EL VESTIT DE LA HISENDA LOCAL MANRESANA ÉS PLE DE FORATS

És un no parar. Ara surt a la llum un altre deute de l’Ajuntament de Manresa, aquesta vegada de 300.000 euros, que és el cost d’unes obres preparatòries per a la construcció del parc tecnològic. Reforma, estacionaments blaus, Ateneu les Bases, piscina municipal, sentències judicials perdudes i el que em deixo. Ostres, ostres! No sóc de plànyer les administracions i encara menys una de gran com l’Ajuntament manresà, un veritable ens de poder, però avui sí que els planyo i em planyo com a ciutadà. Amb tants forats al vestit o amb tants estrips no hi ha manera de lluir. L’economia de la ciutat és a hores d’ara el més semblant a un parrac. No és que no hi hagi vaques magres, és que no hi ha ramat. El cas del parc tecnològic té el seu què. Havia de ser la repera, un exemple d’innovació, un pol d’atracció, però, renoi, amb els retards multicausa i l’adveniment de la crisi del totxo que tot ho ha empudegat, l’aposta estratègica público-privada va arribar tard. I la seva esplendor ha quedat reduïda a un estatge d’empreses petites i eixerides, això sí, un trosset de La Caixa (la gran) i el Centre Tecnològic de Manresa. Ara sabem que per no arribar encara més tard a un tren que ja s’escapava es van contractar unes feines sense la cobertura legal corresponent i, per evitar un altre plet, ara l’Ajuntament en fa el reconeixement de deute i ja ens espavilarem per satisfer-lo. I efectivament l’espavilada municipal només pot tibar de dos items: pressió impositiva i deixar de fer. L’un i l’altre incideixen en la qualitat de vida dels ciutadans de Manresa. Més que mai, avui l’Ajuntament manresà està obligat a cercar totes les complicitats possibles amb les administracions superiors, encara que aquestes tampoc no van gaire galdoses, especialment l’autonòmica, que a la pràctica ha passat de ser un govern a esdevenir un memorial de greuges.

AUXILIAR DES DE LA RAÓ, AMB EL COR CALENT PERÒ AMB EL CAP FRED

En un estat de benestar residual, això és liberal, les entitats no governamentals són les cridades a tenir cura en exclusiva dels ciutadans més desafavorits quan la resta de mecanismes socials fallen. En un estat del benestar socialdemòcrata el lloc reservat a la caritat és residual. I en la societat del benestar europeu, a mig camí de l’un i de l’altre i on la moral catòlica té un gran pes, la família i especialment les dones i les entitats del tercer sector arriben allà on no ho fa l’acció pública. A Catalunya estem en aquest tercer grup, amb una deriva des de fa algun temps cap al primer. Càritas de Manresa ha llançat un eixordador crit d’alerta que té la virtut de no buscar la llagrimeta sinó de posar sobre la taula una realitat social punyent i una deficiència organitzativa clamorosa que dificulta poder afrontar la situació amb certes garanties d’èxit. En poques paraules: molta gent fa moltes coses però... És molt propi de la nostra societat la duplicitat, la triplicitat i el desgavell. Afrontar la crisi social requereix molta escalfor al cor però, sobretot, molta fredor al cap. En una ciutat com Manresa, qui hagi de liderar l’atenció als desafavorits, ¿l’Ajuntament potser?, ho ha de fer comptant amb tothom però proporcionant una visió global de la jugada fiable. Una foto de la situació és el que demana el president de Càritas, Jaume Espinal. Això és essencial per ser eficaços i per evitar la picaresca; ja ho sabeu: això de la condició humana que no marxa ni amb fum de sabatots. La picaresca deslegitima la bona feina als ulls del ciutadà. Em sembla una magnífica idea lligar ajuda a canvi de compromís, de feina. De franc no hi pot haver res. Sabem les xifres, la quantitat d’auxili, però desconeixem la qualitat del receptor. Per cert, tinc una debilitat pels problemes dels avis i de la mainada. Què en sabem? Agrairé una comunicació, ja tenen el meu correu electrònic.

UN VIATGE DESCONEGUT DE SANT IGNASI A MANRESA

Aquesta és la portada de Regió7 d'aquest dissabte

BROTS VERDS QUE DONEN FRUITS ESCARRANSITS

En l’era dels mites caiguts, el de les xifres n’és un altre. D’acord que dos més dos encara fan quatre, però l’equació un pollastre i dues persones no és igual que cadascuna se’n menja la meitat; pot ser que una se’l mengi sencer i que l’altra faci badalls de gana, però estadísticament sí que es podrà vendre la idea del repartiment a parts iguals. Una cosa similar és el que passa amb les darreres xifres amb què ens obsequien els propagandistes dels brots verds. Asseguren que a la Seguretat Social ja hi ha més altes d’inscrits que no pas baixes i això que és un fet objectiu és interpretat com que la societat ja surt del túnel, que ja tornarem a fruir d’una vida on el maldecap principal serà a veure on anem de vacances aquest any. Però del que no ens parlen els intèrprets dels brots verds és de la qualitat dels treballs a què corresponen aquestes altes a la Seguretat Social. Si no ens deixem enlluernar, veurem que darrere aquest discurs interessat políticament el neoliberalisme insisteix en la reducció salarial dels treballadors espanyols com el camí a seguir perquè els brots verds esdevinguin branques, flors i així l’arbre de l’economia doni fruits; encara que siguin escarransits. I comptaran la producció de l’arbre pel nombre de fruits i no per la mida, el punt de maduració i el gust. És sabut que l’economia funciona quan hi ha estalvi i inversió. L’estalvi és l’excedent familiar o empresarial un cop descomptades les despeses i algun vici que és el que fa moure amb empenta el comerç i la producció; ja m’explicaran quin és l’estalvi que possibilita un sou escanyat. I la inversió es pot fer amb recursos propis o si no demanant els diners en unes condicions raonables que és el contrari del que estan disposats a fer els prestataris que es refugien en les comoditats dels deutes sobirans i en els rèdits que obtenen del Banc Central Europeu pels dipòsits que hi deixen en custòdia. L’estat del benestar pot ser història.

LA XINA MANA MOLT A ESPANYA PERQUÈ TÉ MOLTS DINERS PER DEIXAR-LI

És l’economia, imbècil! Aquesta espetegada de Bill Clinton a la cara de George Bush pare per explicar-li el perquè ell guanyaria la contesa electoral ha fet fortuna perquè efectivament són els diners el que realment importa a la gran majoria de la gent, de nosaltres. És l’economia i no pas els drets humans o una pretesa neutralitat internacional o la no ingerència en els tan anomenats afers interns el que ha determinat que el govern del PP vulgui liquidar l’aplicació de la justícia universal per part del sistema judicial espanyol. Si el cas Flors Sirera o el cas del reporter José Couso són foragitats de la persecució judicial o si la justícia espanyola no pot jutjar encara que sigui en absència el dirigent xinès Jiang Zemin acusat de genoci al Tibet és perquè els compromisos internacionals la premen, li recorden que el seu tresor nacional està en mans de l’especulació controlada per les grans potències i que en el cas xinès es concreta en la compra de deute públic dels estats que s’ha revelat com la gran palanca que fa moure les sobiranies. Ara ja no cal declaracions de guerra, només cal donar una ordre a un ordinador perquè els milions per invertir canviïn de cartera. Molt espanyolejar que cantava Manolo Escobar, però al primer toc de xiulet del qui els deixa calés, se l’embeinen i apa. El passar pàgina a la justícia universal per part del govern popular i del seu ministre Ruiz Gallardón que suposem que ja no és vist com l’esperança modernitzadora del conservadorisme espanyol (carai amb els analistes polítics que cada dia s’assemblen més als economistes que expliquen el que ha passat i per què s’han equivocat), és un bon punt de reflexió, un més, sobre el procés globalitzador i que ens fa adonar que l’únic comú denominador serà el diner i els mecanismes per fer-ne; cultura i drets humans hauran d’esperar que desaparegui la condició humana.

HAVER DE FER VIDA A LA BOTIGA PER FER CALAIX. QUIN FUTUR MÉS POC GALDÓS

Fer calaix. Tota la teoria econòmica elaborada al llarg de la història es resumeix en aquesta expressió. Un cop s’ha comptat el capital que conté el calaix, comença el restar de les despeses fixes que comporta obrir la porta cada dia, allò que s’ha de pagar al proveïdor, els sous dels que fan rutllar el negoci i les factures sobrevingudes, que sempre n’hi ha alguna al llarg de l’exercici comptable. Si es fa calaix, el negoci sura i fins i tot pot anar bé. Si no es fa calaix i aquesta situació es perllonga en el temps, el negoci va de mal borràs i caldrà abaixar la persiana, una altra expressió breu que explica tot un món. En aquests temps convulsos, de persianes se n’han abaixat moltes perquè s’han deixat de fer molts calaixos. Ara, com aquell nàufrag que s’arrapa als taulons que suren de la barca desfeta amb l’esperança d’arribar a bon port, molts caps pensants de la cosa econòmica assenyalen com a camí a seguir per a què el comerç tibi de la recuperació això que ja fan els comerciants xinesos, pakistanesos i magribins: obrir sempre; fer vida a la botiga, vaja! Aparadors oberts com a reclam per fer més calaix. S’adrecen així a aquesta massa informe que es diu públic o client, a veure si entrant pels ulls, buiden una mica més la cartera. El problema a resoldre, però, i ha quedat demostrat en aquesta campanya de rebaixes, és que ja no queda gaire diner per desviar cap a despeses que no siguin les essencials. És el que passa quan una determinada concepció del capitalisme liberal es carrega la classe mitjana. L’estat del benestar era un pacte entre els rics i la resta de la població pel qual a aquesta se la proveïa d’unes comoditats, que es pagava ella mateixa via impostos i rendiments del treball, no es pensin!, a partir d’una caixa comuna, i això els permetia disposar de recursos addicionals per gastar sumptuàriament, cosa que fa anar la roda del consum i de la producció que l’abasteix. En el pecat hi ha la penitència.

L’ALT MPRESARIAT CASOLÀ MALDA PER SER PRESENT EN EL PROCÉS CATALÀ

Des de fa uns quants mesos es parla com si d’un nom propi es tractés de l’alt empresariat català. Són una gent que encapçalen organitzacions patronals que representen ells mateixos i els socis que els han votat. Defensen uns interessos determinats lligats a empreses que són importants perquè acostumen a moure molts diners. Fins aquí res a objectar, són part del sistema liberal democràtic en el qual estem situats, com ho són altres organitzacions que formen el cos social. En democràcies liberals desacomplexades en dirien lobbies o grups de pressió, en societats com la nostra sempre a punt per mirar-nos a cua d’ull es revesteixen d’una aurèola de desinterès, d’altruisme; una disfressa al cap i la fi per defensar el seu sistema de vida. L’alt empresariat català no vol gaire soroll si és que no el fa ell quan fa petar els elàstics. Ara s’han convertit en una mena d’Oracle de Delfos al qual es dirigeixen els capitostos polítics de dins i de fora de Catalunya a la recerca de consell. L’alt empresariat català es distingeix per la insistència a anar a contra corrent d’una gran part de la resta dels catalans i s’han imposat com a missió que no passi res, que no canviï res i, si ha de canviar alguna cosa, que aquesta no es mogui de l’esfera econòmica. Aquest petit segment de població i alguns dels polítics que els fan de corifeus són força culpables que Catalunya tingui una certa imatge de terra pessetera. És obvi que la butxaca ens importa molt, i la societat catalana s’ha cansat d’assistir perplexa al transvasament d’uns cabals que li són necessaris cap a altres indrets alguns representants dels quals van de sobrats i són poc agraïts. Però avui el que pesa a Catalunya és el sentiment d’exclusió, d’apartheid, de bóta al coll permanent, d’insult. L’alt empresariat casolà vol tenir el seu paper en un món en què són els xinesos els que inverteixen al port de Barcelona i els qatarians que compren els seus hotels.