Jaume Pons i Agulló. Ens ha deixat un home bo

Jaume Pons i Agulló (Manresa 1933-2014) ha mort a les 7 del matí del diumenge dia 23 de novembre. Ens ha deixat un home bo.

Vaig conèixer el Jaume l’any 1993; li havia arribat una part important del fons fotogràfic de l’antiga impremta manresana de Lluís Roca; era majoritàriament plaques de vidre en un bon estat de conservació. Els Roca havien estat durant molts anys la impremta oficial del monestir de Montserrat. Ens va posar en contacte l’amic, llibreter i editor Toni Daura de la llibreria Parcir amb la idea d’editar el material fotogràfic que feia referència a Montserrat. En Jaume hi posava les fotografies i jo la investigació i el text resultant. Ens vam entendre a l’instant i des d’aleshores amb va honorar amb la seva amistat. D’aquesta experiència en van sortir dos esplèndids volums magníficament editats. Crec que va ser l’any 1998, després de la publicació del segon volum de “Montserrat, recull gràfic 1858-1958”, que el Jaume va donar les plaques fotogràfiques a l’arxiu de l’Abadia de Montserrat.

El Jaume Pons no tenia un no a l’hora de proporcionar material per a qualsevol història manresana; era un devot de la ciutat; se l’estimava i com tot amor, de tant en tant el feia patir. Vam compartir moltes d’aquestes inquietuds, sobretot les que feien referència a la basílica de la Santa Maria de Manresa, la Seu. Ho sabia tot de la Seu. Ell va ser qui m’ensenyà per primera vegada el Frontal Florentí, la peça del minso museu parroquial que més s’estimava i una veritable joia de l’art tèxtil gòtic europeu.

A la Seu hi havia fet de tot. Era la referència per a propis i estranys. Les seves visites guiades eren d’una amenitat segura, ei! i de franc. El Jaume per Manresa i la Seu no tenia preu. La darrera vegada que el vaig veure en vida va ser precisament a la Seu, a estança que fa les funcions de centre d’acollida dels visitants. Se’l veia cansat però amb sentit de l’humor i la fina ironia que el caracteritzava ben esmolada encara.

Amic Jaume: te n’has anat però no pas gaire lluny que has de continuar vetllant per la memòria de la ciutat.

Ha estat un veritable goig haver-te conegut. Arreveure amic.

Ben teu.

Salvador Redó i Martí.

SI VOLEN FER BALLAR LES XIFRES, JA PODEM COMENÇAR

Allò que defineix l’acció política és la recerca de les millors solucions per al nombre més gran possible de gent. Tothom està capacitat per a la política entesa així? No, els sectaris n’estan incapacitats. I n’estan exclosos? Doncs tampoc, encara més, en són molts en els rengles de les organitzacions polítiques. Tot s’hi val, especialment la tergiversació i el dubte (no com a mètode per falsar una veritat sinó per ensorrar prestigis). La memòria és fràgil, però ara, de la mà de les noves tecnologies, l’emissió dels missatges i la gestió de les fonts d’informació ja no és monopoli dels poders. L’emissor ja no és únic sinó múltiple. Això permet riure’s d’arguments com els que aquesta setmana ha airejat l’unionisme espanyol de dretes i d’esquerres sobre el nombre de vots del 9-N. Si partim, per coherència discursiva, de la desqualificació dels 2,3 milions de votants, dels quals més d’1,9 a favor del sí-sí, perquè els catalans són 7 milions, estem obligats també a fer revisionisme d’algunes xifres de la història contemporània: Martin Luther King va reunir 200.000 persones el 28 d’agost del 1963 on pronuncià el «I have a dream», conclusió segons els politòlegs i opinadors espanyolistes: la majoria de nord-americans eren racistes. El PP «només» va reunir 4 milions de signatures a tot l’estat contra l’Estatut de Catalunya, per tant, la majoria d’espanyols aprovaven l’Estatut. El referèndum sobre l’OTAN s’aprovà amb 9 milions de vots d’una massa electoral de 29 milions, ergo la majoria hi estava en contra. Diumenge passat 100.000 persones van festejar a Berlín els 25 anys de la caiguda del mur, per tant, la majoria de berlinesos eren favorables a mantenir la ciutat dividida. El PP governa amb 10,8 milions de vots sobre 47 milions d’espanyols, per tant, la majoria no el vol. Què, senyors/res, fem ballar les xifres?

DUES CLASSES D’EMIGRANTS, ELS DE LA CANTARELLA POLÍTICAMENT CORRECTE I ELS ALTRES

Jo sóc nét d’emigrants, i dispensin que escrigui en primera persona. Els meus avis materns van haver de deixar els seus pobles, la seva família, la seva gent. Van haver de deixar enrere els colors i les olors, els sons, els paisatges d’una terra aterrossada i de secà. A la meva àvia Angeleta la van posar a servir essent una nena; la meva àvia no va aprendre a llegir ni escriure tot i que va conèixer els números bàsics perquè no l’enredessin amb la setmanada a la fàbrica. Els avis materns van haver d’emigrar perquè als pobles on van néixer no quedava gran cosa per gratar i eren massa germans per viure del llaurar i de les cabres i van fer cap al tèxtil del Bages sud. De sang pagesa, els meus avis materns van conrear-hi també algunes peces de terra que aportaven mitja lliura de misèria a la família, just per omplir unes gerres d’olives i uns quants sacs d’ametlles. El meu besavi patern també va haver de marxar del poble que vorejava amb el gran riu i va anar a raure al mateix tèxtil. Pagesos i treballadors de fàbrica; doble jornal i els diumenges a la vinya; i tot el que podien atresorar era alguns cossis d’oli i la collita de temporada de l’hort. Nét i besnét d’emigrants que té una part del seu imaginari ancorat en aquells pobles perquè hi ha una veueta interior que diu: no ho oblidis, no ho oblidis. Emigrants als quals ningú no ha fet mai ni un museu de l’emigració, ni unes novel·les de «pijoaparte», ni pel·lícules sobre una èpica de maleta de cartró i mocador de fer farcells lligat a la punta d’un bastó. Emigrants per als quals no hi ha hagut discursos d’esquerres solidàries, ni abans ni ara. Emigrants que no han estat ni són moneda de canvi en discursos per a «descamisados». Però clar, els meus avis, que eren emigrants provinents del sud, ho eren del sud de Catalunya. ¿Catalans i emigrants? Doncs sí. Conèixer el drama de l’emigració interior és una assignatura pendent que té aquest país; una assignatura més.

EL DINERS NO FLUEIXEN I SOBRE LA MENTIDA NO S’AIXECA RES SÒLID

I el crèdit no flueix i l’economia europea s’estanca i compte! França entra en recessió. Els milions d’euros que ha posat a disposició dels bancs el Banc Central Europeu no arriben a la base i els seus responsables ja no saben com compondre-se-les. Ara bé, el discurs del govern espanyol va en direcció contrària. Talment com si es tractés d’una illa de la calma envoltada de tempestes, aquesta setmana els ministres d’Economia i Hisenda afirmaven que tot anava bé, que Espanya creixia més que ningú (com els encanta sentir-se el melic del món), que la gent gastava i que ho sabien perquè ingressaven més per IVA i que hi havia més gent que treballava que no pas el 2013; de la qualitat dels sous que es paguen no en van dir res. Però la realitat és tossuda i ens la posava a la cara la notícia publicada per Regió7 dimecres passat sobre l’empresa municipal manresana Fòrum, que en quatre anys no ha venut ni un dels 260 habitatges que té i en donaven una raó: tot i la disposició de la gent, aquesta no pot accedir al crèdit. A Fòrum li falten diners, no n’entren perquè el sistema bancari continua amb l’aixeta en posició de degoteig. Els diners deixats per tots els europeus de la Unió als bancs de cada país i que descansen en el BCE no compleixen amb allò que les altes instàncies econòmiques comunes han determinat que han de fer. L’economia no s’anima perquè els bancs n’atresoren per tapar els seus forats o fer negoci deixant diners als estats. Mentre Fòrum o el promotor que sigui no col·loquin habitatges perquè no es dóna crèdit, dir que la cosa rutlla és dir una mentida. Els números de les administracions estan per ser desmentits per la realitat. Com aquells que l’any 2006 publicava la Sociedad de Tasación dient que a Manresa la mitjana del preu d’un habitatge nou era de 2.132 euros el metre quadrat mentre que una repassada als preus de les immobiliàries el posava en 4.500. Sobre la mentida no s’aixeca res sòlid.

DE GARANTIES DEMOCRÀTIQUES,O QUAN FER DIR ALS MOTS ALLÒ QUE ENS INTERESSA

Aquests mesos escoltem arreu d’Espanya l’expressió «garanties democràtiques». Els aconsello la relectura de l’article «Una consulta mig democràtica?» de l’edició d’aquest dijous signada pel director adjunt de Regió7, Xavier Domènech, en què aclareix la diferència substancial entre les expressions «plenes garanties democràtiques» i «totes les garanties democràtiques possibles». «Garanties democràtiques» s’usa com a sinònim de constitucionalitat i és una expressió esgrimida per les forces unionistes espanyoles, tot i que en les darreres hores també l’ha usada el president Mas i algun altre dirigent polític per a angoixa dels partidaris de votar el 9-N, que, no ens enganyem, corresponen bàsicament als partidaris de l’«Adéu Espanya i a reveure». Es diu que tot el que queda fora de la Constitució espanyola perd les garanties democràtiques. ¿Qui diu sobre el terreny què és i què no és democràtic i constitucional? Resposta: els detentors del poder que et poden enviar la policia a casa. Els deixo dos exemples flagrants d’inconstitucionalitats, i per tant de manca de garanties democràtiques, que es donen a Espanya: l’article 39 de la Constitució espanyola diu que: «Los poderes públicos aseguran la protección social, económica y jurídica de la familia», ergo enviar una família sota el pont perquè perd la casa per la pressió bancària deu ser inconstitucional, ¿o això no?

Les sentències del Tribunal Constitucional 82/1986 i 123/1988 diuen: «La cooficialidad de las demás lenguas españolas lo es con respecto a todos los poderes públicos radicados en el territorio autonómico, sin exclusión de los órganos dependientes de la Administración Central y de otras instituciones estatales en sentido estricto». Per tant els agents de l’administració que s’encaren a un catalanoparlant pel fet de ser-ho, s’han de perseguir per inconstitucionals, ¿o aquests tampoc?

UNA SESSIÓ VISCUDA SENSE ÈPICA I AMB POSATS MASSA GREUS

Ni el President Mas ni Oriol

Junqueras no van oferir cap

mena de lluïment; uns

posats tan poc creïbles que

semblaven pactats

Foto: Salvador Redó

El ple del Parlament de Catalunya ha aprovat la llei de consultes en un marc de posats greus i sense espai per a l’èpica. Ni el President Mas ni el cap de files d’ERC, Oriol Junqueras, han facilitat la fotografia: una encaixada breu de mans i com si no hagués passat res cadascú per la seva banda i adéu. Massa poc agraït tot plegat, com per no sospitar que els posats havien estat pactats abans; i és que ni durant la sessió no s’han adreçat cap gest de complicitat. També a diferència del ple del 30 de setembre del 2005 en què l’aleshores cara visible d’IC Joan Saura maldava per fer-se un forat en la fotografia amb el President Maragall i Carod Rovira, ni Herrera ni Camats no s’ha mogut del seu escó i ha estat el President Mas qui els ha adreçat un gest de complicitat. Sobrietat en els gestos dels diputats de les forces polítiques que han aprovat la llei i mal humor en les files de Ciutadans i del PP exterioritzat amb l’arrencada a córrer un cop la presidenta del Parlament Núria de Gispert ha clos el ple. Aquest gest ha donat dues fotografies agraïdes entre tanta formalitat: la diputada Sánchez-Camacho del PP i el diputat Rivera de Ciutadans passant pel corredor central de l’hemicicle entre aplaudiments, és clar que no anaven adreçats a ells sinó a la llei aprovada, que, recordem-ho, ho ha estat per 106 vots a favor i 28 en contra; els del sí i els convidats de la llotja, entre ells Muriel Casals d’Òmnium i Carme Forcadell de l’ANC, s’aplaudien els uns als altres. Poc fotogràfic però curiós d’observar és el codi que usen els caps dels grups parlamentaris per marcar el sentit del vot. Dolors Camats i Marta Rovira mouen els dits alternativament endavant i endarrere mentre que la resta fan girar la mà al voltant d’un imaginari eix del canell; la diputada de Ciutadans Carina Mejías usa un o altre sistema indistintament i els tres diputats de la CUP xiuxiuegen entre ells. I mentre en la reduïda geografia del Parlament es tractava sobre el país i davant la seva façana es concentrava alguns centenars de catalans amb estelades per aplaudir o escridassar segons qui en sortia, el parc de la Ciutadella era escenari primerenc de la festa de la Mercè i com és habitual els parterres de gespa aixoplugaven músics de carrer, converses, sopars a la fresca i trobades amoroses de festeig. La vida, vaja!

Galeria d'imatges
Fotos: Salvador Redó

ONZE DE SETEMBRE. TOT NORMAL I FENT VIA CAP AL FUTUR

Normalitat, festa, fermesa, esperança, futur. Seria les etiquetes que posaria perquè el cercador web dirigís el lector cap a aquest text si aquest volgués saber de què anava això de la V que prop de dos milions de catalans van escenificar al llarg de les dues principals avingudes de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre. Normalitat perquè la Diada Nacional d’aquest petit país del sud d’Europa que descansa a les platges del Mediterrani s’ha festejat un any més sens escarafalls, ni pujades de to, ni violència de cap mena. Festa perquè hi havia una àmplia representació del teixit associatiu que converteix dies i nits, laborables i festius en un aparador de les maneres de fer diversió tot fent cultura. Activitats sense ànim de lucre econòmic però amb voluntat de lucrar l’ànima col·lectiva i la particular. Fermesa és el que ha fet que es mantinguin des de l’Onze de Setembre del 2012 les ganes de milers i milers de catalans i catalanes de dir alt i clar que ja no els agrada el peix al cove, els pactes que no es compleixen, els acudits fàcils i els menyspreus sovintejats, que una mentida dita mil vegades continua essent una mentida i que ja en tenen prou de ser l’ase dels cops que assegura els vots en terres alienes. Esperança és el que reflectien les mirades de la multitud incomptable que vestida de groc i de vermell recordava de quina història ve, però que lluny d’instal·larse en l’enyorança que distreu està disposada a arremangar-se i a apostar pel futur. I aquest mot que no és res per ell mateix i que quan és, només és una projecció de les intencions, de les necessitats, de les voluntats, dels desigs de cada persona, aquest futur es reclama en llibertat. I és que la llibertat de ser un mateix és la condició indispensable per a la supervivencia com a societat catalana; un deure que cada generació contrau amb l’anterior i amb la posterior.