les Rambles i de l’Orfeó Català; de la placeta medieval d’en Marcús i del MACBA. És la Barcelona del port i la del claustre de la catedral, la del bar Kentucky i la del museu d’Història de la Ciutat.

La Barcelona vella de Llorenç Soldevila és un llibre sòlid com els altres dos editats de la col·lecció, assentat sobre una feinada de recerca que només es pot fer des d’una gran capacitat de treball i des d’un elevadíssim coneixement de la literatura catalana. Les dues coses convergeixen en l’autor.

BARCELONA SEGONS ELS LITERATS

La Geografia Literària que comanda

el filòleg monistrolenc Llorenç

Soldevila ha cobert la cinquena

etapa de les nou que configuren el

seu projecte personal.

¿Què tenen en comú els barris barcelonins de la Bordeta, Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i la dreta de l’Eixample? Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat, 1950) ens ho mostra en el cinquè llibre de la col·lecció de la geografia literària i el segon dedicat a la capital catalana: la literatura que ha convertit els indrets més insospitats de la ciutat en escenaris per ser llegits.

Que la literatura és la translació en paraules de les imatges i les vivències dels seus autors es fa cert quan hom es proposa, com fa Soldevila, revelar la imatge latent d’aquests relacions i posar-les a l’abast del lector com a resultat d’una encomiable feinada d’arqueòleg de les lletres.

En aquest cinquè volum titulat Barcelona nova, Soldevila fa desfilar dos centenars d’autors. Un tast d’aquesta llista ens du de Valentí Almirall, Joan Barril, Agustí Calvet (Gaziel), Narcís Comadira, Josep Maria Espinàs, Josep Maria Huertas Claveria, Joan Margarit, Francesc Matheu, Bernat Metge, Julià de Jòdar, Teresa Pàmies, Lluís Permanyer, Carles Riba, Montserrat Roig, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat-Papasseit, Maurici Serrahima, Manuel Vázquez Montalbán, Jacint Verdaguer fins a Lluís Maria Xirinacs, entre altres.

L’àmplia selecció d’autors lligats al paisatge barceloní porta el lector a indrets tan poc literaris com la capella de l’Hospital Clínic, on proposa la lectura d’un fragment de Moon River de Llorenç Villatoro; a la Plaça d’Espanya on podem llegir un fragment de Vida privada,de Segarra, en què es narra la disbauxa econòmica de l’exposició universal del 1929 ben transportable als nostres dies, o al cementiri de Montjuïc, per resseguir les tombes de Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Joan Vinyoli, Apel·les Mestres, Josep Maria de Segarra, Josep Carner, Prat de la Riba, Jacint Verdaguer, Francesc Macià, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo i Salvat-Papasseit i llegir-ne textos com el fragment de Poesies d’aquest darrer autor: «És tot fosc i jo al llit / i em rosega el pit / una bèstia avara» en què descriu amb una inigualable economia de mots la malaltia que l’havia de dur a la mort.

L’OPERARI A QUI S'IL·LUMINAVA EL ROSTRE DAVANT DEL DIPÒSIT D'UN VÀTER

Aquesta setmana he conegut un treballador content. És un exaturat jove que té un ofici relacionat amb arreglar coses de les cases; unes habilitats que la Providència em va negar des del néixer. Aquest jove es va quedar sense feina i després d’invertir en temps i gasolina va concloure que a Igualada i a Vic hi havia més possibilitats de trobar feina que no pas a Manresa i també més facilitats per obrir un negoci. Tossut, però, el jove treballador content ha decidit centrar la seva activitat a la capital del Bages, la seva ciutat, tot i que si convé agafa feines a l’altra punta de Catalunya. El jove treballador content m’ha canviat dues peces del dipòsit d’aigua del vàter. Vaja quina redundància!, l’aigua de l’aigua seria si traduíssim el mot anglès (escrit amb w) que els catalans hem adoptat per anomenar la comuna o la trona, que en deien els avis de casa. Hauríeu hagut de veure quines exclamacions de joia pronunciava aquest operari xiroi en comprovar que la nova aixeta tornava a obrir i a tancar el pas de l’aigua i quin «fantàstic!» quan va quedar clar que la bomba ajustava a la perfecció i ja no provocava pèrdues. Fins aquesta setmana no havia vist mai ningú a qui s’il·luminés el rostre davant del dipòsit d’aigua d’un vàter. Com a aturat, va viure el procés de passar d’encarregat de gent a tenir tot el temps de món mentre esperava la paga a càrrec dels pressupostos de l’estat. Explica que aquesta «tranquil·litat» li proporcionà temps per pensar, per constatar que, si no t’espaviles, ningú no ho farà per tu i mentre l’escoltava i el veia treballar, vaig pensar que bo que és saber fer coses pràctiques. I em va venir a la memòria el savi consell que ja fa molts anys em va donar un estimat monjo de Montserrat, el pare Cebrià Baraut, un dels més gran medievalistes europeus del segle XX: Salvador, com més coses sàpigues fer, menys possibilitats de passar penúries tindràs.

LA MITOMANIA, QUAN TOPA AMB LA CONDICIÓ HUMANA, ES CONVERTEIX EN DECEPCIÓ

La confessió de Jordi Pujol és ja part de la història de Catalunya. Afirmo que hi he reflexionat molt però des de la curiositat intel·lectual; no s’ha estripat res dins meu. Com que no he estat mai pujolista tot i reconèixer-li en públic i en privat les seves habilitats, tampoc no visc el cas com un drama; de fet, no sóc gens mitòman i el dia que Messi canviï d’aires tampoc no m’esquinçaré la camisa. He conegut el president Pujol tant des del vessant personal com des del professional. El primer va ser a través d’uns anys de militància convergent de la meva família; eren anys de brega a Monistrol de Montserrat, de pressions, de desgast personal, d’incomprensions per part dels uns (exfalangistes reciclats per obra i gràcia d’unes eleccions democràtiques (?) i dels altres (psuqueros envalentits i sociata-sindicalistes alguns eixits del sindicalisme vertical franquista). El meu pare en va ser un admirador de Pujol, fins que va esdevenir el cas Roca: l’enfrontament Pujol-Roca Junyent que va dur aquest a l’ostracisme polític. A casa eren roquistes com la majoria de l’agrupació local de Monistrol en contraposició a la majoria manresana que era pujolista. L’altre vessant del meu coneixement pujolià és la professional com a fotoperiodista. Puc relatar la història de Jordi Pujol des del 1980 a través de les imatges que he pres d’ell. Aquests dies en què una baixa laboral inoportuna m’ha deixat al voral, he tingut temps per repassar un bon grapat de fotografies. N’hi ha de tota mena: el Pujol imbatible de les distàncies curtes, el Pujol posat en situació al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat, el Pujol casolà a Queralbs, el Pujol alliçonador, el Pujol abstret. Totes em dibuixaven el Jordi Pujol o això és el que em pensava; però me’n faltava una, la darrera, la que va eixir un divendres 25 de juliol en plena canícula estival que va socarrimar molta bona gent que sí que creu en els mites.

Foto: Salvador Redó

¿UNA TASSA O UN PAÍS?

Aquest article es va publicar al diari Regió7 el 20 de maig del 2005. Un cop conegut l'afer Pujol, pren tota l'actualitat. Com es pot llegir, a mi també em va enredar, però no del tot.

El mot metàfora és el mot de moda a Catalunya. Aquesta figura literària havia estat patrimoni de literats i saberuts, però en l’era de la banalització, tothom es veu amb cor de bastir un discurs al seu voltant. En una entrevista recent al President Jordi Pujol, aquest comparava Catalunya a una tassa. En la seva metàfora del que és el país, el President diu que teníem una tassa de cafè i d’aquesta en bevíem tots i que el President Maragall l’ha trencada. Ostres! Rumiem una mica sobre aquesta metàfora. Què vol dir que en bevíem tots? Sona lleig això, no? Digueu-me torturat, però a mi me’n sembla molt. No deu pas voler dir que el país-tassa era per xarrupar-ne, oi? Perquè alguns, força per sort, ens pensàvem que la tassa (si acceptem la metàfora) era perquè tots,cadascú en la seva mesura, l’anéssim omplint. No sé si és que el President Pujol encara imposa o que l’entrevista la va publicar un diari de comarques, però m’ha sobtat que no hi hagi hagut reaccions a una comparació tan desafortunada. No crec pas que el President Pujol hagi xarrupat de la tassa, però crec que si continuem per aquest camí, fent una metàfora darrere l’altra, prendrem mal tots plegats. I per cert, President, el darrer premi que li han donat porta el nom d’un anticatalà visceral, Abril Martorell, que va posar els fonaments de la desestructuració del País Valencià i, de retruc, de la comunitat cultural catalana. Que l’edat no us faci patum.

Nota bibliogràfica: REDÓ, Salvador. La culpa és dels forners. Trenta anys de periodisme en llibertat. Articles i fotografies, 1978-2008. Col. Idees. Ed. L’Albí. 2009.

SI L’EUROPEA SOCIALDEMOCRÀCIA S’HO TORNA A CREURE, PODRÀ, SI NO... EL DESERT

Es diu i s’escriu que la ideologia és la fossilització de les idees. El mateix Marx era refractari a usar el mot marxisme perquè considerava que era una reducció del seu pensament. Però la ideologia és materialització necessària perquè les idees prenguin cos, deixin de ser brindis al sol i esdevinguin útils. La socialdemocràcia europea ha perdut la ideologia. Els capdavanters de l’estat del benestar s’han deixat engolir pel sistema en nom d’un possibilisme predicat des del sistema mateix que ha aconseguit que el seu discurs s’hagi acceptat com a propi fins i tot per les seves víctimes. Sense ideologia, sense un prendre partit diferent del neoliberalisme, la socialdemocràcia s’ha convertit en un record, i ¿qui vol viure dels records? Hi ha moltes nostàlgies en els records. Les nostàlgies són la porta a la tristesa. La socialdemocràcia és indispensable per a un sistema de vida que fugi dels ismes economicosocials. L’estat del benestar es fonamenta en l’aportació de la més gran base possible de cotitzacions del treball i en una bona i justa regulació del sistema impositiu, que possibiliten la redistribució de la riquesa mentre es manté el lícit enriquiment dels que ho saben fer. La socialdemocràcia no qüestiona la llibertat de mercat ni la propietat privada però assegura un bon accés de la població als serveis bàsics en sanitat, educació, cultura, lleure i habitatge. I és cap aquí que la socialdemocràcia ha de tornar a airejar el seu sentit, el seu estar en el món. Recuperar la ideologia, tornar-la a explicar i dir ben clar que un altre sistema social és possible. Un altre sistema que sense caure en ismes sigui capaç, perquè s’ho creu, de plantar cara amb força al cavall desbocat del benefici, de la individualitat, de l’apropiació de la societat per part dels llops amb pell de be. La socialdemocràcia s’ho ha de tornar a creure per tornar al món de vida, si no... el desert

EL PODER ÉS UN ENS INCORPORI QUE TENDEIX A OCUPAR TOTS ELS FORATS

El Poder té la tendència natural a ocupar tots els forats, totes les esquerdes i tots els porus per on es pugui escapar cap engruna del seu control. Fa uns mesos que el govern del PP, obeint a indicacions del Poder, vol fer una llei que llevi als metges de la sanitat pública la potestat de donar baixes i altes als treballadors per passarla als metges d’empresa eufemísticament dits ara mútues. El vell axioma liberal de com menys estat millor, dut al seu maximalisme fins a trair els mateixos postulats del liberalisme primigeni, ens ensenya la cara més dura del Poder: d’entrada, tothom és culpable. D’entrada, tot treballador que està de baixa és un gandul en potència, un individu a qui s’ha de perseguir perquè només cerca la ruïna de l’amo i, per això, no pot ser que un metge que s’escapa al seu control pugui dir si el treballador que està de baixa per malaltia o per accident pot o no pot anar a treballar. Tinc una amiga que fa uns anys la van operar d’un ronyó, feia quatre dies de la intervenció, encara era a l’hospital, i el que hi va estar a causa d’unes complicacions amb una sutura, que ja rebia una comunicació de la mútua empresarial perquè s’hi presentés. Després van venir les excuses del cap de personal, però la meva amiga ja va haver de passar per la collonada del paperet de la mútua privada de l’amo. Coneixent aquest país, si s’aprova la llei del PP auspiciada pel Poder, això de les baixes i de les altes serà un sarau darrera d’un altre que en molts casos acabarà per judicialitzar encara més la vida de la societat i deixarà en el paper galdós de prescriptors de receptes i poca cosa més els professionals de la salut pública. Segur que hi ha més d’un carallot a jornal que s’aprofita del sistema, però per això ja hi ha les inspeccions públiques. O ves que darrere la nova llei no hi hagi la intenció d’acabar de repartir-se el pastís del pressupost de Sanitat. I és que el Poder ho vol tot, tot i tot.