LA DEMOCRÀCIA S’ASSENTA SOBRE LA POSSIBILITAT DE DISCREPAR

En la societat actual s’ha instal·lat l’expressió pública de la discrepància i això és bo. La democràcia s’assenta sobre la possibilitat que la discrepància no sigui un valor per ser castigat sinó al contrari, un valor per ser fomentat; només des del contrast de parers es pot arribar a un acord que satisfaci el nombre més gran de gent, que és el postulat principal de la praxi política, insisteixo, en democràcia. En la societat del moviment continu, en què ha minvat en molts graus el monopoli de la informació que tenien els mitjans de comunicació o els governs, la presència pública de discrepància és un fet quotidià, constant i generalitzat. És cert que la discrepància es pot expressar de maneres diverses; l’ideal és fer-ho de manera pacífica i argumentada. La violència no és la companya del desacord; la violència és l’expressió del totalitarisme sobre el terreny. En les societats democràtiques de debò, no pas en les que es fan trampes al solitari, ningú que discrepi per vies pacífiques hauria d’estar a mercè de les potes dels cavalls d’Àtila. Els poders, aquells que en democràcia els ciutadans cedim representativitat i també protecció, no tenen dret a sentir-se molestos pel discrepant ni a decretar-ne coerció. En democràcia, als poders se’ls diu servidors públics; servidor no és un mot pejoratiu, vol dir aquell que fa del servei a la cosa pública la seva feina i que ho fa lliurement; a ningú no l’obliguen fer-se funcionari, que ha acabat sent-ne sinònim. El bon servidor públic gaudeix del democràtic prestigi, quan hom percep que se n’ha fet mereixedor; qui no se sent prestigiat hauria de rumiar el perquè. Ah!, prestigi i submissió no tenen res a veure; ho dic perquè darrerament...

MANRESA NO TÉ QUI L’ESTIMI, NO ÉS UNA PRIORITAT PER AL PAÍS

Manresa no té qui l’estimi. No surt en els mapes de les coses importants del país i no és motiu d’interès. Manresa no interessa. És allà, va créixer i és una ciutat de setanta mil habitants. Si no hi fos, no passaria res. El país pot viure sense Manresa. Les delegacions territorials que hi va posar la Generalitat, alguna en un piset, podrien no ser-hi i la dinàmica administrativa general també marxaria. Els manresans tampoc no tenen qui els estimi, és clar. És cert que massa sovint no s’estimen ni ells mateixos; i amb tan desamor, crec que la ciutat es mor en el cor de la seva gent. Perquè al cor li has de donar els impulsos regularment, sinó el bategar es cansa i podria deixar de sentir-se imprescindible i morir-se del tot. Els fets i no pas les paraules és el que importa. Les coses fetes romanen i les paraules... les paraules se les endú el vent; donar la paraula sempre ha anat acompanyat d’una forta encaixa, d’un fet. La mostra més diàfana, més incontestable que Manresa no enamora és el sistema de transport públic, lent, anguniós, insegur, quan no és car, una estafa, vaja! El viatge de Manresa a la capital del país que ho és de la sanitat, de la cultura, del treball o de l’orgull patri, fins i tot, és de llarga durada. En això de les comunicacions, Manresa i la seva àrea d’influència està en mans de gent que no la tenen prioritzada. Manresa ha perdut pes en les institucions; des de fa molt temps que no hi ha convilatans al nucli dur i això també es fa notar; tot i que quan n’hi ha hagut, la veritat, tampoc n’hem tingut grans notícies; ei!, i si m’equivoco, corregiré. I així les coses, el ciutadà/ana, i encara més si és proactiu i propositu, s’anirà corsecant, impotent per canviar res. Pessimista? Realista!

EL PODER NI MANIPULA NI ALLIÇONA, NOMÉS DIU QUÈ POTS FER

El poder i els seus altaveus tenen molts recursos per denigrar el súbdit. El poder és l’entramat de gent i d’institucions que s’erigeixen com a defensors d’allò que és correcte; d’allò que cal fer; d’allò que és obligat de fer. En diuen legalitat i també sentit comú quan volen disfressar-se d’alliçonadors exempts de cap altre interès que no sigui fer el bé. Quan parlen de bé comú, s’adrecen a tothom de tu a tu, però malgrat la disfressa de companyonia, el poder és qui gesta i gestiona el discurs. El poder i els seus altaveus diuen en tot moment què és bo i què és dolent. Els altaveus del poder s’emmirallen abans de sortir de casa i s’agraden; se senten segurs i es disfressen també de gent de bé, d’intel·lectuals saberuts, de coneixedors del món, perquè són ciutadans amb un passaport de cap bandera. Els altaveus del poder són uns mentiders. Primer es menteixen a ells mateixos dient-se equànimes i després menteixen als altres ensenyant un rostre, unes maneres que amaguen allò que són: la veu del seu amo. El poder i els seus altaveus alliçonen la gent. L’alliçonament de la massa comença des de petits i s’allarga durant les diferents etapes escolars. D’aquest alliçonament se’n diu socialització. La socialització és el conjunt d’eines que tenim els humans per viure en pau amb el veí sempre que compartim les regles de joc que ens han estat donades, inculcades i que, per descomptat, són les bones. L’alliçonament es manté durant tota la vida perquè el poder i els seus altaveus no paren. Però el discurs del poder i els seus altaveus no et diran mai que és alliçonament, ni manipulació per ser interioritzada. Alliçonament i manipulació són només cosa d’una gent dolenta que per Reis fa fanalets amb l’estelada a Vic.

ELS ULLS D’UN INFANT, ELS ULLS D’AQUELL INFANT QUE VAM SER

El somriure d’un infant, els seus ulls d’il·lusionada transparència quan fa cagar el tió o quan se li asseu el Pare Nadal a taula en la festa familiar, o quan irromp a la plaça el patge reial. Els ulls d’infant són un bon mirall on esguardar la nostra mirada d’adults suposadament racionals en uns dies en què des de tots els punts cardinals s’insisteix en la gairebé obligació de ser feliços. Els ulls d’infant que ens recorden que el temps passa volant. El temps, allò que s’escola mentre fem plans, mentre el perdem de present fent projectes de futur. Els ulls d’infant que són punyents com fins estilets quan ens posen davant nostre, a través dels records intransferibles, allò que havíem somniat ser i allò que realment som. Els ulls dels nostres infants ben abrigats materialment i emocional enfront dels ulls dels infants d’aquells que són els altres, d’aquells altres que truquen a les portes del confort i que han estat confinats rere reixes i filferrades que fereixen pells i ànimes. Aquests ulls d’infants també reflecteixen les nostres misèries, les nostres pors; nosaltres, els valents del dia a dia que ens pensem que ho tenim tot sota control perquè, convençuts a cop de repetir-ho, som els que tenim la raó. Els ulls, aquests sí, atemorits, polsegosos, ensangonats o pitjor encara, molt pitjor: ulls vidriosos, opacs, als quals l’horror de la impietat ha llevat l’alè de vida sota les bombes o al rompent d’ones d’una platja. Aquests dies diuen que són per a la germanor, la comprensió, l’amor, la renovació. Diuen, però qui ho diu? De petit, em deien a vegades que no digués tant i que fes més. Si durant els propers dies féssim més i no diguéssim tant, potser començaríem a redreçar el rumb. Però tot i així en tinc els meus dubtes. Bon 2017.

QUAN ES PARLA DE MOBILITATS, S’HAURIA DE TENIR TOT EL PAÍS AL CAP

La guerra per la mobilitat interna i per la connexió de Barcelona amb la resta del país ha començat. És una guerra que serà llarga i que deixarà moltes víctimes il·lustres pel camí, tantes com experts es pensin que tenen la solució. Serà una guerra que tindrà derivades locals, confrontacions internes, també tantes com teories; i el ciutadà assistirà al soroll de sabres mediàtics mentre cada dia haurà d’esmerçar hores i hores per anar i tornar de la feina a casa, de casa als hospitals de referència, a les universitats de referència, a les burocràcies de referència, als lleures de referència, als grans transports de referència, atrapat en cues d’immobilitat. La distància respecte a la gran ciutat fa anys que no es mesura en quilòmetres sinó que es fa en temps, en hores, i ja no és fixa sinó que és canviant en funció de la mena de dia, de si és d’anada de cap setmana o de tornada i també en funció de l’hora, si és a la franja de començar a treballar o d’acabar, o si és hora de dinar. Des de Barcelona, legítimament preocupats per la contaminació, prohibiran l’entrada a la ciutat, diuen, als cotxes de més de deu anys. Els autors de tal mesura han pensat que castigaran els més vulnerables? Perquè, a veure: quants benestants tenen un cotxe de deu anys? El paper tot ho aguanta. O diuen que posaran moderns portals a la muralla en forma de peatges d’accés, com si els que som de fora no en paguéssim, ja, de peatges d’entrada. Als ideòlegs de les noves mobilitats els convindria venir a la Catalunya Central i fer els trajectes en busos replens de gent dreta, o quedar a terra, abandonats, perquè no n’hi caben més, o viatjar en tren. Quan es parla de mobilitats s’hauria de tenir tot el país al cap. La casa per la teulada.

HI HA SOLITUDS URBANES QUE NO VÉNEN PAS D’ARA A MANRESA

Manresa fa molts anys, molts, que té una plaça Major que no arrenca, vull dir que no és referència ni de moviment ni de vida ciutadana, llevat de les quatre dates assenyalades i del traginar que genera el fet que una de les seves cares estigui ocupada per l'edifici històric del seu ajuntament (modernament també és dependències municipals un segon edifici de la plaça, d’arquitectura avorrida, situat sobre el carrer del Balç); en aquest sentit experimenta uns perceptibles batecs durant les hores d’oficina. Que la plaça Major és un espai més aviat temperat d’ànim ja se n’adonava el poeta J.V. Foix, la mare del qual era manresana, quan de jove i de visita familiar sojornava algunes temporades a la ciutat. Aquesta vivència primigènia li devia causar una certa impressió atès que l’any 1986, Foix va néixer el 1893,encara ho recordava en una entrevista que li féu el també manresà Jordi Rodó i Rodà i que Regió7 publicava el 23 de novembre, Foix va morir el 1987. En la resposta, el poeta explica que, atès que el seu oncle era procurador, l’acompanyava sovint a l’ajuntament, del qual diu que era molt tranquil i «a la plaça aquella, només quan hi havia cosa, hi havia mercat ... era deserta. Només passaves ... Era una mica poblet en el sentit de moviment ciutadà». A vegades cal referenciar-nos en els records d’altres per adonar-nos que el present que vivim no és pas nou, sinó que, talment com una roda d’espiral, és un etern retorn. I quan això succeeix ens adonem també que hem cronificat situacions, que no és altra cosa que allargar, un anar passant. I mentre no canvien les conjuntures, amb l’anar passant es passa, però quan afloren els canvis, el passar és passat i la vida omple altres espais.

LES CAPUTXINES DE MANRESA, D’UNA ALEGRIA A UN FUNERAL

Vaig ser present el dia en què en Manel Valls, director general de la Fundació sociosanitària de Manresa, presentava en públic l'acord a què s'havia arribat amb la comunitat de monges de l'abadia manresana de Sant Carles Borromeu, altrament conegudes com les caputxines del carrer Talamanca; per tant, aquesta columna d'opinió serà com una crònica dels fets; passo de qüestions legals i em reafirmo en allò que va escriure el sofista grec Trasímac fa 2.400 anys en el sentit que justícia és allò que els poderosos consideren just i que és bàsicament la salvaguarda dels seus interessos. Aquell va ser un dia especial per a les monges de la petita comunitat; especial perquè es reconeixia una pena que duen al cor moltes comunitats religioses que es veuen abocades a la desaparició, i és que les vocacions estan en caiguda lliure, i va ser un dia especial perquè amb l'acord s'assegurava la continuïtat d’immobles i annexos donant-los un ús assistencial i també s’assegurava la tranquil·litat material d'unes dones, ja grans, que d'altra manera es veien abocades al desarrelament en una edat en què, probablement, només queden els records de les arrels, i això, en unes persones que han dedicat la seva vida a la clausura monàstica, és molt. Avui també és un dia especial per a aquestes monges, avui, ahir i demà passat perquè unes incomprensibles gelosies de la superioritat eclesiàstica que s'aferra a una interpretació de la justícia canònica, les fa tornar a la incertesa de vida. El dia de què els parlo va ser, malgrat tot, d'alegria i d'alleugeriment; se'ls veia als ulls, es notava en l'ambient distès, en les ganes d'explicar. Senyor bisbe de Vic, aquell dia va ser una festa i avui, de moment, és un funeral.