I VAN EDIFICAR UN IMAGINARI EN EL QUAL VEXAR ELS ERA PERMÈS

Han alimentat la bèstia, i mentre ho feien s’agradaven i pensaven que els de sempre, esporuguits un cop més, es mantindrien resignats, i així van edificar un imaginari en el qual els era permès vexar i insultar, i no n’havien de pagar cap preu. Però ha passat que, mentre es pensaven que vexaven i insultaven els veterans, els quatre de sempre,  s’havia congriat en silenci un brou espès en el si de moltes famílies que havien adoptat la manera de l’anar passant com a sistema de vida i que també se sentien vexades i insultades. I va passar que els veterans i els silenciosos es van trobar al carrer l’any deu per dir que ja n’hi havia prou, que ja no estaven disposats a riure les gràcies d’un senyor amb nom de guerra, que vivia dels diners públics de feia dècades, transformat en fuster i que presumia d’haver afinat amb un ribot les lleis que els veterans i els fins aleshores silenciosos havien aprovat i referendat seguint les lleis; que ja n’hi havia prou que quatre milions dels altres haguessin signat contra el seu país; que ja n’hi havia prou d’haver d’abonar a la caixa administrada pels altres un excés de diners que feien falta; que ja n’hi havia prou de riure’s de la seva llengua, i que ja n’hi havia prou de l’uniformisme imposat per la força.  I va passar que veterans i silenciosos, amb veus diferents, van coincidir en un sol cor i van dir prou! I les cares dels altres es van transformar, els rostres de perdonavides es van convertir en carotes d’horror. En què havien fallat? Si els havien dit que tot estava sota control! El conte explica que havien fallat en la diagnosi del silenci; havien interpretat l’anar passant com una actitud perenne, per a tota la vida, i no havien tingut present que la vida és evolució.

SEIXANTA SEGONS EN SILENCI, MESURA DE QUINA MENA DE GENT ÉS

I es va fer el silenci. Seixanta segons en què milers de persones van emmudir i van mudar de cara. En aquella geografia barcelonina, paradigma del brogit de la quotidianitat, que va abraçar per unes hores la litúrgia anual que clama pel naixement d’un país nou, es va alçar un altre altar del record, molt més efímer que no pas els bastits a la Rambla, però no pas menys contundent. Seixanta segons en què els càntics, les rialles, les converses en to alt, els castells, les batucades, les fanfàrries i els grallers van deixar pas de cop, i quan escric de cop no és una expressió sinó la descripció exacta de la realitat, al so del silenci; no es podia millorar el silenci i es va callar. Les mirades van substituir el concret, l’immediat per l’infinit. Vaig veure ulls vidriosos, enllagrimats; punys tancats i abraçades amoroses. Seixanta segons en què es van visualitzar quaranta-vuit hores d’horror i un sempre més de solidaritat. Pares que van estrènyer els fills; quantes veus no han quedat truncades a la vista dels centenars de peluixos? El peluix, la joguina de sempre que omple bressols i llits dels menuts de cada casa; el record pel Xavi, el nen de Rubí, de tres anys, víctima de l’atemptat, va sobrevolar la concentració i va vivificar l’espessa atmosfera. Seixanta segons que van donar la mesura exacta de quina mena de gent va omplir el centre de Barcelona l’Onze de Setembre del 2017. Una mena de gent molt allunyada del retrat que en fan els seus enemics. Menyspreen allò que ignoren, va escriure Antonio Machado en el seu magnífic, descriptiu i extens poema «A orillas del Duero». Ignorar volgudament aquesta mena de gent deixa dormir els «filósofos nutridos de sopa de convento», i ,com aquells, no es pregunten què passa. I així els van les coses.

EL FOTÒGRAF EN EL PUNT DE MIRA DEL POLÍTICAMENT CORRECTE

Aquest és un article per convidar-los al debat, si és possible, serè. Hi he estat rumiant molt des dels atemptats de Barcelona i Cambrils i la polèmica sobre si s’havien de publicar les fotografies on apareguessin persones afectades, sobretot infants i morts. He fet algunes preguntes entre professionals de la informació, i no he trobat una opinió unànime, cosa que desmunta allò que tots els periodistes són iguals i només busquen carnassa. Jo mateix em moc en un mar de dubtes. Com en tot col·lectiu humà, hi ha parers diversos; hi he trobat una coincidència, això sí: es prengui la decisió que es prengui, aquesta ha de ser presidida per l’honestedat professional i, si cal, explicada atesa la transcendència del fet. Hom ha de rabejar-se en les imatges? Què vol dir rabejar-se? Qui n’estableix la definició per a aquests afers? Ja he dit que és una invitació al debat. Recentment el director de la Visa Pour l’Image, que aquests dies es fa a la ciutat catalana de Perpinyà, declarava que havia prohibit els reportatges sobre atemptats perquè no aportaven res i fotogràficament estaven mal fets, una opinió molt opinable també. Es referia als atemptats a Europa les víctimes dels quals són majoritàriament blanques de color de pell? Perquè amb el catàleg a la mà hi he vist víctimes, vives i mortes, de Manila, del Marroc, afganeses, de Mossul, de l’Índia, de Veneçuela, joves presos dels EUA, de l’Iraq i d’Ucraïna. Víctimes de guerres, de conflictes. I aquestes fotografies, que són molt bones i ens posen el mirall davant la cara, faran la volta al món. Quina és la diferència? Que els fotografiats no són dels nostres, són dels altres. Des de la fotografia del nen Aylan (i d’abans i tot) hi ha molta... desorientació? (eufemisme).

LA CESSIÓ D’ÚS. DINERS PÚBLICS A BUTXAQUES MOLT PRIVADES

Cessió d’ús. Aquesta expressió aixopluga aquelles operacions que fan els propietaris privats i les administracions públiques sobre un patrimoni privat amb la finalitat que siguin els diners públics els que hi facin una actuació bàsicament de restauració, de consolidació, de neteja, de posar en valor i per evitar el seu deteriorament, perquè es considera que el patrimoni en qüestió, tot i ser d’un amo concret amb nom i cognoms, és un referent per a la comunitat. Un cop passat el temps pel qual es fa la cessió d’ús, el patrimoni consolidat amb diners de tots torna a mans privades. No recordava que aquesta fórmula, que s’ha utilitzat bàsicament en el patrimoni històric immobiliari, s’hagués usat per amagar de la vista el runam  de  Vilafruns, el dipòsit de detritus miners a l’aire lliure i que contaminava de sals el riu Llobregat. No puc dir que em sobti aquesta idea que tenen els liberals econòmics de socialitzar els maldecaps mentre es reparteixen entre ells els beneficis; tampoc puc dir que em sobtin els silencis dels sindicats perquè quan es tracta de defensar el pa per a avui, tot s’hi val, fins i tot mirar cap a un altre costat; quan vingui la gana per a demà, ja en parlarem. Tampoc  em sobta que els liberals econòmics sempre tinguin un paper que diu que ells no són responsables de res i que en cas de problemes ves que no hagin de rebre indemnitzacions; els zona el cas Castor, oi? Els liberals econòmics s’ho fan venir bé per viure liberalment entre qualsevol mena de govern, de dretes, de centre o d’esquerres. El vell lema dels ecologistes dels 80 i 90 que pagui qui embruta és al Bages un no-res des de fa molts anys.

PODEM QUEDAR ALS «CULÚMPIUS» A «LES QUATRE I MITJA»

En aquest títol tenen una mostra del català que es parla (homenatge, és ironia, a aquells saberuts i no que es pensen que rebaixant el llistó de la llengua catalana aquesta obtindrà més adeptes i més fàcilment). No sé si la immersió lingüística ha expandit l’ús del català en les zones poblades majoritàriament per gent vinguda d’altres zones del món i pels seus descendents (recomano llegir els capítols dedicats als comportaments lingüístics dels immigrants espanyols a Catalunya del llibre “Els altres catalans”, de Francesc Candel, molt aclaridors). Però sí que sé, perquè ho visc diàriament, que la immersió lingüística no ha aconseguit estabilitzar la llengua catalana i assistim, oh paradoxa!, a un empobriment a còpia d’anar-hi afegint manlleus d’altres llengües, especialment i sobretot de la llengua castellana, cosa que fa dir a alguns que s’albira el naixement d’una llengua híbrida que anomenen catañol. Ara que els d’abans havíem aconseguit desterrar del nostre vocabulari l’aferrat bussón per la nostrada «bústia», ara substitueixen «t’he enxampat» pel t’he pillat, verb que s’estén al significat de: «ho entens?» quan s’usa el ho pilles? D’exemples d’aquest deteriorament n’hi ha molts, la llista s’allarga; la preeminència del món audiovisual per sobre de la premsa escrita hi ajuda perquè hi ha molts professionals (en el sentit que es guanyen la vida xerrant) que tenen una descurança per la llengua que usen coma eina de treball perfectament descriptible i en la banda del «necessita manifestament millorar», però són allà i les hi foten sense immutar-se. En el títol s’escriu «les quatre i mitja», en això de les hores, crec que la llengua catalana ha perdut el partit. Qui diu dos quarts de...? O, més encara, qui diu un quart i mig de...? I què es pot dir de l’acusada absència dels pronoms febles? I ara les coses ja no cauen, es cauen.

L’IMPORTANT ÉS NO FER COSES QUE QÜESTIONIN EL SISTEMA

Podria passar que la fiscalia demani més anys de presó a la consellera Meritxell Borràs per licitar la compra d’urnes que no pas a Gemma Montull, implicada en el cas Palau. Així ho ha expressat Joan Ignasi Elena, cara visible del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Eduardo Galeano (Montevideo, 1940-2015), escriptor paraguaià, periodista, analista polític, realitzador de documentals, va dir que «la justícia és com les serps: només mossega els descalços». Si prenem el mot descalços com una metàfora podem dir que són tots aquells que no formen part del sistema, entès com a conjunt social que controla i se sent capaç d’imposar-se als altres. Jugar amb les regles del sistema és assegurar-te la pau; encara que l’hagis perjudicat, sempre es pot arribar al pacte i així tornar a l’interior de la cleda l’ovella esgarriada; hi ha una tirallonga de supòsits als quals hom es pot agafar si no qüestiona el sistema. El sistema és magnànim si no se sent amenaçat; els seus recursos provenen de la munió de voluntats disposades a mirar cap a una altra banda, disposades a desprendre’s d’allò propi sempre que se sentin guanyadors, reconfortats, segurs que les seves conviccions són les bones,  són la veritat. Ah, però si ets dels descalços! Si en deus tres-cents, que Nostre Senyor t’agafi confessat. Però si en deus tres-cents milions, ja ho trobarem, i si en deus tres-cents mil, el problema ja és dels altres. Si vols comprar unes caixes de plàstic transparent per qüestionar el sistema, te la carregues amb totes les de la llei que ha ideat el sistema per no ser molestat. Si treballes en l’opacitat, en l’engany, en la rapinya, però no qüestiones el sistema, no pateixis més del necessari; passes comptes, pagues o no, depèn, silenci, i a una altra cosa.

I AMB EN PUJOL VAM PARLAR DE COSES D’ESTAR PER CASA

«Sento molt tot això que està passant». Aquesta frase dita per l’expresident Jordi Pujol a la sortida d’un dels recents escorcolls judicials és exemple de la situació personal en què es troba qui durant sis legislatures va regir la política catalana. Pujol aspirava, com tothom que tasta poder, a passar a la història com un prohom. Vaig parlar amb l’expresident el dia de l’acte solemne de la commemoració dels 125 anys de les Bases de Manresa. Amb Pujol ens coneixem de vista perquè, si ell fa molts anys que està en política, jo també en fa molts que faig de fotoperiodista; jo encara li dic president Pujol, ves. L’atzar va voler que protocol de l’Ajuntament el situés a un extrem de la primera fila de cadires de la dreta mirant la presidència de l’acte, a pocs pams de l’indret on em poso habitualment per fer les fotografies dels actes institucionals. El vaig saludar, i també ho van fer els exalcaldes Sanclimens i Camprubí i qui va ser regidor de l’Ajuntament per CDC, Pere Oms. Pujol estava sol. Vam parlar distesament, crec que va agrair que li donés conversa; alguns estaven pendents de la nostra xerrada i van córrer fotos de mòbil. Des que va confessar l’herència d’Andorra, a Pujol li han desaparegut molts amics, coneguts i saludats; els de conveniència, segur! Vam parlar de dos manresans il·lustres, l’arquitecte Oms i Ponsa i de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella amb sengles retrats pintats i penjats a una de les parets de la sala de plens, i de si l'havien remodelada perquè la recordava diferent. En un moment donat  va recordar que havia estat president vint-i-tres anys, i jo li vaig dir que tenia gravat el dia que va ser escollit pel pacte CDC-ERC, perquè jo aleshores feia la mili al ministeri de Defensa, al Palacio de Buenavista que és una xamfrà de la plaça de Cibeles, i que la seva elecció no havia agradat gens entre aquella gent que trobava impensable que a casa meva parléssim en català, que em deien que això del català era una invenció de Jordi Pujol i que al Parlament de Catalunya es parlava en català perquè així no els entenia la gent. I va començar l’acte.