La Geografia Literària que comanda
el filòleg monistrolenc Llorenç
Soldevila ha cobert la cinquena
etapa de les nou que configuren el
seu projecte personal.
¿Què tenen en comú els barris barcelonins de la Bordeta,
Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i la dreta de l’Eixample? Llorenç Soldevila
i Balart (Monistrol de Montserrat, 1950) ens ho mostra en el cinquè llibre de
la col·lecció de la geografia literària i el segon dedicat a la capital
catalana: la literatura que ha convertit els indrets més insospitats de la
ciutat en escenaris per ser llegits.
Que la literatura és la translació en paraules de les
imatges i les vivències dels seus autors es fa cert quan hom es proposa, com fa
Soldevila, revelar la imatge latent d’aquests relacions i posar-les a l’abast del
lector com a resultat d’una encomiable feinada d’arqueòleg de les lletres.
En aquest cinquè volum titulat Barcelona nova, Soldevila fa desfilar dos centenars d’autors. Un tast d’aquesta
llista ens du de Valentí Almirall, Joan Barril, Agustí Calvet (Gaziel), Narcís
Comadira, Josep Maria Espinàs, Josep Maria Huertas Claveria, Joan Margarit,
Francesc Matheu, Bernat Metge, Julià de Jòdar, Teresa Pàmies, Lluís Permanyer,
Carles Riba, Montserrat Roig, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat-Papasseit, Maurici
Serrahima, Manuel Vázquez Montalbán, Jacint Verdaguer fins a Lluís Maria
Xirinacs, entre altres.
L’àmplia selecció d’autors lligats al paisatge barceloní
porta el lector a indrets tan poc literaris com la capella de l’Hospital Clínic,
on proposa la lectura d’un fragment de Moon River de
Llorenç Villatoro; a la Plaça d’Espanya on podem llegir un fragment de Vida privada,de
Segarra, en què es narra la disbauxa econòmica de l’exposició universal del
1929 ben transportable als nostres dies, o al cementiri de Montjuïc, per resseguir
les tombes de Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Joan Vinyoli, Apel·les Mestres,
Josep Maria de Segarra, Josep Carner, Prat de la Riba, Jacint Verdaguer, Francesc
Macià, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo i Salvat-Papasseit i llegir-ne textos
com el fragment de Poesies d’aquest darrer autor: «És
tot fosc i jo al llit / i em rosega el pit / una bèstia avara» en què
descriu amb una inigualable economia de mots la malaltia que l’havia de dur a
la mort.
Normalitat, festa, fermesa, esperança, futur. Seria les etiquetes
que posaria perquè el cercador web dirigís el lector cap a aquest text si aquest volgués saber de què anava això de la V que prop de dos milions de catalans van
escenificar al llarg de les dues principals avingudes de la ciutat de Barcelona
l’11 de setembre. Normalitat perquè la Diada Nacional d’aquest petit país del
sud d’Europa que descansa a les platges del Mediterrani s’ha festejat un any
més sens escarafalls, ni pujades de to, ni violència de cap mena. Festa perquè
hi havia una àmplia representació del teixit associatiu que converteix dies i
nits, laborables i festius en un aparador de les maneres de fer diversió tot fent
cultura. Activitats sense ànim de lucre econòmic però amb voluntat de lucrar l’ànima
col·lectiva i la particular. Fermesa és el que ha fet que es mantinguin des de
l’Onze de Setembre del 2012 les ganes de milers i milers de catalans i
catalanes de dir alt i clar que ja no els agrada el peix al cove, els pactes
que no es compleixen, els acudits fàcils i els menyspreus sovintejats, que una
mentida dita mil vegades continua essent una mentida i que ja en tenen prou de
ser l’ase dels cops que assegura els vots en terres alienes. Esperança és el
que reflectien les mirades de la multitud incomptable que vestida de groc i de
vermell recordava de quina història ve, però que lluny d’instal·larse en l’enyorança
que distreu està disposada a arremangar-se i a apostar pel futur. I aquest mot
que no és res per ell mateix i que quan és, només és una projecció de les
intencions, de les necessitats, de les voluntats, dels desigs de cada persona, aquest
futur es reclama en llibertat. I és que la llibertat de ser un mateix és la condició
indispensable per a la supervivencia com a societat catalana; un deure que cada
generació contrau amb l’anterior i amb la posterior.
