ELS ULLS D’UN INFANT, ELS ULLS D’AQUELL INFANT QUE VAM SER

El somriure d’un infant, els seus ulls d’il·lusionada transparència quan fa cagar el tió o quan se li asseu el Pare Nadal a taula en la festa familiar, o quan irromp a la plaça el patge reial. Els ulls d’infant són un bon mirall on esguardar la nostra mirada d’adults suposadament racionals en uns dies en què des de tots els punts cardinals s’insisteix en la gairebé obligació de ser feliços. Els ulls d’infant que ens recorden que el temps passa volant. El temps, allò que s’escola mentre fem plans, mentre el perdem de present fent projectes de futur. Els ulls d’infant que són punyents com fins estilets quan ens posen davant nostre, a través dels records intransferibles, allò que havíem somniat ser i allò que realment som. Els ulls dels nostres infants ben abrigats materialment i emocional enfront dels ulls dels infants d’aquells que són els altres, d’aquells altres que truquen a les portes del confort i que han estat confinats rere reixes i filferrades que fereixen pells i ànimes. Aquests ulls d’infants també reflecteixen les nostres misèries, les nostres pors; nosaltres, els valents del dia a dia que ens pensem que ho tenim tot sota control perquè, convençuts a cop de repetir-ho, som els que tenim la raó. Els ulls, aquests sí, atemorits, polsegosos, ensangonats o pitjor encara, molt pitjor: ulls vidriosos, opacs, als quals l’horror de la impietat ha llevat l’alè de vida sota les bombes o al rompent d’ones d’una platja. Aquests dies diuen que són per a la germanor, la comprensió, l’amor, la renovació. Diuen, però qui ho diu? De petit, em deien a vegades que no digués tant i que fes més. Si durant els propers dies féssim més i no diguéssim tant, potser començaríem a redreçar el rumb. Però tot i així en tinc els meus dubtes. Bon 2017.

QUAN ES PARLA DE MOBILITATS, S’HAURIA DE TENIR TOT EL PAÍS AL CAP

La guerra per la mobilitat interna i per la connexió de Barcelona amb la resta del país ha començat. És una guerra que serà llarga i que deixarà moltes víctimes il·lustres pel camí, tantes com experts es pensin que tenen la solució. Serà una guerra que tindrà derivades locals, confrontacions internes, també tantes com teories; i el ciutadà assistirà al soroll de sabres mediàtics mentre cada dia haurà d’esmerçar hores i hores per anar i tornar de la feina a casa, de casa als hospitals de referència, a les universitats de referència, a les burocràcies de referència, als lleures de referència, als grans transports de referència, atrapat en cues d’immobilitat. La distància respecte a la gran ciutat fa anys que no es mesura en quilòmetres sinó que es fa en temps, en hores, i ja no és fixa sinó que és canviant en funció de la mena de dia, de si és d’anada de cap setmana o de tornada i també en funció de l’hora, si és a la franja de començar a treballar o d’acabar, o si és hora de dinar. Des de Barcelona, legítimament preocupats per la contaminació, prohibiran l’entrada a la ciutat, diuen, als cotxes de més de deu anys. Els autors de tal mesura han pensat que castigaran els més vulnerables? Perquè, a veure: quants benestants tenen un cotxe de deu anys? El paper tot ho aguanta. O diuen que posaran moderns portals a la muralla en forma de peatges d’accés, com si els que som de fora no en paguéssim, ja, de peatges d’entrada. Als ideòlegs de les noves mobilitats els convindria venir a la Catalunya Central i fer els trajectes en busos replens de gent dreta, o quedar a terra, abandonats, perquè no n’hi caben més, o viatjar en tren. Quan es parla de mobilitats s’hauria de tenir tot el país al cap. La casa per la teulada.

HI HA SOLITUDS URBANES QUE NO VÉNEN PAS D’ARA A MANRESA

Manresa fa molts anys, molts, que té una plaça Major que no arrenca, vull dir que no és referència ni de moviment ni de vida ciutadana, llevat de les quatre dates assenyalades i del traginar que genera el fet que una de les seves cares estigui ocupada per l'edifici històric del seu ajuntament (modernament també és dependències municipals un segon edifici de la plaça, d’arquitectura avorrida, situat sobre el carrer del Balç); en aquest sentit experimenta uns perceptibles batecs durant les hores d’oficina. Que la plaça Major és un espai més aviat temperat d’ànim ja se n’adonava el poeta J.V. Foix, la mare del qual era manresana, quan de jove i de visita familiar sojornava algunes temporades a la ciutat. Aquesta vivència primigènia li devia causar una certa impressió atès que l’any 1986, Foix va néixer el 1893,encara ho recordava en una entrevista que li féu el també manresà Jordi Rodó i Rodà i que Regió7 publicava el 23 de novembre, Foix va morir el 1987. En la resposta, el poeta explica que, atès que el seu oncle era procurador, l’acompanyava sovint a l’ajuntament, del qual diu que era molt tranquil i «a la plaça aquella, només quan hi havia cosa, hi havia mercat ... era deserta. Només passaves ... Era una mica poblet en el sentit de moviment ciutadà». A vegades cal referenciar-nos en els records d’altres per adonar-nos que el present que vivim no és pas nou, sinó que, talment com una roda d’espiral, és un etern retorn. I quan això succeeix ens adonem també que hem cronificat situacions, que no és altra cosa que allargar, un anar passant. I mentre no canvien les conjuntures, amb l’anar passant es passa, però quan afloren els canvis, el passar és passat i la vida omple altres espais.

LES CAPUTXINES DE MANRESA, D’UNA ALEGRIA A UN FUNERAL

Vaig ser present el dia en què en Manel Valls, director general de la Fundació sociosanitària de Manresa, presentava en públic l'acord a què s'havia arribat amb la comunitat de monges de l'abadia manresana de Sant Carles Borromeu, altrament conegudes com les caputxines del carrer Talamanca; per tant, aquesta columna d'opinió serà com una crònica dels fets; passo de qüestions legals i em reafirmo en allò que va escriure el sofista grec Trasímac fa 2.400 anys en el sentit que justícia és allò que els poderosos consideren just i que és bàsicament la salvaguarda dels seus interessos. Aquell va ser un dia especial per a les monges de la petita comunitat; especial perquè es reconeixia una pena que duen al cor moltes comunitats religioses que es veuen abocades a la desaparició, i és que les vocacions estan en caiguda lliure, i va ser un dia especial perquè amb l'acord s'assegurava la continuïtat d’immobles i annexos donant-los un ús assistencial i també s’assegurava la tranquil·litat material d'unes dones, ja grans, que d'altra manera es veien abocades al desarrelament en una edat en què, probablement, només queden els records de les arrels, i això, en unes persones que han dedicat la seva vida a la clausura monàstica, és molt. Avui també és un dia especial per a aquestes monges, avui, ahir i demà passat perquè unes incomprensibles gelosies de la superioritat eclesiàstica que s'aferra a una interpretació de la justícia canònica, les fa tornar a la incertesa de vida. El dia de què els parlo va ser, malgrat tot, d'alegria i d'alleugeriment; se'ls veia als ulls, es notava en l'ambient distès, en les ganes d'explicar. Senyor bisbe de Vic, aquell dia va ser una festa i avui, de moment, és un funeral.

L'AMBIVALÈNCIA EN QUÈ VIVIM: EL BLACK FRIDAY I EL GRAN RECAPTE

Aquest cap de setmana hem materialitzat l'ambivalència en què ens hem instal·lat; recorden aquella cançó en què Raimon, l'any 1970,  retratava la societat de consum? «Tu compres un poquet, jo compre un poquet, aquell una miqueta de res; d'això en diran després: societat de consum... Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes». Aquest cap de setmana ha estat una explosió de consum darrere aquest invent del Black Friday en què els botiguers petits i grans ofereixen uns bons descomptes a les portes del Nadal i coincidint, ai quina casualitat, amb les pagues dobles dels pensionistes. Però aquest cap de setmana també ha estat el del gran recapte, el moviment ciutadà a través del qual es busca omplir els bancs d'aliments que operen al país, la darrera trinxera alimentària dels més desvalguts, sense eufemismes, dels pobres i encara dels pobres que tenen consciència de ser-ho i que no tenen vergonya de ser identificats com a tals; darrere seu hi els pobres que, aclaparats, se la passen sense ni aquest auxili i en el darrer esglaó, els pobres que ho són tant en tots sentits que ni se'ls acut que fora del seu cercle de misèria hi ha gent disposada a apaivagar la seva situació extrema. S'inicia l'etapa anual en què la vida se'ns revela, més que mai, en blanc i negre, el blanc per als que tenen encara que sigui «un poquet» i el negre per als que compren «una miqueta de res». I com cada any hi haurà la satisfacció del que fa caritat (solidaritat?), de l'encara gràcies i es reproduiran els clixés, i em sembla que l'any vinent hi tornarem desitjant a mans plenes romandre en el grup del blanc però mirant de reüll el grup del negre, no fos cas que...

EL MOT POBRESA PREN COS EN UNA MORT CAUSADA PER UNA ESPELMA

Una àvia de Reus de 81 anys i pobra ha mort en l’incendi de casa seva causat per una espelma amb la qual s’il·luminava perquè, des de feia dos mesos, la companyia elèctrica li havia tallat la llum per no poder la pagar. Aquesta és la notícia que dóna forma a uns drames que es tapen amb la vergonya que al pobre li fa que se sàpiga que ho és; uns drames que es tapen amb la feblesa d’ànim que fa que els afectats no reclamin l’empara de la llei que impedeix a les totpoderoses empreses de subministrament energètic tallar els subministraments a les llars vulnerables; un drama que, alerta, amb un tomb de la nostra vida, ens pot afectar a qualsevol; davant la recaptació, davant el dividend no hi ha pietat. Darrere les publicitats ensucrades de les grans companyies de subministrament, hi ha la cara freda de la xifra; el client és un número: el que li adjudica l’empresa amb qui contracta el servei i el del final de la factura que diu què s’ha de pagar. El setembre del 2007, amb la periodista Adriana Delgado, vam fer un reportatge que en aquell moment, ja a les acaballes de la bombolla immobiliària, va tractar de la nova pobresa. La Maria Teresa i l’Alí ens van obrir la porta dels respectius pisos, un al començament del carrer Viladordis i l’altre al carrer Sant Bartomeu, de les Escodines. L’escenari ja era el que descrivien aquesta setmana a les pàgines de Regió7 des de la PAHC quan explicaven que la meitat dels problemes de la gent que s’acosta a l’entitat tenen a veure amb la insalubritat dels habitatges. Degoters, portes i finestres que no ajusten, sanitaris que no són mereixedors del nom, humitats, fred, absència de calefaccions... Tot plegat més proper i vell que no ens pensem.

DE REINES MARE I DE CANVIAR PERQUÈ RES NO CANVIÏ

En política hi ha una figura que és la de la reina mare, curiós que no es digui el rei pare; s’ha feminitzat l’exemple per explicar el cas d’aquells polítics que en un passat van manar molt a casa i a fora i que un cop passada la seva etapa continuen furgant i volent manar sobre els que han vingut després. A pagès, aquesta figura del ni fer ni deixar fer sí que és masculina, per això de la transmissió de l’herència preferentment a través d’hereus mascles, i és la del pare o avi que un cop retirat del dia a dia i convertit l’hereu en cap de casa no para de punxar, no fos que la saba nova introduís canvis en la vella cançó del sempre s’ha fet així. Això és el que ha aflorat aquestes darreres hores a la casa del PSOE; diem que ha aflorat, que s’està evidenciant ara però el tema, el punxar, ja els ve de lluny. La traducció a la política espanyola de la pagesa expressió suara esmentada és el bipartidisme: ara manen els conservadors, ara manen els que ho són una mica menys. Aquest sistema que ve ja de les polítiques del segle XIX, és el que agrada als poders: tot controlat i anar fent com sempre s’ha fet. Al PSOE hi ha una reina mare que es diu Felipe González i que és qui va pactar de debò, els altres que s’adjudiquen paper no van passar de ser acòlits, amb els hereus del franquisme el procés batejat com a transició política i adjectivat com a modèlic a través dels discursos oficials repetits com un mantra pel periodisme en general. González ha dinamitat el PSOE, l’ha rebentat amb l’acord ara ja explícit dels anomenats barons i d’algunes baronesses. Fa pensar que el sistema de poders ha començat a cobrar-se els favors i que aquell canvi del qual s’havia fet eslògan era per no canviar res. De fet, sense novetat al front.