L’OPERARI A QUI S'IL·LUMINAVA EL ROSTRE DAVANT DEL DIPÒSIT D'UN VÀTER

Aquesta setmana he conegut un treballador content. És un exaturat jove que té un ofici relacionat amb arreglar coses de les cases; unes habilitats que la Providència em va negar des del néixer. Aquest jove es va quedar sense feina i després d’invertir en temps i gasolina va concloure que a Igualada i a Vic hi havia més possibilitats de trobar feina que no pas a Manresa i també més facilitats per obrir un negoci. Tossut, però, el jove treballador content ha decidit centrar la seva activitat a la capital del Bages, la seva ciutat, tot i que si convé agafa feines a l’altra punta de Catalunya. El jove treballador content m’ha canviat dues peces del dipòsit d’aigua del vàter. Vaja quina redundància!, l’aigua de l’aigua seria si traduíssim el mot anglès (escrit amb w) que els catalans hem adoptat per anomenar la comuna o la trona, que en deien els avis de casa. Hauríeu hagut de veure quines exclamacions de joia pronunciava aquest operari xiroi en comprovar que la nova aixeta tornava a obrir i a tancar el pas de l’aigua i quin «fantàstic!» quan va quedar clar que la bomba ajustava a la perfecció i ja no provocava pèrdues. Fins aquesta setmana no havia vist mai ningú a qui s’il·luminés el rostre davant del dipòsit d’aigua d’un vàter. Com a aturat, va viure el procés de passar d’encarregat de gent a tenir tot el temps de món mentre esperava la paga a càrrec dels pressupostos de l’estat. Explica que aquesta «tranquil·litat» li proporcionà temps per pensar, per constatar que, si no t’espaviles, ningú no ho farà per tu i mentre l’escoltava i el veia treballar, vaig pensar que bo que és saber fer coses pràctiques. I em va venir a la memòria el savi consell que ja fa molts anys em va donar un estimat monjo de Montserrat, el pare Cebrià Baraut, un dels més gran medievalistes europeus del segle XX: Salvador, com més coses sàpigues fer, menys possibilitats de passar penúries tindràs.

LA MITOMANIA, QUAN TOPA AMB LA CONDICIÓ HUMANA, ES CONVERTEIX EN DECEPCIÓ

La confessió de Jordi Pujol és ja part de la història de Catalunya. Afirmo que hi he reflexionat molt però des de la curiositat intel·lectual; no s’ha estripat res dins meu. Com que no he estat mai pujolista tot i reconèixer-li en públic i en privat les seves habilitats, tampoc no visc el cas com un drama; de fet, no sóc gens mitòman i el dia que Messi canviï d’aires tampoc no m’esquinçaré la camisa. He conegut el president Pujol tant des del vessant personal com des del professional. El primer va ser a través d’uns anys de militància convergent de la meva família; eren anys de brega a Monistrol de Montserrat, de pressions, de desgast personal, d’incomprensions per part dels uns (exfalangistes reciclats per obra i gràcia d’unes eleccions democràtiques (?) i dels altres (psuqueros envalentits i sociata-sindicalistes alguns eixits del sindicalisme vertical franquista). El meu pare en va ser un admirador de Pujol, fins que va esdevenir el cas Roca: l’enfrontament Pujol-Roca Junyent que va dur aquest a l’ostracisme polític. A casa eren roquistes com la majoria de l’agrupació local de Monistrol en contraposició a la majoria manresana que era pujolista. L’altre vessant del meu coneixement pujolià és la professional com a fotoperiodista. Puc relatar la història de Jordi Pujol des del 1980 a través de les imatges que he pres d’ell. Aquests dies en què una baixa laboral inoportuna m’ha deixat al voral, he tingut temps per repassar un bon grapat de fotografies. N’hi ha de tota mena: el Pujol imbatible de les distàncies curtes, el Pujol posat en situació al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat, el Pujol casolà a Queralbs, el Pujol alliçonador, el Pujol abstret. Totes em dibuixaven el Jordi Pujol o això és el que em pensava; però me’n faltava una, la darrera, la que va eixir un divendres 25 de juliol en plena canícula estival que va socarrimar molta bona gent que sí que creu en els mites.

Foto: Salvador Redó

¿UNA TASSA O UN PAÍS?

Aquest article es va publicar al diari Regió7 el 20 de maig del 2005. Un cop conegut l'afer Pujol, pren tota l'actualitat. Com es pot llegir, a mi també em va enredar, però no del tot.

El mot metàfora és el mot de moda a Catalunya. Aquesta figura literària havia estat patrimoni de literats i saberuts, però en l’era de la banalització, tothom es veu amb cor de bastir un discurs al seu voltant. En una entrevista recent al President Jordi Pujol, aquest comparava Catalunya a una tassa. En la seva metàfora del que és el país, el President diu que teníem una tassa de cafè i d’aquesta en bevíem tots i que el President Maragall l’ha trencada. Ostres! Rumiem una mica sobre aquesta metàfora. Què vol dir que en bevíem tots? Sona lleig això, no? Digueu-me torturat, però a mi me’n sembla molt. No deu pas voler dir que el país-tassa era per xarrupar-ne, oi? Perquè alguns, força per sort, ens pensàvem que la tassa (si acceptem la metàfora) era perquè tots,cadascú en la seva mesura, l’anéssim omplint. No sé si és que el President Pujol encara imposa o que l’entrevista la va publicar un diari de comarques, però m’ha sobtat que no hi hagi hagut reaccions a una comparació tan desafortunada. No crec pas que el President Pujol hagi xarrupat de la tassa, però crec que si continuem per aquest camí, fent una metàfora darrere l’altra, prendrem mal tots plegats. I per cert, President, el darrer premi que li han donat porta el nom d’un anticatalà visceral, Abril Martorell, que va posar els fonaments de la desestructuració del País Valencià i, de retruc, de la comunitat cultural catalana. Que l’edat no us faci patum.

Nota bibliogràfica: REDÓ, Salvador. La culpa és dels forners. Trenta anys de periodisme en llibertat. Articles i fotografies, 1978-2008. Col. Idees. Ed. L’Albí. 2009.

SI L’EUROPEA SOCIALDEMOCRÀCIA S’HO TORNA A CREURE, PODRÀ, SI NO... EL DESERT

Es diu i s’escriu que la ideologia és la fossilització de les idees. El mateix Marx era refractari a usar el mot marxisme perquè considerava que era una reducció del seu pensament. Però la ideologia és materialització necessària perquè les idees prenguin cos, deixin de ser brindis al sol i esdevinguin útils. La socialdemocràcia europea ha perdut la ideologia. Els capdavanters de l’estat del benestar s’han deixat engolir pel sistema en nom d’un possibilisme predicat des del sistema mateix que ha aconseguit que el seu discurs s’hagi acceptat com a propi fins i tot per les seves víctimes. Sense ideologia, sense un prendre partit diferent del neoliberalisme, la socialdemocràcia s’ha convertit en un record, i ¿qui vol viure dels records? Hi ha moltes nostàlgies en els records. Les nostàlgies són la porta a la tristesa. La socialdemocràcia és indispensable per a un sistema de vida que fugi dels ismes economicosocials. L’estat del benestar es fonamenta en l’aportació de la més gran base possible de cotitzacions del treball i en una bona i justa regulació del sistema impositiu, que possibiliten la redistribució de la riquesa mentre es manté el lícit enriquiment dels que ho saben fer. La socialdemocràcia no qüestiona la llibertat de mercat ni la propietat privada però assegura un bon accés de la població als serveis bàsics en sanitat, educació, cultura, lleure i habitatge. I és cap aquí que la socialdemocràcia ha de tornar a airejar el seu sentit, el seu estar en el món. Recuperar la ideologia, tornar-la a explicar i dir ben clar que un altre sistema social és possible. Un altre sistema que sense caure en ismes sigui capaç, perquè s’ho creu, de plantar cara amb força al cavall desbocat del benefici, de la individualitat, de l’apropiació de la societat per part dels llops amb pell de be. La socialdemocràcia s’ho ha de tornar a creure per tornar al món de vida, si no... el desert

EL PODER ÉS UN ENS INCORPORI QUE TENDEIX A OCUPAR TOTS ELS FORATS

El Poder té la tendència natural a ocupar tots els forats, totes les esquerdes i tots els porus per on es pugui escapar cap engruna del seu control. Fa uns mesos que el govern del PP, obeint a indicacions del Poder, vol fer una llei que llevi als metges de la sanitat pública la potestat de donar baixes i altes als treballadors per passarla als metges d’empresa eufemísticament dits ara mútues. El vell axioma liberal de com menys estat millor, dut al seu maximalisme fins a trair els mateixos postulats del liberalisme primigeni, ens ensenya la cara més dura del Poder: d’entrada, tothom és culpable. D’entrada, tot treballador que està de baixa és un gandul en potència, un individu a qui s’ha de perseguir perquè només cerca la ruïna de l’amo i, per això, no pot ser que un metge que s’escapa al seu control pugui dir si el treballador que està de baixa per malaltia o per accident pot o no pot anar a treballar. Tinc una amiga que fa uns anys la van operar d’un ronyó, feia quatre dies de la intervenció, encara era a l’hospital, i el que hi va estar a causa d’unes complicacions amb una sutura, que ja rebia una comunicació de la mútua empresarial perquè s’hi presentés. Després van venir les excuses del cap de personal, però la meva amiga ja va haver de passar per la collonada del paperet de la mútua privada de l’amo. Coneixent aquest país, si s’aprova la llei del PP auspiciada pel Poder, això de les baixes i de les altes serà un sarau darrera d’un altre que en molts casos acabarà per judicialitzar encara més la vida de la societat i deixarà en el paper galdós de prescriptors de receptes i poca cosa més els professionals de la salut pública. Segur que hi ha més d’un carallot a jornal que s’aprofita del sistema, però per això ja hi ha les inspeccions públiques. O ves que darrere la nova llei no hi hagi la intenció d’acabar de repartir-se el pastís del pressupost de Sanitat. I és que el Poder ho vol tot, tot i tot.

SENYORS DE L’FMI: SENSE DINERS A LA BUTXACA, LA GENT NO GASTAREM

Els experts de l’FMI, el govern mundial dels diners, recomanen al govern espanyol que apugi impostos i abaixi sous. És la seva recepta, diuen, per sortir de la crisi. Estudiar tant per arribar a la conclusió que tota família sap: ingressar més i gastar menys... malaguanyats tants esforços i tants cèntims familiars emprats a aconseguir un títol universitari. Si el consell és aquest, el govern em podria haver trucat a mi i preguntar-me, per exemple: «ei, Salvador, què hem de fer?». I jo els hauria respost: «si volen atresorar, cobrin més i paguin menys. Ara bé: si volen ser eficaços: redistribueixin millor, tapin les fuites dels rics que evadeixen diners i estalviïn en allò que, potser els infla l’ego però que no els dóna retorn ni en diners ni en espècies; espècies que poden ser, també per exemple: en intel·ligència que marxa a fora». Potser abans d’acabar tan llarg raonament ja m’haurien penjat el telèfon perquè la fórmula de l’FMI és més fàcil d’aplicar: es colla els de sempre i llestos. Fa uns dies llegia que els empresaris d’hostaleria de Lleida estaven nerviosos perquè el consum interior no repuntava, vaja, que no n’hi a prou a tenir gent els caps de setmana de dates assenyalades; perquè funcioni la cosa el calaix s’ha d’omplir poc o molt cada dia. A la vista dels primers i llegint els segons vaig pensar: què s’imaginaven aquests empresaris del turisme?, i què es pensen altres empresaris de la cosa supèrflua?, vull dir els que no fabriquen res d’allò que se’n diu primera necessitat? Si les famílies no tenen excedent econòmic, no gastaran en res que no els sigui d’estricta supervivència. Encara hi ha algú que creu que escanyant el personal a base de reduccions de sou i prestacions farà l’agost? L’estat del benestar té dues gràcies bàsiques: genera una bona dosi de seguretats personals i genera excedent a la butxaca que hom gasta en «altres» coses que fan moure tota l’economia.

APOSTAR PER LA CREACIÓ ARTÍSTICA I AIXECAR EL VOL

Si ja ho sé: no hi ha un duro, però quan hi era tampoc. Em refereixo al suport institucional a la creació artística a Manresa i/o de Manresa. Escric creació, no importació d’espectacles, si és que volem anar més enllà de ser només un aparador de propostes ben cuinades d’arribar i marxar i que ens estalvien baixar al cap i casal.. I dic suport institucional perquè en aquest país la política de mecenatge privat és perfectament descriptible: a jugada segura amb les complicitats (sobretot mediàtiques) que el poder econòmic i polític dóna, o propostes de superluxe (que també s’agraeixen, no badem). Ni les unes ni les altres no fan cap a Manresa perquè estan pensades per a la marca Barcelona. I quan escric creació artística vull dir que a la ciutat i als seus voltants hi ha una plèiade de gent, la majoria jove i alguns a pesar seu no tan joves, que fan coses i les fan molt bé en el camp de la música, de les arts plàstiques, de la creació literària, teatral, de dansa, de propostes inclassificables a cavall de diferents suports. Si Manresa vol esdevenir referència, treballar algun dels camps esmentats hi ajudaria, això sí, tenint present que cal abocar molta energia per consolidar alguna idea i que no és mai feina d’un parell d’edicions. A la ciutat passen una pila de coses noves cada dia. Existeixen fins i tot programadors! Gent que hi posa imaginació per guanyar-s’hi una mica la vida ells i els de dalt de l’escenari. Una ciutat de tradició jazzística sense festival de jazz, de conservatori de música sense festival d’estiu (per exemple i per dir-ne una), de gent de teatre que emigra, de cinema i sepultem el Fecinema quan el festival ja comptava. En el món de la música, per exemple, ja els asseguro que hi ha veritables alegries que ho serien de molts si se’ls dispensés atenció. Només lliures de càrregues, s’aixeca el vol. Ei!, si ja estem bé a terra, doncs res.