DE REINES MARE I DE CANVIAR PERQUÈ RES NO CANVIÏ

En política hi ha una figura que és la de la reina mare, curiós que no es digui el rei pare; s’ha feminitzat l’exemple per explicar el cas d’aquells polítics que en un passat van manar molt a casa i a fora i que un cop passada la seva etapa continuen furgant i volent manar sobre els que han vingut després. A pagès, aquesta figura del ni fer ni deixar fer sí que és masculina, per això de la transmissió de l’herència preferentment a través d’hereus mascles, i és la del pare o avi que un cop retirat del dia a dia i convertit l’hereu en cap de casa no para de punxar, no fos que la saba nova introduís canvis en la vella cançó del sempre s’ha fet així. Això és el que ha aflorat aquestes darreres hores a la casa del PSOE; diem que ha aflorat, que s’està evidenciant ara però el tema, el punxar, ja els ve de lluny. La traducció a la política espanyola de la pagesa expressió suara esmentada és el bipartidisme: ara manen els conservadors, ara manen els que ho són una mica menys. Aquest sistema que ve ja de les polítiques del segle XIX, és el que agrada als poders: tot controlat i anar fent com sempre s’ha fet. Al PSOE hi ha una reina mare que es diu Felipe González i que és qui va pactar de debò, els altres que s’adjudiquen paper no van passar de ser acòlits, amb els hereus del franquisme el procés batejat com a transició política i adjectivat com a modèlic a través dels discursos oficials repetits com un mantra pel periodisme en general. González ha dinamitat el PSOE, l’ha rebentat amb l’acord ara ja explícit dels anomenats barons i d’algunes baronesses. Fa pensar que el sistema de poders ha començat a cobrar-se els favors i que aquell canvi del qual s’havia fet eslògan era per no canviar res. De fet, sense novetat al front.

L’ESTAT DE CONFLICTE, COMBUSTIBLE PER ANAR AVANÇANT

El conflicte, el desacord, els punts de vista diferents, contraposats, són una part indestriable de la persona i, per tant, de les societats. També ho és la necessitat vital i majoritàriament viscuda com a tal de ser part de les idees majoritàries, de ser vistos com a membres cabals del discurs imperant; la dissensió, els dissidents provoquen inestabilitats i no hi ha res que sigui més rebutjable, que generi més anticossos que un atemptat a la tranquil·litat. Ves que vol aquest ara! Hem sentit a dir moltes vegades davant una opinió contrària. Aquesta necessitat de viure en el consens, en la placidesa, afavoreix el discurs persuasiu de la seva conveniència i és així també en les organitzacions polítiques; no hi ha res que enutgi més la persona política que la dissidència, també, malgrat les constants referències al contrast de parers; fals! Això s’escau també a l’hora de reflexionar sobre el món de les religions; aquí com que està en joc ni més ni menys que l’eternitat, les coses surten de mare amb una violència impròpia d’unes organitzacions que s’assenten en el discurs de la salvació, del fogonet interior, que anomenen ànima. Maquiavel va escriure que l’home modern està obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics, i del filòsof Josep Olesti recullo que «el bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu de la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars». En fi, dues visions sobre el comportament humà que avui Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot, que comparteixen estat de desassossec, farien bé de tenir presents si volen romandre i prosperar. L’estat de conflicte, de revisió i, és clar, l’acció posterior, és el combustible que fa avançar, no pas el que crema i ho redueix tot a cendres.

Senyor ministre, està convidat a explicar-me com m’han ensarronat.

Crec fermament que per entendre o intentar entendre les conductes humanes, per cercar solucions als conflictes, és del tot indispensable partir d’una anàlisi el més encertada possible. Sense una bona diagnosi mai no hi haurà un remei adient; l’autoengany en resta exclòs i també les inexactituds i encara més les mentides. Regió7 recollia a “L’estirabot” una frase del ministre d’Afers Exteriors d’Espanya, García Margallo, en què deia que s’hauria de parlar amb els catalans per fer-nos veure que vivim enganyats. El ministre s’equivoca en la diagnosi. Ell i molts altres polítics de tots els colors, des de les diverses intensitats de vermell al blau, passant pel rosa i el taronja, mantenen que el mal no ve d’Almansa i de tres-cents anys de política anticatalana sostinguda sinó d’una ensarronada de quatre desaprensius polítics catalans moderns clavats a les cadires del poder autonòmic (poder i autonòmic és una contradicció). Un bon mètode d’anàlisi l’hauria dut a la conclusió que és la gent qui ha empès els polítics des del 2010 i des que un pinxo anomenat Alfonso Guerra va presumir d’haver «cepillado» l’Estatut. El mot «cepillarse» en castellà també vol dir deixar una cosa en no-res. Si el senyor ministre vol parlar amb els dos milions de catalans un per un que surten al carrer cada Onze de Setembre i amb els que no surten però que comparteixen anhels, se li gira feina. Personalment no crec que em convenci que són invents d'ara les agressions reals a la llengua, a la cultura, a les comunicacions, a l’economia, al territori, a les persones; els incompliments pressupostaris; les amenaces de civils i militars; les lleis fetes a mida per justificar les polítiques contra tot allò que s’adjectivitzi com a català. Si vol començar per mi, ja ho sap, però picarà pedra, perquè fa 58 anys que estic alliçonat. No em ve d’ara; no ens ve d’ara.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 4. TURISTA ES QUEIXA DEL TURISTA

Arribem a Cadaqués a quarts de deu del matí; hem esmorzat d’hora; per l’única carretera que hi du des de Roses no hem trobat gens de trànsit, només ciclistes que pugen panteixant i et fan posar primera al cotxe i que es llencen al buit a tota pastilla quan engalten la baixada i atrapa’ls! A aquesta hora Cadaqués és encara per als veïns. Aparquem a l’estacionament de pagament, places buides les que vulgueu. Fem cap al cimal on hi ha l’església pels costeruts i empedrats carrerons que fan de mal caminar si dus xancletes, que no és el meu cas, tinc els peus una mica plans i he d’anar ben ferrat. Davant l’imponent altar barroc, estem sols. Un solitari guitarrista ens ha il·lustrat la nostra arribada amb música barroca. Puc fer les fotos que vull sense noses; el dia és clar, lleugerament atramuntanat;  cel i mar rivalitzen en blau i els pendents eixuts i erms de vegetació arbrada, llevat dels oliverars, llueixen tota mena de grocs i verds esclarissats; només les vinyes noves aporten un verd de vida intensa. Les botiguetes i els venedors tot just es lleven de sobre la sorreta del ulls del despertar. Cadaqués està genial! Dos quarts d’una del migdia. Què ha passat? Les platges pedroses curulles de gent, els carrers, abans deserts, ara són plens. Cua de cotxes més enllà de l’entrada al poble per fer cap a un estacionament impossible. És el turisme amics meus! És l’aglomeració! En menys de tres hores l’ambient relaxat de la nostra arribada s’ha tornat angoixant. Una enquesta feta a Barcelona entre quatre mil visitants diu que als turistes els molesta trobar massa turistes. Com sempre, fins i tot en això de l’oci vacacional, la culpa és de l’altre. Primer jo, després jo i si en queda, per a mi.

AVUI NO HI HA POSTALS D’ESTIU, HI HA L’OMRAN ENSANGONAT

Tinc els meu dubtes que com a humanitat ens en sortim. L’aparició del cos sense vida, mort ofegat fent camí cap al miratge europeu en una platja turca del menut nen sirià Aylan Kurdi va remoure milions de consciències. Milions de «no pot ser» es van sentir arreu del món. El resultat pràctic de tanta indignació: zero, o pitjor, la imatge d’un altre nen de nom Omran que també ha fet la volta al món, descalç, brut de pols i de la seva sang, rescatat d’una casa ensorrada per un bombardeig d’avions russos aliats del govern sirià sobre la ciutat també siriana d’Alep. Si poden, cerquin la imatge per les xarxes socials, no els serà difícil. És un fotograma extret d’un vídeo del rescat del menut, se’l veu assegut en un seient de l’ambulància. La força del fotograma convertit en fotografia dóna mil voltes al vídeo complet, i les hi dóna perquè ens permet llegir a poc a poc, resseguir el text no escrit que és una imatge aturada. Llegim-lo, doncs. Cap on ens du la nostra mirada un cop hem fet la llambregada general a la imatge, un cop hem sentit el primer estremiment, la primera esborronada? La nostra mirada s’atura en el rostre de l’infant; mentre que en el vídeo prestem atenció al moviment, al tocar-se la cara i eixugar-se les menudes mans ensangonades sobre el seient; en la visió de la imatge aturada és la mirada no pas perduda sinó introspectiva, interrogadora també, perquè m’heu fet això? Perquè ho feu cada dia i des de fa mesos a tants menuts i menudes com jo? La mirada de l’Omran és un mirall que ens posa a tots al davant on veiem reflectit l’horror de ser com som. Al comediògraf llatí Plaute s’adjudica la frase: «l’home és un llop per a l’home». Una humanitat que devora els seus fills.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA

A la sortida de Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats. Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades; que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai. L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i que cantava Joan Manel  Serrat en el disc «Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre, símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària: compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya; que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA

A la sortida de Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats. Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades; que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai. L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i que cantava Joan Manel  Serrat en el disc «Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre, símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària: compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya; que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.