BROTS VERDS QUE DONEN FRUITS ESCARRANSITS

En l’era dels mites caiguts, el de les xifres n’és un altre. D’acord que dos més dos encara fan quatre, però l’equació un pollastre i dues persones no és igual que cadascuna se’n menja la meitat; pot ser que una se’l mengi sencer i que l’altra faci badalls de gana, però estadísticament sí que es podrà vendre la idea del repartiment a parts iguals. Una cosa similar és el que passa amb les darreres xifres amb què ens obsequien els propagandistes dels brots verds. Asseguren que a la Seguretat Social ja hi ha més altes d’inscrits que no pas baixes i això que és un fet objectiu és interpretat com que la societat ja surt del túnel, que ja tornarem a fruir d’una vida on el maldecap principal serà a veure on anem de vacances aquest any. Però del que no ens parlen els intèrprets dels brots verds és de la qualitat dels treballs a què corresponen aquestes altes a la Seguretat Social. Si no ens deixem enlluernar, veurem que darrere aquest discurs interessat políticament el neoliberalisme insisteix en la reducció salarial dels treballadors espanyols com el camí a seguir perquè els brots verds esdevinguin branques, flors i així l’arbre de l’economia doni fruits; encara que siguin escarransits. I comptaran la producció de l’arbre pel nombre de fruits i no per la mida, el punt de maduració i el gust. És sabut que l’economia funciona quan hi ha estalvi i inversió. L’estalvi és l’excedent familiar o empresarial un cop descomptades les despeses i algun vici que és el que fa moure amb empenta el comerç i la producció; ja m’explicaran quin és l’estalvi que possibilita un sou escanyat. I la inversió es pot fer amb recursos propis o si no demanant els diners en unes condicions raonables que és el contrari del que estan disposats a fer els prestataris que es refugien en les comoditats dels deutes sobirans i en els rèdits que obtenen del Banc Central Europeu pels dipòsits que hi deixen en custòdia. L’estat del benestar pot ser història.

LA XINA MANA MOLT A ESPANYA PERQUÈ TÉ MOLTS DINERS PER DEIXAR-LI

És l’economia, imbècil! Aquesta espetegada de Bill Clinton a la cara de George Bush pare per explicar-li el perquè ell guanyaria la contesa electoral ha fet fortuna perquè efectivament són els diners el que realment importa a la gran majoria de la gent, de nosaltres. És l’economia i no pas els drets humans o una pretesa neutralitat internacional o la no ingerència en els tan anomenats afers interns el que ha determinat que el govern del PP vulgui liquidar l’aplicació de la justícia universal per part del sistema judicial espanyol. Si el cas Flors Sirera o el cas del reporter José Couso són foragitats de la persecució judicial o si la justícia espanyola no pot jutjar encara que sigui en absència el dirigent xinès Jiang Zemin acusat de genoci al Tibet és perquè els compromisos internacionals la premen, li recorden que el seu tresor nacional està en mans de l’especulació controlada per les grans potències i que en el cas xinès es concreta en la compra de deute públic dels estats que s’ha revelat com la gran palanca que fa moure les sobiranies. Ara ja no cal declaracions de guerra, només cal donar una ordre a un ordinador perquè els milions per invertir canviïn de cartera. Molt espanyolejar que cantava Manolo Escobar, però al primer toc de xiulet del qui els deixa calés, se l’embeinen i apa. El passar pàgina a la justícia universal per part del govern popular i del seu ministre Ruiz Gallardón que suposem que ja no és vist com l’esperança modernitzadora del conservadorisme espanyol (carai amb els analistes polítics que cada dia s’assemblen més als economistes que expliquen el que ha passat i per què s’han equivocat), és un bon punt de reflexió, un més, sobre el procés globalitzador i que ens fa adonar que l’únic comú denominador serà el diner i els mecanismes per fer-ne; cultura i drets humans hauran d’esperar que desaparegui la condició humana.

HAVER DE FER VIDA A LA BOTIGA PER FER CALAIX. QUIN FUTUR MÉS POC GALDÓS

Fer calaix. Tota la teoria econòmica elaborada al llarg de la història es resumeix en aquesta expressió. Un cop s’ha comptat el capital que conté el calaix, comença el restar de les despeses fixes que comporta obrir la porta cada dia, allò que s’ha de pagar al proveïdor, els sous dels que fan rutllar el negoci i les factures sobrevingudes, que sempre n’hi ha alguna al llarg de l’exercici comptable. Si es fa calaix, el negoci sura i fins i tot pot anar bé. Si no es fa calaix i aquesta situació es perllonga en el temps, el negoci va de mal borràs i caldrà abaixar la persiana, una altra expressió breu que explica tot un món. En aquests temps convulsos, de persianes se n’han abaixat moltes perquè s’han deixat de fer molts calaixos. Ara, com aquell nàufrag que s’arrapa als taulons que suren de la barca desfeta amb l’esperança d’arribar a bon port, molts caps pensants de la cosa econòmica assenyalen com a camí a seguir per a què el comerç tibi de la recuperació això que ja fan els comerciants xinesos, pakistanesos i magribins: obrir sempre; fer vida a la botiga, vaja! Aparadors oberts com a reclam per fer més calaix. S’adrecen així a aquesta massa informe que es diu públic o client, a veure si entrant pels ulls, buiden una mica més la cartera. El problema a resoldre, però, i ha quedat demostrat en aquesta campanya de rebaixes, és que ja no queda gaire diner per desviar cap a despeses que no siguin les essencials. És el que passa quan una determinada concepció del capitalisme liberal es carrega la classe mitjana. L’estat del benestar era un pacte entre els rics i la resta de la població pel qual a aquesta se la proveïa d’unes comoditats, que es pagava ella mateixa via impostos i rendiments del treball, no es pensin!, a partir d’una caixa comuna, i això els permetia disposar de recursos addicionals per gastar sumptuàriament, cosa que fa anar la roda del consum i de la producció que l’abasteix. En el pecat hi ha la penitència.

L’ALT MPRESARIAT CASOLÀ MALDA PER SER PRESENT EN EL PROCÉS CATALÀ

Des de fa uns quants mesos es parla com si d’un nom propi es tractés de l’alt empresariat català. Són una gent que encapçalen organitzacions patronals que representen ells mateixos i els socis que els han votat. Defensen uns interessos determinats lligats a empreses que són importants perquè acostumen a moure molts diners. Fins aquí res a objectar, són part del sistema liberal democràtic en el qual estem situats, com ho són altres organitzacions que formen el cos social. En democràcies liberals desacomplexades en dirien lobbies o grups de pressió, en societats com la nostra sempre a punt per mirar-nos a cua d’ull es revesteixen d’una aurèola de desinterès, d’altruisme; una disfressa al cap i la fi per defensar el seu sistema de vida. L’alt empresariat català no vol gaire soroll si és que no el fa ell quan fa petar els elàstics. Ara s’han convertit en una mena d’Oracle de Delfos al qual es dirigeixen els capitostos polítics de dins i de fora de Catalunya a la recerca de consell. L’alt empresariat català es distingeix per la insistència a anar a contra corrent d’una gran part de la resta dels catalans i s’han imposat com a missió que no passi res, que no canviï res i, si ha de canviar alguna cosa, que aquesta no es mogui de l’esfera econòmica. Aquest petit segment de població i alguns dels polítics que els fan de corifeus són força culpables que Catalunya tingui una certa imatge de terra pessetera. És obvi que la butxaca ens importa molt, i la societat catalana s’ha cansat d’assistir perplexa al transvasament d’uns cabals que li són necessaris cap a altres indrets alguns representants dels quals van de sobrats i són poc agraïts. Però avui el que pesa a Catalunya és el sentiment d’exclusió, d’apartheid, de bóta al coll permanent, d’insult. L’alt empresariat casolà vol tenir el seu paper en un món en què són els xinesos els que inverteixen al port de Barcelona i els qatarians que compren els seus hotels.

A PILAR MANJÓN (19/12/2004)

Segurament que vostè no llegirà mai aquest "Som-hi", però deixi’m dir-li, senyora Pilar Manjón: gràcies. Gràcies per la seva serena intervenció davant aquesta olla de grills de la comissió parlamentària de l’11-M. Gràcies pel contrast donat: dolor contingut davant el soroll, la desqualificació i l’insult. Gràcies per la mesura, per aquest castellà sonor, pausat, cultivat, sense estridències; un verb que ens va posar a tots al nostre lloc i que durant aquests mesos no ha estat altre que el de la mesquinesa aixecada sobre el plor intens d’aquells que van perdre éssers estimadíssims en un atemptat que, com tots, no mereix altra cosa que el blasme més absolut. Gràcies per haver aconseguit que es fes el silenci en el temple de la disbauxa i de la mentida dia sí dia també en què han convertit l’àgora parlamentària aquesta colla de personatges encorbatats sorgits de l’Espanya esperpèntica. I, malgrat això, vostè els va reconèixer com a representants seus. Emocionant! No té preu. Gràcies per haver aixecat aquest mirall en el qual polítics, periodistes, opinadors, lectors, televidents i oients hem vist reflectit el rostre de la baixesa moral que de tan quotidiana ens sembla ja inherent. Estigui segura que de tots els qui busquen quedar per a la història, ningú no en recordarà el nom, però el de vostè sí que serà recordat. Vostè ha fet el petit miracle que alguns recuperem una certa fe en l’ésser humà.

Columna d'opinió publicada @regio7Diari el dia 19/12/2004 en motiu de la compareixença de Pilar Manjón al Congreso de Diputados en el marc de les sessions sobre l’atemptat terrorista del 11M.

LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA DELS PARTITS: «SI ET BELLUGUES...»

La crisi en què està instal·lat el PSC des de fa mesos a causa d’haver de decidir si és part del bloc espanyolista o del bloc catalanista (malgrat ells, el moment històric va d’això i no ha deixat espai per als matisos entre altres coses perquè els que se senten Estat independentment del color polític no han donat tampoc opcions creïbles) ha posat nítidament sobre la taula un situació que afecta la totalitat de les formacions polítiques (unes més que a unes altres, però a la pràctica...) i és el que Robert Michels va batejat com la «llei de ferro de l’oligarquia dels partits» després d’observar el funcionament del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), compte: l’any 1911! ves si bé de lluny el tema. Traduït a la castellana llengua és allò que ja va deixar clar aquest etern diputat del PSOE anomenat Alfonso Guerra: «Quién se mueve no sale en la foto». Insisteixo que això no és exclusiu de cap partit sinó que és un item transversal, consubstancial de la democràcia representativa evolucionada cap a la democràcia d'audiències que és l’estadi en què els politòlegs situen la democràcia liberal dels nostres temps, que és la majoritària. Encara més lluny de la vella democràcia participativa, la democràcia d'audiències es caracteritza entre altres coses perquè els partits polítics depenen poc de les bases de militants per sobreviure, una altra és la creació d'elits i encara una tercera és que els polítics ja no necessiten el contacte directe amb els electors perquè disposen dels mitjans de comunicació que es nodreixen de declaracions. Ho ha dit ben clar el socialista manresà i diputat a Madrid Joan Canongia a Regió7: «qui escull els diputats és el consell nacional del partit, el mateix que ha dictat el sentit del vot que ara s’ha d'executar». I qui no estigui d'acord amb allò que l'oligarquia de ferro dicta ja sap què li toca: acotar el cap i xiular o plegar.

UN OFICI SEMPRE ÉS UN OFICI PER MÉS QUE CANVIÏN LES TECNOLOGIES

Aquesta columna, la primera de l’any d’aquest espai, m’ha vingut inspirada per un fet quotidià lligat a una reparació de la calefacció de casa. Un fet senzill, que té tots els números per passar desapercebut però que revela una cosa que sempre he considerat molt important: ofici. Perquè tenir ofici és tenir un pòsit que roman i que es posa en marxa quan la tecnologia no hi arriba, perquè la tecnologia, no entesa com l’entenen els antropòlegs o els sociòlegs: allò que permet als humans vèncer l’entorn, sinó com l’entenem avui a base de megabits i supervelocitats de resposta, no serveix encara per a tot. La tecnologia postmoderna ha servit perquè em posés en contacte amb el meu subministrador de serveis, que m’ha identificat com a client a través del DNI i ha accedit a tot l’historial de relacions amb ells. La tecnologia punta ha servit perquè es posessin en contacte amb l’empresa subcontractada que dóna in situ el servei i també ha servit perquè el tècnic emetés un paper via wifi amb les característiques de la reparació. Però per al que no ha servit la tecnologia dels megues ha estat per descollar la peça del radiador que degotava. La peça en qüestió se subjecta a través d’un cargol invertit, vull dir que per descollar-lo s’hi ha d’introduir una eina. I aquí apareix l’ofici. El jove tècnic manresà va treure de la caixa d’eines un espècie de clau en forma de T feta amb un tub rodó al centre del qual hi ha soldat un cargol per la rosca de manera que el cap és situat a l’altre extrem. El cap del cargol òbviament és de la mida universal de la peça a descollar, i ai las! treure’l és qüestió de segons. Feta l’observació al tècnic, la resposta va ser òbvia: «ens l’hem fet després de veure que era el millor sistema per fer la feina». L’eina no és de disseny, ni feta d’un aliatge especial; és de ferro, i el disseny és fruit de la necessitat sumada a l’experiència: ofici.