PRODUIR COM ABANS ÉS CAR I MOLTS SOUS S’HAN EMPETITIT

Només un de cada quatre consumidors està disposat a pagar més per alimentar-se. Això ho diu un estudi fet per una empresa que fa estudis, ai, aquest país dels estudis que ja han arribat als productors alternatius! En la trobada feta a Món Sant Benet es va dir que calia fer conèixer els productes ecològics, que calia apropar-los al públic perquè valoressin en positiu l’increment de cost del cistell d’anar a comprar. Tot molt bé, però res de nou. A ningú no pot escapar que les produccions a la menuda han de resultar per força més cares, si, a més a més, hi afegim l’estacionalitat, doncs encara s’explica més. A ningú no escapa que un pollastre fet a pagès, corrent i picant per l’era, serà més potent de carn i de gust. Per contra, a ningú no escapa que un tràiler de pollastres que seran criats en granges de 30.000 exemplars o de cogombres fets en hivernacles quilomètrics resultarà, a causa de la llei de mercat, molt més econòmic; això ha estat, és i serà així. Diguem que el tràiler, les granges adotzenades i els hivernacles han popularitzat l’alimentació, vull dir que n’han posat més quantitat a l’abast d’un nombre més gran de consumidors, durant un temps més llarg i més barats. Ah! I les grans superfícies comercials que tot ho compren  a milers no són el mateix que la botiga de barri o de poble que només compta per dotzenes els ous. Si parlem d’arribar al consumidor, la línia de l’híper és incontestable. Així són les coses per a la gran majoria de la gent que mira de lligar les tres «b» de bo, bonic i  barat. I aquí vull arribar, si el joc econòmic va d’abaratir per poder competir i això ho duem al sistema de treball i salari, empetitir els sous i eliminar la classe mitjana també explica el resultat de l’estudi.

Alterem els significats dels mots per enganyar-nos

  

Si fem servir les paraules que no toquen, és quan no ens entenem. D’un camp de futbol folrat amb moqueta verda de plàstic en diem camp de gespa artificial. De la sostracció si no vols per força dels teus impostos i la seva desviació cap a AVE estepàries i estacions en el no-res, se’n diu solidaritat. En la gravació d’una conversa amb una companyia monopolística se’ns diu que es fa per a la nostra seguretat quan, de fet, es fa per a la seva, de seguretat, i d’entrada per acollonir-nos: compte! la gran orella que tot ho escolta, ho guarda i quan convingui t’ho llançarà a la cara. D’una llei pensada, redactada i aprovada perquè no qüestionis el poder se’n diu que és una llei per a la seguretat nacional, però comporta inseguretat jurídica en introduir la discrecionalitat d’aquell a qui paguem, vestim i armem per protegir-nos (de fet, la culpa és nostra perquè encara no hem entès què ens volen dir amb això del monopoli de la violència a càrrec d’aquests treballadors públics, ai perdó, servidors de l’estat). De llogar tres treballadors al preu d’un i amb nul·les seguretats, massa vegades, se’n diu crear llocs de treball. De les agressions sexuals comeses a menors per clergues i personal anomenat religiós se’n diu errors o desviacions. O quan després d’agafar un paperet de torn per a una consulta amb l’administració (llegiu la Seguretat Social per exemple), se’t diu que el número no guarda relació amb l’ordre d’atenció i penses: que fàcil que era quan la gent s’organitzava civilitzadament a la pregunta de: qui és l’últim? Del devessall de piulades a les xarxes socials, ara se’n diu nova manera de fer periodisme. Els programes de drapets bruts són entreteniment. L’odi a l’altre és por per desinformació, i així...

ELS DIES INTERNACIONALS DEL QUE SIGUI I ANAR TIRANT

Els dies internacionals del que sigui són la mostra més evident que el motiu de commemoració roman en la llista d’afers pendents; és la mostra palpable que encara no s’ha resolt el problema. Aquesta setmana, el dia 8, hi ha hagut el Dia Internacional de les Dones, abans amb l’afegitó de treballadores. Quan els responsables del títol es van adonar que deia el contrari del que volien dir, van treure això de treballadores perquè l’adjectiu era en ell mateix discriminatori, ja que deixava fora aquelles dones, milions, que no paren de treballar i ho fan sense remuneració perquè són les encarregades de tirar endavant la llar i tenir cura dels infants i dels avis i tot per gratia et amore, vull dir de franc. Si encara hem de commemorar el dia de les dones és perquè coma societat no hem resolt els greuges que afecten la meitat d’aquest planeta, jo crec que a la meitat que l’aguanta, que l’apuntala quan les coses no funcionen. L’atzar ha volgut que dimecres m’entrabanqués amb unes fotografies fetes el novembre del 1989 a Manresa en què es veu una pintada on, potser amb poca elegància però molt clarament, es llegia: «Dona, t’hauran de violar a tu per unir-te a la nostra lluita?». Vint-i-vuit anys després encara hem de lamentar morts per violència de gènere, agressions sexuals, a la dignitat laboral de les dones que és produeixen, per exemple, quan se’ls paga menys que a un home per la mateixa feina, entrebancs professionals, jornades inacabables a la llar. I això és tan vell... Les nostres àvies que treballaven al tèxtil ja vivien aquesta vida; els diumenges a fer la bugada i ells al bar a jugar al dòmino. És tan vell que s’ha fossilitzat, i no em sembla que bufin aires de canvi malgrat la pila de bones paraules i de manifestos.

AVUI DRETES I ESQUERRES RIVALITZEN EN POPULISME

No ho penso fer, hi he estat a punt, però no s’ho mereixen; no es mereixen que els deixem estar per avorriment, és allò que ells voldrien; he estat a punt d’enviar-los a pastar fang, a Millet i Montull i el 3 per cent, i als casos de tots els altres, de tots, i les portes giratòries que els esquitxen. He estat a punt d’enviar a dida tots els que miraven cap a una altra banda, que ha estat la majoria de la gent quan les vaques eren grasses; sí, sí, vostè que, per exemple, callava davant els grans sous que permetien a un marrec de divuit anys comprar un cotxe de director de fàbrica sense ni saber fer l’o amb un canut. I ja no em pregunto on havia fallat perquè treballant des dels catorze anys no havia pogut estalviar per tenir un apartament a la platja o una casa adossada a la Cerdanya, o no haver anat ni a Playa Bávaro, a Punta Cana ni en creuer de luxe d’aquells de sopar amb el capità gràcies a la sobrevaloració de la hipoteca del pis. He estat a punt d’enviar-ho a la bassa tot plegat si no fos perquè d’aquella disbauxa en paguem la penitència tots, els que es van endeutar fins a les celles i els que vam fer números. De la culpa dels inconscients ara n’hem sortit esquitxats els que llegíem entre línies, els que ja escrivíem sobre el pa d’avui i la gana de demà. I sí, parlo en primera persona. I ara que acumulem uns anys de penúria, ara que enyorem els temps passats, ara ressorgeixen els populismes que prometen el retorn al paradís del manà inesgotable. El populisme és la recepta d’allò fàcil, és el tenim dret a... i sense discussió. El populisme és la creença en la igualtat però una igualtat que sempre deixa fora l’altre; que no té res d’humanista i té molta mala llet. Avui dretes i esquerres rivalitzen en populisme. El populisme mata el dubte, el populisme no és civilització.

Targeta vermella per al mal gust «made in spain»

Fa uns dies vaig ser a una residència d’avis. En les residències hi ha una sala on els avis i les àvies passen bona part de la jornada: és la sala de la televisió. Per raons familiars, n’he conegut algunes de residències, i en gairebé totes tenen posada a la televisió comunitària els programes del crit i la tafaneria. També he de dir que els avis i les àvies se la miren poc, la televisió, jo crec que està més engegada perquè el soroll fa companyia que no pas per altra cosa. Així doncs en el transcurs de la visita, vaig veure una estona d’un programa de Telecinco on un grapat de dones i dos homes se les tenien per algun personatge d’aquests que en diuen famosos. No cal dir que aquest famós, de fet era una famosa, no ho era perquè fos persona de ciència, ni de literatura, ni d’arquitectura, ni de fer el bé; per no ser, no era ni esportista; es tractava d’una senyora de qui tothom donava per fet que se n’havia anat al llit amb una altra d’allò que en dirien molt ben situada, situadíssima, vaja! Tothom cridava ,es trepitjava la conversa, ai perdó, els monòlegs, s’aixecaven i feien veure que tot era molt natural, quan de fet tot estava ben preparadet, no fos cas que algun quedés fora de pla. Aquesta setmana, el Tribunal de drets humans d’Estrasburg ha dictat una reprovació per aquesta mena de programes i ha desautoritzat la justícia espanyola per haver donat un cop de carpeta a una demanda d’una senyora que és famosa i que es va sentir insultada en un programa d’aquests. Un cop més Europa ensenya cartolina vermella a l’Espanya cridanera. Però no els faran ni cas i el mal gust continuarà sortint per aquestes televisions. Després aniran pel món tibant d’elàstics perquè són la nació més vella d’Europa.

LA LLEI MORDASSA FA DESCONFIAR I CREA MÉS INSEGURETAT

Hi ha una situació que m’inquieta des de sempre, que em produeix malestar perquè no em permet controlar la situació, se’n diu inseguretat jurídica. M’explico: per caràcter, tinc molt interès a poder tenir el control sobre les coses que m’afecten, il·lusió falsa perquè l’entorn canvia constantment, però vaja, jo ho intento, hi esmerço molta energia. Il·lusió falsa perquè professionalment em dedico al fotoperiodisme, i si hi ha una feina sotmesa a canvis constants, aquesta n’és una. Però tot i aquest fet inherent al treball, un cop s’està immers en la situació concreta, controlar-la és també bàsic per a una bona resolució. I aquí torno a això de la inseguretat jurídica, l’anomenada llei mordassa, auspiciada pel PP i especialment per l’exministre Jorge Fernández Díaz, lluny de ser una llei que, com a tal, en democràcia, hauria de ser garant de seguretat jurídica, és a efectes pràctics tot el contrari, és l’entronització de la discrecionalitat. La discrecionalitat és la porta oberta a la desconfiança i a la injustícia. La llei mordassa dóna tot el poder a l’agent de l’ordre per decidir si l’aplica sobre el ciutadà, i aplicar vol dir castigar directament; la paraula de l’agent és prova suficient i d’aquí a generar situacions necessitades de claror, tampoc no hi ha un tram gaire llarg de camí. S’argumenta temes de seguretat, també de desprestigi personal o d’un cos sencer; aquests dies hem seguit per les xarxes alguns afers ben documentats d’aquesta mena i no són gens tranquil·litzadors. A veure, les forces de l’autoritat també estan sotmeses a allò que en diem la condició humana, que inclou virtuts i defectes. Ara que el Papa ja no és infal·lible, ara ho és la llei mordassa. Ja triguen massa a derogar-la, ara que poden.

ARA QUE ENS PODÍEM HAVER ENTÈS, ARA TE’N VAS AMB UN ALTRE

El Penedès ja és vegueria. Molt bé, ja en són vuit a Catalunya. Igualada ja no dependrà de la Catalunya Central per a les coses de la vegueria; Manresa, el coco d’Igualada, ja no els podrà fer uuuuuuh! No, ara els ho farà Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i el Vendrell, però Manresa, noooooo! En aquesta bugada, la comarca de l’Anoia ha perdut el llençol de l’Alta Segarra, vuit municipis que queden despenjats; vaja que queden a mitges; i una obvietat: les mitges no han estat mai senceres. L’Alta Segarra roman sota el paraigua de l’Anoia però a la vegueria de la Catalunya Central; tot plegat un despropòsit. Les comarques tenen un punt a favor seu: en indrets de poblament dispers com el Pirineu i de comunicacions no sempre fàcils, ajuden a mantenir un sentiment de pertinença a una geografia comuna. En indrets més afavorits, amb molta gent i comunicacions de volum, com els dos Vallès, per exemple, el sentiment de pertànyer a la comarca pot funcionar com un antídot contra l’annexió de facto a la corona barcelonina. El sentit de pertinença és més fort que no pas una carretera ràpida o uns túnels. La comarca hauria pogut fer de l’Anoia un referent per a una terra poc compactada, els anoiencs hauran d’esbrinar per què no se n’han sortit. El Penedès ha sabut jugar les cartes i ha obtingut més que no s’esperava després que des d’Igualada truquessin a la seva porta amb renovada força arran de l’entronització de la Catalunya Central. En la sessió del Parlament de dijous, i em sap greu dir-ho, hi va haver molt soroll per a no res; somriures, abraçades i brindis; un brindis al sol. I tot plegat per recollir les molles d’unes taules mal proveïdes com són les vegueries.