LA MINERIA DEL BAGES ÉS RENDIBLE PER ELLA MATEIXA, NO PERQUÈ PUGUI INCOMPLIR LA LLEI

 

És evident que no té la mateixa força una gran empresa que una empresa petita. Una gran empresa ocupa molts llocs de treball i per tant la seva capacitat d’influència sobre tots els àmbits és molt gran. Una empresa petita té poca potència laboral i, per tant, la seva veu du incorporada de fàbrica una sordina. Però les disposicions legals que regeixen les activitats industrials i econòmiques tenen vocació universal, vull dir que són fetes perquè la seva aplicació sigui igual per a tothom. En cas que no sigui així, en els mateixos textos legals hi hauria d’haver ben marcades quines són les excepcions. Una excepció no és sinònim de fer els ulls grossos. Conèixer les excepcions genera seguretat jurídica, que és un pilar de la democràcia; mirar cap a una altra banda, a contrari, i segur que el que sí que genera són greuges comparatius, habitualment del petit vers el més gran, del que té menys poder cap al que en té més. Jo no crec que els inversors globals que tenen les accions d’Iberpotash haguessin posat els seus diners a la conca minera del Bages perquè aquí es permet no complir la llei. Jo crec que aquests inversors van fer cap a la Catalunya Central perquè hi ha un excel·lent producte que no troben en altres llocs; perquè hi ha uns excel·lents treballadors que coneixen molt bé el seu ofici. Si van invertir aquí és perquè se’ls va vendre que la mineria bagenca resultava barata perquè no s’haurien de preocupar dels residus i que la seva gestió no afectaria el compte de resultats, aleshores se’ls va transmetre una informació falsa i algú hauria de respondre davant d’aquests inversors i davant de la societat. Si la Justícia conclou que les coses no es fan bé, no s’hauria de respondre amb l’amenaça de retirar inversions, la resposta hauria de ser eliminar la mala praxi i exigir les responsabilitats a qui toqui. Es poden pactar terminis però la situació actual no és per engegar el ventilador de la por.

MONTORO I WERT, UNA MENTIDA DITA MIL VEGADES JA NO ES CONVERTEIX EN UNA VERITAT

La mentida com a arma política fa que haguem de sentir personatges com el ministre Montoro i el ministre Wert afirmant, el primer, que els sous no han baixat, i el segon, que la nova llei espanyola d’ensenyament que du el seu cognom no atempta contra la llei catalana d’immersió lingüística. A veure, senyor Montoro, en aquest país hem passat de negociar puges en els sous a negociar fins on arriben les retallades, i és capaç de dir, sense immutar-se des de la trona parlamentària, que els sous no han baixat? Però de quina pasta està fet, vostè? De veritat que encara pensa que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat? Però és que vostè creu que la gent som tontos? Demani perdó, senyor Montoro, o plegui, perquè no és mereixedor, per més majoria absoluta que tingui, d’ocupar el càrrec. Els sous d’alguns dels seus camarades potser no, que no han baixat; el d’algun, que acumula càrrecs dia sí i dia també, segur que ha pujat; potser es fixa en el seu entorn per fer afirmacions tan insultants. I vostè, senyor Wert, es pensa que els catalans no sabem de quin peu calcen vostès i el seu laboratori de la FAES? Es pensa que no sabem que volen convertir la llengua i cultura catalanes en residuals? No ens ve de nou i ja els coneixem per més que es disfressin. Que no veuen que se’ls veu el llautó amb això del trilingüisme? Per què ens hem de creure que vostès, que tenen una llengua en competència amb l’anglès, ara volen afavorir-lo? El trilingüisme els serveix per arraconar encara més el català. A les Balears en saben alguna cosa, d’això, i al País Valencià encara en saben més, allà sí que han provocat la política de terra cremada fins al punt que molta de la seva gent s’estimen més ser els proveïdors de sol i platja de l’interior, especialment de Madrid, que no pas mantenir la fidelitat a la seva cultura. Potser allà ho aconseguiran, aquí ja els dic que no. Diguin al senyor Aznar que no ens dividiran.

RECORDEM QUE PLAUTE VA DEIXAR ESCRIT QUE L’ÉSSER HUMÀ ÉS UN LLOP PER A L’ÉSSER HUMÀ

Les pàgines de Fet divers de Regió7 es feien ressò d’una història sòrdida que té sentència judicial i que com un mirall reflecteix fins a quin nivell més baix pot caure aquest calaix de sastre que anomenem la condició humana. Una dona nigeriana explotava sexualment una altra dona nigeriana a qui havia facilitat l’arribada a Catalunya amb la idea secreta d’obligar-la a prostituir-se i prendre-li els diners que, com si fos una vaca lletera, produiria amb la seva activitat sexual. Que una persona maquini una història com aquesta a la qual, jo no sóc entès en la matèria i per tant ja em perdonaran si no m’ajusto a dret, hi podem aplicar allò de traïdoria ja diu bé de com de bèstia pot arribar a ser l’ésser humà En aquest cas no podem ni aplicar aquella idea tan reconfortant que fa callar consciències de l’explotació blanca o occidental, perquè es tracta d’una dona nigeriana que denigra fins a la més vil de les baixeses una altra compatriota. Hi poden aplicar allò de la societat patriarcal, això si, encara que en aquest cas sigui una dona que fa el pinxo a una altra dona perquè és el marc el que defineix la situació i aquesta és obra de la societat dictada per la visió de l’individu mascle. I hi podem aplicar també el pensament que s’atribueix a Plaute: l’ésser humà és un llop per a l’ésser humà (ell escriví l’home). Hi ha actituds que no són patrimoni del gènere entès com a diferenciació sexual, sinó del gènere de persona que s’és. No és pas nou, és tan vell com la humanitat; és clar que si no hi hagués clients no hi hauria negoci, però avui la reflexió la vull centrar en els negociants de la desgràcia, en els que s’enriqueixen sobre la dissort dels més vulnerables, perquè sempre hi ha algú que no està de condicions de plantar cara a la vida, i a vegades, com és el cas de la dona nigeriana explotada, ni de sobreviure. Per això és tan extremadament necessària l’acció dels poders públics i per això és també tan extremadament necessària l’acció de gent, com la de la manresana Lourdes Perramon, que dedica la seva vida a l’auxili de les dones de la vida.

SI L’AUTOVIA FINS A BERGA NO HA FET ECONOMIA, NO ENTREBANQUIN QUI EN VULGUI FER

Que quedi clar que sóc un beneficiat de l’autovia fins a Berga. No fa tants anys que per fer cap a Puigcerdà quan hi treballava havia de passar per l’interior de tots els pobles des de Sallent fins a Guardiola de Berguedà. Després va venir el nou traçat del que vam batejar com a eix del Llobregat i la construcció de les variants que treien el trànsit de les poblacions; un trànsit que havia crescut molt amb l’obertura del túnel del Cadí i el boom immobiliari de la Cerdanya. I finalment, la carretera desdoblada. Rellegint l’hemeroteca em retrobo amb aquelles declaracions solemnes que justificaven l’extensió de l’autopista de Terrassa a Manresa fins a Berga, que és el que és l’autovia de peatge a l’ombra, per un estudiat, suposat, previsible enlairament de l’economia berguedana i nord-bagenca a causa de la real millora de la comunicació per carretera amb el nus viari de Manresa i cap a la xarxa catalana d’autopistes. La poca seriositat amb què aquests darrers quinze anys s’han tractat algunes coses en aquest país fa feredat. Les suposades bondats de l’autovia topaven, i topen, precisament a Manresa amb l’escanyament de la prolongació sud de l’eix del Llobregat; escanyament acompanyat de perillositat per la sobrecàrrega escandalosa de trànsit. L’alternativa: una autopista amb un preu d’espoli fiscal. La realitat ha evidenciat que l’autovia funciona per alleugerir l’estona dels que pugen i baixen de casa a la segona residència perquè el suposat interès d’encara no sabem qui per pujar a fabricar no sabem què no s’ha vist per enlloc o molt poc. Així les coses, les administracions volen facilitar els tràmits a aquells que opten per quedar-se al territori?, i que gent com els quatre fundadors de Metall Tecnològic no hagin de topar contra la burocràcia per iniciar una empresa que ha de ser alternativa al seu atur? En els moments actuals, això és més segur a l’hora de crear riquesa que una autovia.

LA MOBILITAT ÉS UN CONJUNT, NO NOMÉS UNA PART, PER MÉS SOSTENIBLE QUE AQUESTA SEMBLI

És fàcilment constatable que assistim des de fa alguns anys a Manresa a la penalització de l'automobilista, aquest ésser que s'entossudeix a entorpir el funcionament normal de la ciutat, a omplir-la de fum cancerigen, de sorolls... El discurs políticament correcte és el que lloa les virtuts d'anar a peu o en bicicleta. En una ciutat on tenir un cotxe és penalitzat amb uns impostos exorbitants, on estacionar té connotacions d'espoli, on certes conductes arbitràries de l'administració local deixen el conductor sense defensa possible, experiments dits de mobilitat com el realitzat a l'empara de l'Ajuntament i amb l’única idea preestablerta que no hi ha res com caminar o córrer la Volta a Manresa, sona a fora de lloc. Si universalitzéssim aquesta pràctica de l'anar a peu o en bicicleta en una ciutat com Manresa, feta sobre els turons que envolten les quatre rieres primigènies, els que vivim en els barris de la Sagrada Família, la Balconada, Cal Gravat o a dalt del Mion-Puigberenguer i tenim o bé personalment o bé en algun familiar problemes de mobilitat, o que hem de dur la mainada a la part baixa de la ciutat perquè és allà on hi ha l’escola, o fer cap als serveis públics municipals, comarcals, de la Generalitat o estatals, ¿ens hem de sentir culpables per escollir el caríssim transport privat? Caríssim perquè, a banda del que suposa comprar un vehicle, que per cert és un acte que dóna feina a uns quants, i mantenir-lo, hom ha de desembutxacar una mitjana de sis euros per estacionar cada vegada que 'baixa a Manresa', diners que van a pagar una factura municipal nascuda i crescuda arran d’una pèssima gestió de l'interès públic, perquè no és amb el que satisfà el vianant o el ciclista per l'ús de l'espai públic com es paga el nyap de la Reforma. En fi, si guanyen els bons, espero que alguns d'aquests deixin de circular pel mig del Passeig o per les voreres dels carrers i de saltar-se els semàfors en vermell

 

EL BARRI DE LA BALCONADA DE MANRESA, EXEMPLE D’UNA REALITAT QUE NO ES POT IGNORAR

Una de les millors aportacions informatives sobre el darrer Onze de Setembre i la Via Catalana l’hem pogut llegir en l’edició de Regió7 d’ahir, divendres, signada pel periodista Josep Sallent. És un esplèndid exemple de periodisme de carrer. Sallent va anar a preguntar a dos bars del barri de la Balconada de Manresa, que no es distingeix precisament per ser feu del pensament nacionalista català ni catalanista; vots són trumfos i els partits de matriu espanyola hi guanyen de carrer. La Balconada és un barri en què majoritàriament la seva població és originària de fora de Catalunya i que manté forts lligams sentimentals i familiars amb els seus llocs d’origen. És un barri, com centenars d’altres barris de les ciutats de Catalunya, on la immersió lingüística ha estès el coneixement del català però on el catalanisme no ha fet forat. La llengua habitual de comunicació és la castellana passada pel sedàs de les seves variants andaluses. Les respostes recollides pel periodista revelen perfectament l’existència d’una Catalunya on el pot de les essències encara està per destapar o que, en tot cas, el pot destapat flaira més cap a l’espanyolitat que no pas cap a la catalanitat. També el ventall de respostes recollides ens posa de manifest que no hi ha un pensament monolític i que van des d’aquell que és espanyol i no cal parlar-ne més, als que no tenen cap mania a defensar la consulta i que votarien no, o votarien sí o votarien segons el que digui la butxaca. En tot cas, el treball de Josep Sallent ens explica que encara hi ha molta feina per fer si es vol sumar al catalanisme més gent de les generacions vingudes d’altres terres. Que, si no tot, molta cosa queda encara per fer, i que tot és possible, també que l’espanyolitat de milers de ciutadans anònims suri a la superfície, cosa a la qual juga un determinat unionisme.

M’ESTIMO ELS RADARS DE LES CARRETERES PERQUÈ EM DONEN SEGURETAT

Ja ho dic ben clar i català: sóc un ferm partidari dels radars a les carreteres i trobo una veritable despesa onerosa els panells en què, com si els conductors fóssim minyons escoltes, se’ns avisa que passem de la velocitat permesa, recomanada, convenient o diguint-ne el que sigui. Tampoc crec que els radars es posin per recaptar diners i, siguem francs, la sanció és l’únic camí que l’ésser humà entén de debò quan es tracta d’afers de circulació. Que quedi clar que el millor seria que el territori estigués dotat de carreteres desdoblades, però mentre això no sigui possible, l’apel·lació a la bona voluntat dels automobilistes em sembla ridícula per poc realista. Circulo molt per les carreteres de la Catalunya Central, tinc apamada la C-55 en el tram sud i els asseguro que des que hi ha els radars nous a la variant de Manresa, a l’entrada al peatge troncal de l’autopista i al revolt d’accés al cremallera de Monistrol, vaig més tranquil i també hi vaig quan em desplaço a Terrassa amb els nous dispositius acabats de posar; i m’agrada veure el cotxe camuflat dels Mossos amb el radar muntat al tauler de control i també les lletges caixes taronja de posar i treure. En veig de tots colors per aquestes carreteres de Déu i hi circula massa gent que m’importa de debò per deixar la seguretat i l’acompliment del codi de circulació només a la bona voluntat dels conductors. Per cert, canviant de tema però no gaire: l’eix Diagonal ja presenta símptomes de col·lapse a causa dels camions que l’han pres com el que és: un drecera entre l’autopista de la costa cap als destins de l’interior o cap a la frontera a través de l’eix Transversal. Dijous, en el tram d’Igualada a Capellades vam comptar "trens" de sis i set camions un darrere l’altre impossibles d’avançar per la disposició de la calçada i per la llargada dels combois: ja ho havíem dit.