L’ALT MPRESARIAT CASOLÀ MALDA PER SER PRESENT EN EL PROCÉS CATALÀ

Des de fa uns quants mesos es parla com si d’un nom propi es tractés de l’alt empresariat català. Són una gent que encapçalen organitzacions patronals que representen ells mateixos i els socis que els han votat. Defensen uns interessos determinats lligats a empreses que són importants perquè acostumen a moure molts diners. Fins aquí res a objectar, són part del sistema liberal democràtic en el qual estem situats, com ho són altres organitzacions que formen el cos social. En democràcies liberals desacomplexades en dirien lobbies o grups de pressió, en societats com la nostra sempre a punt per mirar-nos a cua d’ull es revesteixen d’una aurèola de desinterès, d’altruisme; una disfressa al cap i la fi per defensar el seu sistema de vida. L’alt empresariat català no vol gaire soroll si és que no el fa ell quan fa petar els elàstics. Ara s’han convertit en una mena d’Oracle de Delfos al qual es dirigeixen els capitostos polítics de dins i de fora de Catalunya a la recerca de consell. L’alt empresariat català es distingeix per la insistència a anar a contra corrent d’una gran part de la resta dels catalans i s’han imposat com a missió que no passi res, que no canviï res i, si ha de canviar alguna cosa, que aquesta no es mogui de l’esfera econòmica. Aquest petit segment de població i alguns dels polítics que els fan de corifeus són força culpables que Catalunya tingui una certa imatge de terra pessetera. És obvi que la butxaca ens importa molt, i la societat catalana s’ha cansat d’assistir perplexa al transvasament d’uns cabals que li són necessaris cap a altres indrets alguns representants dels quals van de sobrats i són poc agraïts. Però avui el que pesa a Catalunya és el sentiment d’exclusió, d’apartheid, de bóta al coll permanent, d’insult. L’alt empresariat casolà vol tenir el seu paper en un món en què són els xinesos els que inverteixen al port de Barcelona i els qatarians que compren els seus hotels.

A PILAR MANJÓN (19/12/2004)

Segurament que vostè no llegirà mai aquest "Som-hi", però deixi’m dir-li, senyora Pilar Manjón: gràcies. Gràcies per la seva serena intervenció davant aquesta olla de grills de la comissió parlamentària de l’11-M. Gràcies pel contrast donat: dolor contingut davant el soroll, la desqualificació i l’insult. Gràcies per la mesura, per aquest castellà sonor, pausat, cultivat, sense estridències; un verb que ens va posar a tots al nostre lloc i que durant aquests mesos no ha estat altre que el de la mesquinesa aixecada sobre el plor intens d’aquells que van perdre éssers estimadíssims en un atemptat que, com tots, no mereix altra cosa que el blasme més absolut. Gràcies per haver aconseguit que es fes el silenci en el temple de la disbauxa i de la mentida dia sí dia també en què han convertit l’àgora parlamentària aquesta colla de personatges encorbatats sorgits de l’Espanya esperpèntica. I, malgrat això, vostè els va reconèixer com a representants seus. Emocionant! No té preu. Gràcies per haver aixecat aquest mirall en el qual polítics, periodistes, opinadors, lectors, televidents i oients hem vist reflectit el rostre de la baixesa moral que de tan quotidiana ens sembla ja inherent. Estigui segura que de tots els qui busquen quedar per a la història, ningú no en recordarà el nom, però el de vostè sí que serà recordat. Vostè ha fet el petit miracle que alguns recuperem una certa fe en l’ésser humà.

Columna d'opinió publicada @regio7Diari el dia 19/12/2004 en motiu de la compareixença de Pilar Manjón al Congreso de Diputados en el marc de les sessions sobre l’atemptat terrorista del 11M.

LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA DELS PARTITS: «SI ET BELLUGUES...»

La crisi en què està instal·lat el PSC des de fa mesos a causa d’haver de decidir si és part del bloc espanyolista o del bloc catalanista (malgrat ells, el moment històric va d’això i no ha deixat espai per als matisos entre altres coses perquè els que se senten Estat independentment del color polític no han donat tampoc opcions creïbles) ha posat nítidament sobre la taula un situació que afecta la totalitat de les formacions polítiques (unes més que a unes altres, però a la pràctica...) i és el que Robert Michels va batejat com la «llei de ferro de l’oligarquia dels partits» després d’observar el funcionament del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), compte: l’any 1911! ves si bé de lluny el tema. Traduït a la castellana llengua és allò que ja va deixar clar aquest etern diputat del PSOE anomenat Alfonso Guerra: «Quién se mueve no sale en la foto». Insisteixo que això no és exclusiu de cap partit sinó que és un item transversal, consubstancial de la democràcia representativa evolucionada cap a la democràcia d'audiències que és l’estadi en què els politòlegs situen la democràcia liberal dels nostres temps, que és la majoritària. Encara més lluny de la vella democràcia participativa, la democràcia d'audiències es caracteritza entre altres coses perquè els partits polítics depenen poc de les bases de militants per sobreviure, una altra és la creació d'elits i encara una tercera és que els polítics ja no necessiten el contacte directe amb els electors perquè disposen dels mitjans de comunicació que es nodreixen de declaracions. Ho ha dit ben clar el socialista manresà i diputat a Madrid Joan Canongia a Regió7: «qui escull els diputats és el consell nacional del partit, el mateix que ha dictat el sentit del vot que ara s’ha d'executar». I qui no estigui d'acord amb allò que l'oligarquia de ferro dicta ja sap què li toca: acotar el cap i xiular o plegar.

UN OFICI SEMPRE ÉS UN OFICI PER MÉS QUE CANVIÏN LES TECNOLOGIES

Aquesta columna, la primera de l’any d’aquest espai, m’ha vingut inspirada per un fet quotidià lligat a una reparació de la calefacció de casa. Un fet senzill, que té tots els números per passar desapercebut però que revela una cosa que sempre he considerat molt important: ofici. Perquè tenir ofici és tenir un pòsit que roman i que es posa en marxa quan la tecnologia no hi arriba, perquè la tecnologia, no entesa com l’entenen els antropòlegs o els sociòlegs: allò que permet als humans vèncer l’entorn, sinó com l’entenem avui a base de megabits i supervelocitats de resposta, no serveix encara per a tot. La tecnologia postmoderna ha servit perquè em posés en contacte amb el meu subministrador de serveis, que m’ha identificat com a client a través del DNI i ha accedit a tot l’historial de relacions amb ells. La tecnologia punta ha servit perquè es posessin en contacte amb l’empresa subcontractada que dóna in situ el servei i també ha servit perquè el tècnic emetés un paper via wifi amb les característiques de la reparació. Però per al que no ha servit la tecnologia dels megues ha estat per descollar la peça del radiador que degotava. La peça en qüestió se subjecta a través d’un cargol invertit, vull dir que per descollar-lo s’hi ha d’introduir una eina. I aquí apareix l’ofici. El jove tècnic manresà va treure de la caixa d’eines un espècie de clau en forma de T feta amb un tub rodó al centre del qual hi ha soldat un cargol per la rosca de manera que el cap és situat a l’altre extrem. El cap del cargol òbviament és de la mida universal de la peça a descollar, i ai las! treure’l és qüestió de segons. Feta l’observació al tècnic, la resposta va ser òbvia: «ens l’hem fet després de veure que era el millor sistema per fer la feina». L’eina no és de disseny, ni feta d’un aliatge especial; és de ferro, i el disseny és fruit de la necessitat sumada a l’experiència: ofici.

SENSE POBRES NO HI HAURIA NECESSITAT DE FER CARITAT, AIXÍ QUE...

Hola a tothom, jo sóc contrari  a  la caritat. Ho sóc perquè estic  radicalment en contra de la  pobresa. Sense gent pobra no  hi hauria necessitat de la gent caritativa. Ara bé, un cop establerta la meva posició i com que no sóc un il·lús, també vull dir  que sort en té la societat de la gent que es desviu pels altres. La gent caritativa tapa les vergonyes de  l’Administració, o què carai!, que sota el  mot Administració s’amaguen noms i cognoms. La gent caritativa tapa les vergonyes dels noms propis que governen les  societats on hi ha pobresa. Abans de la crisi medieval del segle XIV, els cristians cercaven la salvació a través de l’exercici de  la caritat. Com a resultat del canvi de paradigma en què el diferent era estigmatitzat sense miraments, els pobres van passar a ser considerats com a éssers portadors de totes les malvestats; la corresponent teoria que justificava el canvi va  elaborar la necessària iconografia i el relat per instal·lar en l’imaginari col·lectiu que els pobres eren uns desgraciats que  havien de ser apartats de la societat. L’Església es faria càrrec d’aquest lumpen proletariat i ja s’encarregaria de portar-los  pel bon camí malgrat fos a fuetades. L’existència de gent pobra és un fracàs de la societat si la concebem com una unió  de persones que decideixen compartir present i concebre un futur. Si la societat ha de ser un campi qui pugui, aleshores l’existència de la pobresa li és inherent perquè assumeix la desigualtat com un fet necessari. Aquestes festes nadalenques són la visualització de la caritat i molta gent se’n beneficia i crec que això està molt bé. La caritat no hauria d’existir, però pel fet que existeix proporciona alleujament a una pila de gent exclosa de la festa. I la caritat ja s’ha institucionalitzat durant tot l’any, i sort n’hi ha de la gent caritativa que no mira ni blancs ni negres i que només veu unes mans que demanen caritat.

PER SI NO N'ESTEM SEGURS, ENS FARAN DIR SÍ DUES VEGADES

Crec que a hores d’ara els lectors que tenen la bona voluntat de llegir aquesta columna cada dissabte ja han entès que es tracta d’una columna d’opinió; no és un espai d’anàlisi. Tampoc és un espai per jutjar res ni a ningú i, com que no té deutes, a diferència de moltes de les coses dites  sobre la pregunta referendària, des d’aquí ja els avanço que jo la trobo ridícula.

És molt propi dels catalans el «sí però no». Ens perd l’estètica i a ponent ho saben, hi juguen i en fan befa. Tot sovint ens pregunten a veure si és que ens pensem que som diferents de la resta d’espanyols. Home!, com que això que implica aquest «ser»  depèn dels sentiments i aquests no estan subjectes a cap constitució ni a cap llei, doncs sí, n’hi ha molts milers que ens en sentim, de diferents; com els que se senten bolivians també se’n senten, de diferents. Però, observin com de rars som els catalans que, fins i tot allà on es pot passar amb una pregunta, els nostres governants en formulen dues. Allà on es pot posar un sí, els catalans, com si fos un eco, en podrem posar dos. I encara més complicat, potser algú posarà un sí i després posarà un no i ja no sabrem com comptar-ho. La pregunta del referèndum que farem podia haver estat binària: si o no. Hom  esdevé independent o no; la primera opció és la premissa indispensable per penjar la bandera a l’ONU, per federar-se o per confederar-se, la segona deixarà les coses com estan o molt pitjor, perquè l’Espanya eterna de dretes i esquerres s’abraonarà sobre Catalunya, anava a escriure com mai, però escriuré com sempre, perquè sempre ha estat així. Ah! I els recomano llegir les respostes d’alguns veïns de Manresa que viuen en barris majoritàriament de gent arribada d’Espanya ja fa dècades que publicava ahir Regió7 i extrapolin. Cap eufòria no està convidada si volem que el procés ens dugui a l’Estat independent. Comença el joc i es jugarà a fons i vull dir a fons.

AGENTS SECRETS CATALANS? SÍ, GRÀCIES. I QUE EN SIGUIN MOLTS I MOLT BONS!

 

Tanta telesèrie americana del nord acaba afectant el magí del personal. Tant espia, tant agent secret, tant policia bo i policia dolent, tantes agències de seguretat i tot de cop, en dues hores, espaterrats al sofà de casa i abans d’anar a dormir, no pot ser saludable. No ho pot ser perquè incorporem al nostre currículum mental uns models que ens acaben afectant les percepcions de les coses. En una societat líquida i postmoderna, dos mots que serveixen per a tot, les televisions s’han convertit en el territori a habitar per a milions de persones; un territori les fronteres del qual només són mentals i no pas físiques; escric només i no és pas poca cosa, perquè en un moment històric en què les paraules prenen significats ben poc tradicionals, el mot només també vol dir el món sencer; no és per tant un mot restrictiu com quan escrivíem a màquina i si volíem còpies havien d’usar paper de calcar. Les fronteres mentals poden abastar el globus terraqüi o només l’entorn immediat bandejant els altres límits des de la ignorància induïda o des de la mirada curta. Així doncs, ara que ja sabem que el Poder té clavegueres perquè ens ho expliquen les pel·lícules de després de sopar, ara hem «descobert» que aquests conductes per on circulen les aigües brutes de rentar les pròpies robes també poden existir a casa nostra. L’essència de l’espia és que ningú no sàpiga que el tens sinó és un espantaocells. Per això és curiós que el radicalisme lerrouxista establert a Catalunya proclami als quatre vents: no pot ser, no pot ser que el govern català pugui tenir agents secrets! Doncs mirin, espero i desitjo que sí que en tingui. La policia és un servei que el ciutadà ha delegat al govern en democràcia o que l’oligarquia usa en profit propi en dictadura; de fet, l’oligarquia també existeix en el sistema democràtic de partits. Ah!, però el problema és que l’agent secret sigui català. Se’ls veu tant el llautó a aquests protestataris.