UN XIP DIRÀ A ALGÚ SI ETS O NO BON RECICLADOR, I AI DE TU!

Llegeixo que la tecnologia al servei del control del ciutadà arriba a la recollida de les escombraries. Llegeixo que hi ha ajuntaments del Bages que, després de les vacances d’estiu, començaran unes proves pilot per informatitzar uns quants contenidors i que, per usar-los, el ciutadà els haurà d’obrir amb una targeta que durà el seu nom; ja vull veure quan la nova tecnologia s’espatlli, però aquest ja serà el tema d’una altra ocasió. Diuen que a través de la tecnologia del xip se sabrà qui i a quina hora ha fet ús del servei. Diuen que no hi haurà més dades que aquestes i que servarà anonimat, però el cert és que algú a l’Ajuntament o a l’empresa de recollida tindrà unes dades més que, crec, no hauria de tenir. Expliquen que així, si en el sector adscrit al contenidor, detecten que la gent recicla malament, els usuaris podran ser «identificats» i «informats» pel servei de control i inspecció. No m’agrada ni la música ni la lletra d’aquesta partitura. Ara, quan deixes el vehicle en un estacionament de pagament, ja t’identifiquen a través de la matrícula i de la targeta de pagament de manera que qualsevol que tingui accés a aquesta informació sap en qualsevol moment on has estat, quan has arribat i quan has marxat, si has pagat en metàl·lic o amb targeta i, en aquest cas, de quin banc; i a més a més et filmen. Amb aquesta nova modalitat de recollida d’escombraries, algú sabrà ben aviat si beus cervesa amb alcohol o sense, de quina marca i quin n’és el consum mitjà; si menges precuinats o no; si menges patates fregides i de quines; quin detergent per a màquina de rentar o quin suavitzant utilitzes, si fas servir lleixiu i, si t’equivoques de contenidor, la quantitat de preservatius i la marca. Molt, massa, no?

DIUEN, DIUEN, DIUEN, PERÒ LA MADEIXA MAI NO ES DESCABDELLA

Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però dels equips de futbol que participen en el mundial que es juga a la no nacionalista Rússia en diuen seleccions nacionals. Al capdavant dels equips que participen hi van les mateixes banderes dels estats amb les quals desfilen els corresponents exèrcits; són les mateixes banderes que llueixen en els edificis oficials i que s’ensenyen a les escoles com un dels símbols més grans; pel seu qüestionament, en alguns indrets, fins i tot et podrien arruïnar la vida. Al davant del gruix de ben vestits que acompanyen els jugadors hi van també representants d’aquests estats i, probablement, un bon nombre de governants de pes passaran un dia o un altre pels camps de futbol on jugaran aquells que lluiran al pit la bandera nacional. Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però cada vegada que es produeix un esdeveniment d’aquesta mena, són els polítics de l’indret els que agafen les regnes de la cosa i poc els costa desprendre’s d’una milionada del diner ciutadà que ells gestionen i manar aixecar un munt d’escenaris on llueixin als ulls del món, diuen, les fortaleses pàtries. I diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. I també és en esdeveniments d’aquesta mena on se substancia que la banca sempre guanya, vull dir que els poders sempre guanyen i amaren del seu discurs la ciutadania que, davant el munt d’insatisfaccions humanes, cerca, com fa més vint segles, en el pa i el circ una mica d’alè, una mica d’il·lusió que faci més suportable la quotidianitat pesant i grisa. Els èxits i els fracassos de les seleccions nacionals, seran els èxits i fracassos de la col·lectivitat d’individus; però la madeixa mai no es descabdella.

JA SABEM QUÈ PASSA AL CARRER, M. RAJOY: ENRAMEN A SALLENT

Firma foto: Maria Carme Pallisé

Rajoy ha marxat després que l’hagin fet fora i ho ha fet de la mateixa manera que ha viscut tots aquests anys el lío catalán, sense entendre res i malparlant-ne. Va ser una frase al final de paràgraf, en el discurs de comiat, potser per això mateix no ha estat comentada, però que defineix exactament el missatge que dia sí i dia també repeteixen i repeteixen les formacions del 155 i que diu: ja sabem què passa als carrers de Catalunya. Aquest «ja sabem què passa» és un eufemisme per dir que als carrers de Catalunya hi ha baralla, por, violència. No és que no sàpiguen que això no passa, és pitjor: saben que no passa però insinuen que passa; i el missatge subliminar, que és el pitjor dels missatges, arrela en l’imaginari de la població de la resta de l’Estat; aquest imaginari és el que genera i justifica l’a por ellos. Doncs senyor Rajoy i acòlits del 155, si volen saber què passa als carrers de Catalunya, podien haver vingut a Sallent la setmana de Corpus i haurien vist divuit carrers enramats; haurien vist el resultat d’un munt d’hores de les vides d’un bon grapat de veïnes i veïns dedicades a pensar, a manufacturar, a muntar les decoracions que convertien, per espai de quatre dies, uns carrers anodins en experiències visuals gratificants, d’esbarjo, per compartir l’orgull de pertànyer a la seva societat i sense cobrar ni un duro; sense sobres, sense dietes, al contrari, gratant-se la butxaca en més d’una ocasió, com aquells veïns de la plaça de Catalunya que van anar a Sant Carles de Ràpita a recollir les xarxes inservibles que els van regalar els pescadors. Senyor M.Rajoy: los catalanes hacen cosas, i moltíssimes per gratia et amore, pel plaer de fer-les. Masoquistes? Un epítet que encara no ens han dedicat?

I SABEN A QUI CARREGARAN ELS NEULERS? SÍ, HO HAN ENCERTAT

El mal menor? És el PSOE de Pedro Sánchez un mal menor? Vist des del procés català, tots els indicatius apunten que segurament sí. Però, canviarà en alguna cosa el discurs catalanòfob? molt temo que no. Poden venir formes més endolcides, potser, però si resseguim tot el que s’ha dit aquests darrers dies i els silencis eixordadors de qui hauria pogut, si més no matisar, el PSOE no donarà el braç a tòrcer; el fons es mantindrà perquè no té altra opció encara que vulgui, que no ho vol. El PSOE i també Podemos aspiren a emblanquir una Espanya ennegrida de fa generacions. De joves nacionalistes espanyols els va qualificar la premsa estrangera a Felipe González i Alfonso Guerra quan van guanyar les primeres eleccions després de l’ensulsiada de la UCD, la implosió de la formació política creada per Adolfo Suárez, personatge de matriu franquista que dubtava que es pogués ensenyar en català carreres universitàries. Aquells joves s’han fet vells, els dos citats i la colla, però si en alguna cosa no han canviat és en la concepció unitarista d’Espanya. Sí, d’acord, es fan dir federals i potser no volen tancat TV3 i Catalunya Ràdio, però encara ressonen les paraules d’Alfonso Guerra pronunciades el 2006 sobre la pelleringa en què van convertir l’Estatut de Catalunya aprovada pel Parlament: hem passat el ribot el cepillo», va dir. I encara ressona més fresca en la memòria el qualificatiu de racista adreçat al president de la Generalitat, el Molt Honorable Quim Torra, per l’ara president espanyol, Pedro Sánchez, i la comparació amb el polític ultra francès Le Pen. Agafin-se fort perquè la maquinària barroera ha començat a funcionar amb més força i saben a qui carregaran els neulers? Sí, ho han encertat.

DIJOUS, L’OFICI DE PERIODISTA VA CAMINAR DESPULLAT

Dijous, l’ofici de periodista va caminar despullat durant unes hores. Dijous passat, entre quarts de vuit i quarts d’onze del matí, l’ofici de periodista va ensenyar la carcassa, va mostrar al món el seu esquelet. La cosa va anar així: una font ben informada, l’expressió és molt periodística, va colar a un parell de mitjans molt solvents, una altra expressió del gremi, que la policia i un jutjat, això ja és el súmmum de la fiabilitat, molt més que l’eclesial i indiscutible paraula de Déu, havien iniciat una macro operació, una altra expressió que a l’hora de redactar pessigolleja l’estómac de qui l’escriu, una macro operació destinada a aixecar deu milions d’euros dedicats al finançament del procés. Ràdios, televisions i premsa, en aquest cas, en suport digital perquè els diaris ja feia hores que estaven impresos, van córrer a reproduir la notícia colada per la font ben informada. En els debats matinals de les ràdios i les televisions, els saberuts opinadors  ja van establir càtedra: els unionistes van augmentar el to de veu i el «jo ja ho deia» es va fer sentir com si masteguessin cada una de les lletres; els processistes, amb la veu apagada, intentaven reconduir el tema sense saber gaire cap on, desbordats; hi havia qui no descartava la contraprogramació, ja que s’estava a punt de conèixer la sentència de la Gürtel. Polítics abrandats del 155 trobaven una excusa més per no aixecar la intervenció de la Generalitat: «Ho veieu com els catalans no són de fiar». A quarts d’onze, les malversacions investigades ja no eren pel procés sinó per presumptes males pràctiques a la Diputació de Barcelona amb subvencions per a la cooperació internacional i el desenvolupament, sembla que dubtoses; no eren deu milions sinó dos. Les rectificacions, allà on es van produir, es van fer amb la boca petita. Dijous, alguns periodistes van fer un mal servei a l’ofici de periodista.

I SÍ, SÍ QUE S’HAVIA DE PUBLICAR LA FOTOGRAFIA DE LA LAILA MORTA

Li van posar per nom Laila. Sí, és la nena palestina

que apareix morta a la fotografia de la contraportada de Regió 7 del dimecres passat, i sí, s’havia de fer, i sí s’havia de publicar, i sí, us l’hauríeu de mirar i remirar i llegir-la perquè les fotografies, talment com els textos, també es poden llegir. L’autor: el fotoperiodista de Reuters, Mohammed Salem. Des de dimecres que la tinc sobre la taula de treball, a tocar meu, i sí, remiro aquesta fotografia, obsessivament. La Laila només tenia vuit mesos de vida quan els gasos lacrimògens llançats des del front israelià li van segar la vida. La composició, la llum ens recorda un quadre de Caravaggio, el pintor que introduí la violència cromàtica i la llum natural per explicar històries molt humanes. El clarobscur, el vestidet blanc, el mocador vermell de la dona que acarona el rostre de la Laila, la carona de la nena que sembla posada en un son reparador, de vida, i no pas en el son dels justos, en el son de la mort. Seria una fotografia de tendresa si no fos perquè és la imatge de la més gran de les tristors, la de la finitud prematuríssima. Quina explicació es pot donar, quin raonament es pot explicitar davant la mort d’un infant causada per la barbàrie dels grans? Quantes Lailes hi ha ara mateix, lector, al món mentre llegeixes aquestes quatre ratlles maldestres, incapaces de descriure el dolor d’avi que sóc? Alçar el puny al cel i maleir? Què en treurem? A la pregunta de si la humanitat és bona? Què respondre davant el cos sense vida de la Laila? I en la mateixa pàgina del diari, en l’espai que s’anomena L’estirabot, un personatge com Jiménez Losantos que anima a posar bombes a les cerveseries alemanyes o a bombardejar Barcelona. Quin tros de desastre. Que algú li ensenyi la fotografia perquè vegi a què du la violència! Si us plau, una mica de decència?

DEIXEU EN PAU ELS DOCENTS I DONEU-LOS LES EINES PER FER BÉ LA FEINA

Les paraules tenen uns significats, diuen allò que diuen. Si els diversos membres d’una societat volen entendre’s, cal que les mateixes paraules tinguin els mateixos significats. Agafem, per atzar (és mentida), el verb adoctrinar. Vaig a l’Enciclopèdia Catalana, cerco l’entrada «adoctrinar», i em diu: «Instruir (algú) en alguna cosa. Fer entrar (algú) en certes doctrines, opinions». Vaig a l’entrada «doctrina» i hi llegeixo: «Conjunt d’ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític). Cos de principi de la religió cristiana que hom ensenya als infants i als neòfits, doctrina cristiana...». Ui, ui, m’està dient la definició saberuda que tot pensament és susceptible d’engegar la maquinària de l’adoctrinament, llevat que siguem tan introvertits, diria que fins a la malaltia, que ens el guardem per a nosaltres sols i que mai de mai el verbalitzem? M’està dient la definició impresa en negre sobre blanc, que hi ha un col·lectiu que adoctrina, no ja a gent amb el pensament educat, sinó a nens i nenes el cervellet dels quals tothom sap que és molt manejable? (el dels grans no, què va!) Inimaginable que això passi a casa nostra perquè tothom sap que la lliure elecció és un imperatiu categòric inherent a les democràcies (sap de què li parlo senyor Albert Rivera, lector que diu que és de Kant?). Deixeu en pau els docents i doneu-los les eines per fer bé la feina que des de fa tants anys que reclamen! Deixeu de voler que la vostra doctrina esdevingui l’única! Això ja ho vaig viure a l’escola del meu temps amb el catecisme i la Formación del Espíritu Nacional amb el Fraga i el Samaranch retratats de falangistes com a exemples de bons espanyols. Per cert, un jutge ja ha exculpat cinc dels nou mestres. Espero disculpes, Albert Rivera et alii.