En aquest tercer lliurament de textos monistrolencs escrits pel Llorenç Soldevila, us en presentem un que va publicar a El Dit Gros, número 5, del mes de febrer de 1988 en la seva columna “De la costa estant”. El Llorenç fa referència al seu temps passat; aprofita la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca de Mojácar, veïna seva de quan vivia al carrer Manresa, per revisitar una època el record de la qual l’acompanya. En aquest cas, el record es converteix en la seva vara de mesurar el present, de relativitzar-lo. Avui, aquesta apel·lació al record que fa el Llorenç, és la idea que ens mou a fer a aquestes entrades que compartim a vosaltres.

El temps passat, un temps millor?

Foto: Arxiu/Baltasar Pallisé

 

DE LA COSTA ESTANT

Un cert Monistrol que ens deixa

Quan escric aquestes ratlles, just m'acabo d'assabentar de la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca d'adopció que fa anys arribà a Monistrol procedent de Mojácar, Andalusia. D'uns anys ençà s'havia hagut “d'exiliar” a Olesa, però em consta que no s'hi integrà. El seu cor restà fidel a Monistrol.

Des de fa temps, moltes de les persones que havien configurat el meu univers infantil a nivell de poble, i més específicament del carrer Manresa, on vaig viure vuit anys, han anat desapareixent. Manta vegada, en tertúlia, he comentat aquest fet amb la recança d'allò que hem perdut i amb la conclusió, potser massa evident, que Monistrol ja no és el que era. He rebut la rèplica corresponent, bo i dient-me que les meves apreciacions pequen de subjectives; que cada generació crea els seus petits mites locals i, passats els anys, els evoca amb nostàlgia. Potser sí! El temps, com digué Lafontaine, és un gran lladre. No perdona res ni ningú. Gairebé intangiblement ens arrossega i ens marca amb senyals inesborrables. Ens prepara lentament per a l'oblit. Nosaltres només tenim una única arma contra aquest gran pou del no res: el record, la memòria. Per això, avui, faig memòria de la Petronil·la. I amb ella, evoco també tots aquells que configuraren un Monistrol de la postguerra que no tingué res de plàcid i idíl·lic. Però que, en canvi, era molt més humanitzat, molt més harmònic, sensiblement molt més cohesionat socialment que no pas el Monistrol d'ara.

La Petronil·la, com la Clementa, la Felícia, el Matarussos, la Flora, el Serrano, la Pauleta... eren part d'un univers viu al llarg del carrer Manresa. Es vivia cap enfora i el carrer era un magma divers, ple de colors. Un univers que, sigil·losament, se'ns ha anat -se m'ha anat- escolant entre els dits del temps. I que, a parer meu, no ha estat succeït per cap altre de suficientment consistent.

Sóc conscient que per a les noves generacions, si és que em llegeixen, tot aquest enfilall de noms els dirà ben poca cosa. I, potser, més d'un de no tant jove comentarà: ves amb que surt ara aquest! Tanmateix, per a mi, tots ells formen part del meu univers particular. N'estimo el record, el servo. Tant de bo molts de vosaltres, lectors/res, amb uns altres noms poguéssiu expressar una experiència semblant. Voldria dir que la cadena no es trenca. Que els lligams amb el passat ens arrelen suficientment per tal d'acarar-nos amb fermesa envers cl futur.

I acabo, amb el record fet públic de la Petronil·la, una dona humil, senzilla, espontània; que quan anava a Mojácar li deien la catalana perquè de les “naranjas” en deia taronges. La Petronil·la, que mai s'hauria pensat que algun dia algú en parlés amb la intenció amb què jo ho he fet avui.

 LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

 

En aquest text, el Llorenç Soldevila es feia ressò d’una problemàtica sobre la disposició d’aigua de la Font Gran per al reg de les hortes Hivernal i de Maians; uns drets centenaris que es veien inculcats a causa d’una gestió poc transparent del servei d’aleshores. És el setembre de 1972, estaven en marxa les obres de la nova carretera de Manresa, començada i aturada i començada de nou per problemes econòmics de les empreses concessionades per la Diputació de Barcelona. També s’havia urbanitzat la plaça de la Font Gran i el carrer de les Escoles, les dues obres civils de més envergadura del Monistrol de la postguerra; l'alcalde del moment era Francesc de Paula Cascante i Plans (1969-1976). És un text lleuger amb una prosa encara poc elaborada, directa, que el temps ha convertit en un retrat del Monistrol de l’època. Cal fer notar que quan el Llorenç escriu ”Circular” es tracta de la revista Art i Esplai que rebia aquest nom entre la gent que la feia. En aquest cas es tracta del número 26 corresponent al mesos de juliol-agost de 1972, la penúltima que es va editar abans de la multa governativa i del tancament per ordre del Gobierno Civil per una portada en la qual es demanava l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles dels Països Catalans. No han canviat gaire les coses des d’España.

 

TOT SOVINT SOMNIO MONGETES I PATATES QUE EM PARLEN D’UNS HORTS EIXUTS, SENSE AIGUA

Farà vora de tres anys, més o menys, que un grup de hortolans del nostre poble, en representació de tota la resta, que per no perdre la costum preferí de seguir essent majoria silenciosa, es dirigia a les nostres primeres autoritats, les locals; després començaren una sèrie de gestions davant unes altres autoritats, les provincials, per a fer retornar l’aigua que des de temps llunyans pertanyia a les hortes del poble ja que ara estan eixutes, sense aigua a causa d'uns motius dels quals, segons diuen, no se’n pot parlar.

Qui escriu aquestes ratlles no és hortolà, ni per ofici ni per afició, però a casa sí que tenen hort, l’hort de cal Boter, sota la Cabanya. Avui, el nombre d’hortolans ha minvat molt per la pèrdua de terres a causa de la construcció de la inacabable carretera que algun dia ens conduirà a Manresa (Cor de Catalunya); esperem que si més no els nostres fills puguin servir-se’n.

L’altre dia, cap allà dos quarts d’onze de la nit vaig fer cap al petit tros de terra que pertany als de casa meva i quina no fou la meva sorpresa al comprovar que pel rec baixava aigua clara i neta com la de l’aixeta, a diferència de la que tot sovint veig baixar pel mateix indret a ple dia. Es dóna el cas que pel rec dels horts, generalment, en lloc d’aigua baixa una mena de compost de substàncies sòlides i d'altres que no ho son tant, d’uns colors esgrogueïts, que escampa un ferum poc agradable al nas dels hortolans que caven les seves hortes. Segons diuen ells: "ja que no tenim aigua, almenys que no hi hagi herbes que privin de créixer les plantes".

El dia en qüestió, el senyor que té les claus del ^“regne de les aigües de Monistrol” deixà anar durant unes hores el preuat líquid. I així és com un o dos dies a la setmana, a altes hores de la nit, hom pot veure regar les hortes —oh meravella!— i, al mateix temps, admirar amb quin sentit de la democràcia pràctica els nostres hortolans es passa el líquid que baixa com un do del Déu del tenebrós i ben mesurat regne de les aigües de Monistrol.

Quan reflexiones sobre els fets que vius a diari, t’adones de les moltes coses que no rutllen al teu voltant i a tots els nivells i penso en la quantitat de persones que miren “Un, dos, tres aguante otra vez" o bé la novel·la de torn i que viuen absents voluntàriament o involuntària d’aquests problemes.

Hem de defensar en tot moment i davant de tothom els nostres drets i fer valdre, quan sigui necessari, els drets dels altres; és per això que mitjançant la Circular vull fer públic aquest problema que ja fa massa temps que pateixen els nostres hortolans.

És de suposar que les autoritats, com tots els vilatans, volen el millor per a la vila. Mostra recent n'és l’arranjament i asfaltatge de la plaça de la Font Gran i del carrer de les Escoles, l’obra més important crec, de les realitzades sota el govern del nostre actual batlle. Aleshores, si realment existeix aquest sentit de treballar per al bé de la comunitat, demanem amb un veritable esperit de servei des de les pàgines de la Circular que els hortolans del nostre poble puguin tornar a tenir l’aigua que per altra banda segueix essent d’ells i de la qual no poden fruir per raons de les quals, segons diuen, "no se'n pot parlar"

LLORENÇ SOLDEVILA I BALART

 

 

 

Inicio la publicació d’alguns textos escrits pel Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol 1950-Argentona 2022) a la revista mensual de Monistrol de Montserrat El Dit Gros (octubre 1987-febrer 1990) i a la revista Art i Esplai (juny 1970-setembre 1972). És part del meu homenatge constant a la figura de l’amic i del mestre que el 10 de desembre d’enguany farà un any que ens va deixar sobtadament.

El text d’avui correspon a la columna publicada en el primer número d’El Dit Gros sota el títol genèric “De la costa estant”. És una visió lúcida, escrita des d’Argentona, del moment pel qual passava Monistrol després de la victòria d’AP en les municipals en la llista que encapçalava Josep Jané. De fet, la mateixa fundació del mensual va ser una reacció a aquell moment.

 

DE LA COSTA ESTANT 

CAL SUMAR I NO PAS RESTAR 

La meva situació actual, geogràficament parlant, s'entén, penso que és la ideal per mirar-me Monistrol i la seva gent amb un alt grau d'objectivitat. En aquests últims mesos, m'han arribat veus que determinats sectors del poble que abans creien en la feina feta en comú, ara s'esbatussen i volen anar cadascú per la seva banda. I, això, és altament negatiu en política i en qualsevol altra activitat humana. La desunió en coses bàsiques porta sempre a l'esterilització. 

Sembla que Monistrol és un dels pocs pobles de Catalunya (o potser l'únic?) on governa un batlle d'Aliança Popular. Em sembla evident, que si en Josep Jané i els components de la seva llista van sortir electes, no va ser pas perquè fossin del partit de Fraga. Aleshores sí que pensaria que precisament Monistrol s'ha quedat sense ploms! Foren elegits perquè hi hagué una part dels votants que els agradà el tarannà populista del futur alcalde. D'altres, s'abstingueren davant una oferta electoral tan poc atractiva. I, finalment, hi hagué una franja important de l'electorat que en d'altres eleccions votaren a favor dels Independents o de les llistes de CiU, i ara, per antipaties i divergències amb persones de les llistes de CiU, volgueren castigar la llista (i potser en alguns casos befar-la!) i votar ben inconscientment l'opció aliancista. 

El resultat ha estat la composició de l'actual ajuntament. En els pobles, més que no pas a nivell nacional, s'ha de deixar de banda la ideologia quan es tracta de fer-los anar endavant en qüestions bàsiques i indiscutibles. S'ha de fer bloc comú. Així, doncs, ara, el fàcil, el còmode, és desinhibir-se dels projectes de l'alcalde, boicotejar-los, bescantar-los... En canvi, el difícil, el realment constructiu, és fer pinya en allò que afecta a tots els vilatans i que urgeix de solucionar. Caldria que tothom, i ben especialment els polítics, hi apliquessin bones dosis d'ètica i lucidesa en aquesta tasca. No si val a des- qualificar a tort i dret i dir que nosaltres ho faríem millor, sense fer-ho! Cal que l'oposició mantingui viu l'esperit crític, que controli i supervisi, però també que faci possible el bon govern de Monistrol. Si cal, pot dir públicament sense pedanteries i orgulls que en temes concrets s'hi ha treballat moltíssim. És ben lícit! I, llavors, si l'alcalde és honrat, cosa de la qual no dubto, reconeixerà també públicament la veracitat de l'afirmació.

Monistrol, de fa anys, està encarrilat per una via de depressió: perd demografia, pateix greument la crisi econòmica, es despersonalitza... No podem restar esforços davant aquesta realitat tan poc engrescadora. I dic, podem, perquè tot i haver-me allunyat físicament, freturo perquè el poble vagi endavant i em dol moltíssim quan en sento parlar negativament. Com, doncs, els qui hi viviu podeu restar indiferents davant aquest fet? Cal que sumem esforços, començant amb l'exemple dels polítics, perquè entre tots construïm un futur sòlid per Monistrol. 

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART 

 

Un parell mesos després de publicats els dos volums de "Monistrol de Montserrat. Un miler d'anys d'història" l'abril de 2023, va arribar a les nostres mans el que probablement és el darrer exemplar d'una experiència primerenca de premsa local feta per un grup de treballadors de Montserrat entre els anys 1952 i 1955: "Horitzons".  El plorat i enyorat Llorenç Soldevila que ens deixà el 10 de desembre de 2022, escrivia en el text "La història d'aquest llibre d'història" que: "Possiblement, no hi és tota la història de Monistrol, però sí tota aquella que hem pogur documentar". Ara que reemprenc aquest Blog sense altra ànim que anar penjant conses que em venen de gust, us ofereixo aquesta entrada i les reproduccions del que probablement va ser el darrer número d'aquesta original publicació que fou l'embrió de la reconeguda revista Serra d'Or que edita Publicacions de l'Abadia de Montserrat. La pimera Serra d'Or d'entre el febrer de 1955 i el setembre de 1959 va ser el portaveu de l'entitat "Chor Montserratí".

Horitzons. “Portaveu obrer montserratí”

Publicació mecanografiada, no impresa i amb il·lustracions fetes a mà; amidava 21,5 x 27,8 centímetres. Només n’hem localitzat el número 29, de divuit pàgines, corresponent a l’1 de febrer de 1955, probablement el darrer. Horitzons era la publicació mural confeccionada per un grup de treballadors de Montserrat de què es parla com avantsala de l’aparició de la revista Serra d’Or. Podem fer aquesta afirmació perquè en el segon número de Serra d’Or corresponent al mes de març, en una columna d’efemèrides escrita en castellà, es diu: «DIA 1. Apareció ya el n.° 29 de «HORITZONS». El Periódico Mural de los dependientes, en su número correspondiente al mes de febrero publica los siguientes trabajos: «La Bonaventura» de Feliciano Boada; «D'un mes a l’altre» de Ramon Riera; «Espurnes Sardanistes» poesía, de Manuel Bardina; Capítulo tercero de la narración marinera «Soltando Amarras» de Juan Espinach; «Esclat» poesía, de Modesto Soler; «Les nostres entrevistes» Sr. Ramón Vall, de «El Cantaire preguntaire»; Gacetilla de arte abstracto, «Fantasía Nuclear» ilustración de Eugenio Cervelló y comentario de Juan Espinach; Fascículo 15 del Serial «El Crimen de la calle Moncada n.° 13» por Juan Espinach; «Col·loqui amb la Samaritana» cuadro de «La Passió», original de Ramón Torruella; «De la Biblioteca» comentario acerca del contenido de algunos libros por Ramón Riera». I també: «DIA 25. Se despide de nosotros el que hasta hoy, fue cronista deportivo del Periódico Mural «HORITZONS», Octavio Salvador».

Si es va mantenir la periodicitat mensual, hauríem de situar el primer número en el mes de setembre de 1952. La revista era de confecció tan manual que fins i tot ho era el pasquí anunciador de la commemoració del vuitè aniversari del Cor Montserratí que ocupava les pàgines 4 i 5. El nucli dur de la fundació de Serra d’Or ja apareix a Horitzons: Manuel Bardina, Ramon Riera i Joan Espinach.

Ha mort Joan Vehí, el fuster i fotògraf de Salvador Dalí

Va gaudir de la confiança de Salvador Dalí i de Gal·la; els veia de carrer, a casa i fent els artistes; els va escoltar, interpretar, ajudar; els va fotografiar centenars de vegades i va guardar el preuat tresor embolicat per la discreció. Sense la persistència fotogràfica de Joan Vehí no coneixeríem bona part de la vida quotidiana de la parella de Port-lligat, de quan Dalí no feia de Dalí.

Article publicat el 3/juny/2017
Text i fotos: Salvador Redó/Regió7

Fuster ebenista i fotògraf, dues professions ben allunyades una de l’altra que Joan Vehí i Serinyana (Cadaqués 1929-2020) va agermanar amb resultats d’excel·lència. Vehí va fixar la iconografia de Salvador Dalí, les fotografies que li va fer al llarg de trenta-cinc anys són la història gràfica de l’artista figuerenc des del 1952.

Aquesta és una història de confiança, la suficient perquè, quan arribaven visites a casa, el pintor li digués: «Joan, ara ho deixem estar que vaig a fer de Dalí». El fuster Vehí, que es formà en l’aprenentatge de la fusteria artesanal, que es preocupà d’ampliar el coneixement de l’ofici amb la seva mecanització, tenia taller al carrer de l’Església número 5 de Cadaqués i començà els tractes amb Dalí fent-li els marcs de les teles, després van venir mobles i ginys com el que permetia a Dalí pintar assegut encara que la tela fes tres metres d’alçada i que es pot veure si visiteu la casa de Portlligat.

Vehí s’enduia les càmeres a tot arreu i també a casa de Dalí i de Gal·la; els va començar a fotografiar  i la parella es deixava, i Vehí va començar a acumular material, sempre des de la discreció: Dalí amb les visites, la parella amb Marcel Duchamp, amb Richard Hamilton, guru i creador del pop art, i una llarguíssima llista. Va ser el mateix Hamilton qui li proposà el 1980 de mostrar part del seu treball en una col·lectiva amb Jakob Bill i en què també exposà obra Albert Ràfols-Casamada, el mateix Hamilton i Jaspers  Johns, entre d’altres. El fuster i fotògraf agafava cos d’artista i passava de l’anonimat a la primera línia pública de la gent que tractava els Dalí amb familiaritat.

L’antiga fusteria ara és la seu de la Fundació Joan Vehí, que vetlla pel manteniment d’una col·lecció amb més de cent mil negatius on hi ha també la història gràfica del Cadaqués de l’última meitat de segle, una magnífica col·lecció de càmeres fotogràfiques i un petit apartat personal que inclou les cartes que envià a la nòvia mentre feia la mili o les dues caixes-joier treballades amb el burí a mà que li féu en les hores perdudes mentre feia el soldat, «les tinc ordenades, les cartes, perquè les tenia guardades en capses de sabates i, quan jo no hi sigui, no vull que vagin a cremar». De l’ebenista Vehí podeu veure, a Port-lligat, una delicada tauleta-centre i un secreter dissenyats per Dalí, i al castell de Púbol, el llit de Gal·la. «El client sempre té raó, per això vaig treballar tant per a Dalí i Gal·la».

                                                    Dalí pintava en aquesta sala on hi ha el giny per a teles grans

                                                    La delicada tauleta que Dalí imaginà i que Vehí va fer

AMB SENTIT D’ESTAT (Publicat a Regió7 el 7 d’agost del 2005)

Fa 15 anys de la publicació d'aquest article. Som ho érem, encara amb partits que diuen que sí, que Espanya és regenerable, que els catalans hem de tenir paciència, que això va per llarg i que mentre governin les esquerres(?) a Madrid, des d'aquí hem de fer bondat. Ja estan prou amatents els seus corifeus a Catalunya per insistir en la cançoneta. En fi...

"Quan hom va posar com a sostre per al nou Estatut de Catalunya la Constitució espanyola vigent, va condemnar-lo al no-res. Aquesta Constitució espanyola que només es pot canviar si ho manen des d’Europa o si interessa a la nació espanyola, mai de la vida no admetrà modificacions dels altres, oimés si aquests altres són els catalans. Per tant, el cul-de-sac al qual hem arribat era del tot previsible malgrat les proclames tripartides que asseguraven el contrari. Siguem realistes, quin consens es pot establir entre les cinc forces parlamentàries catalanes, tan diferents respecte el que desitgen per al futur de la nació catalana? Hi tenim nacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres, federalistes benintencionats, regionalistes autoqualificats de nacionalistes, independentistes possibilistes, internacionalistes... Tants caps, tants barretes, o pitjor encara, ves que a força de cercar el consens no acabem aigualint aquests corpus que havia de ser l’hòstia i que ens hauria d’assegurar el futur en tant que ciutadans nacionalment catalans. No senyor, no, això que s’ha intentat és la quadratura del cercle encara més complicada d’aconseguir si ens passem el dia escoltant, i fent cas, els consells dels amics de Madrid. Això de l’encaix de Catalunya a Espanya és un impossible. Això sí que és història, i present i futur. Ens fan falta polítics amb sentit d’estat, i ja s’entén que no vull dir amb sentit d’estat espanyol".

AMB TANT SOROLL MOLESTEU MOLT, HO SABÍEU?

Duem un grapat de dies, setmanes i mesos immersos en la dialèctica de pati d'escola de preadolescents: "i tu més, elis, elis". Uns treuen la llengua i uns altres fan pam i pipa. Hi ha qui fa botifarra i qui envia a prendre pel sac amb el dit del mig. Tot molt alliçonador de fins on ha arribat el sectarisme partidista en aquest sorral, petit i esbullat, que és l'independentisme català.
Ara que si Perpinyà, que si Urquinaona, que si Cornellà i Sabadell o Vic i Manresa. Que si els barris industrials de la corona barcelonina, que si el rere país. Com que som tants i forts, ens permetem el luxe d'emprenyar i dividir. L'altre sempre s'equivoca, l'altre ha començat primer. Tampoc ajuda algunes bufonades de mal digerir, ni expressions gens afortunades. Com que som molts, podem deixar víctimes pel camí; és un luxe que ens podem permetre. Reviscola el mot carallot, que defineix aquell a qui sempre ensarronen; compte que pot arribar a ser un sentiment transversal. Ui, he dit el mot! el que atabala alguns guardians de les essències pures, aquells que mai no s'equivoquen, que presumeixen d'haver estat sempre igual, que miren de reüll noves incorporacions o que es pensen que són noves i potser els nous són ells. TRANSVERSAL.
Les xares socials, ferm partidari en sóc, afavoreixen aquest estat lamentable de coses, també. Tots hi caiem una dia o un altre o un dia sí i l'endemà també. I per això mateix, en la situació actual, després d'un octubre del 2017 en què vam tocar el cel amb les mans per caure de cop a terra, i avui no entraré en els perquè, cal més que mai que els actors polítics i els seus corifeus, sobretot aquests darrers, pleguin algunes veles i des del silenci monàstic, facin gruix amb aquells que treballen per enfortir el múscul social sense fer soroll. Si no pots millorar el silenci, calla! diuen que diu en proverbi, i hi afegeixo: treballa sense esperar res a canvi.